El Barroc: Música, Òpera i Formes Instrumentals

Definició

El Barroc abarca fenòmens estilístics i religiosos des de tres punts de vista:

• Etimològic: del portuguès barrueco, que significa "irregular" o "anormal".
• Històric: el terme es va utilitzar per primera vegada el 1855 per Burckhardt per referir-se a l'art italià de la segona meitat del segle XVI. Inicialment, es considerava extravagant i decadent, aplicant-se a les arts plàstiques i, posteriorment, a la literatura i la música.
• Estètic: es considera un principi general en què l'alternança amb el classicisme condiciona l'evolució de les formes artístiques.

Èpoques i Periodització

La periodització del Barroc presenta dos problemes:

• Els estudis d'historiografia musical van amb retard respecte a altres arts.
• El pas del Classicisme al Barroc no va succeir al mateix temps a tots els països.

Segons Bukofzer, a Itàlia es distingeixen tres períodes:

• Barroc inicial (1580-1630): lluita contra la polifonia, recerca de l'afectivitat en la música i ús de dissonàncies. Predomini de la música vocal.
• Barroc mitjà (1630-1680): època del bel canto. Es comença a parlar de tonalitat, compàs i modes major i menor. La música instrumental s'equipara a la vocal. Comença a utilitzar-se el baix continu.
• Barroc final (1680-1730): predomini de la música instrumental. Importància del contrapunt.

Organologia i Evolució

L'evolució dels instruments està lligada a la vida i al gust del públic. Al segle XVIII, el timbre més brillant, lligat a l'estètica, i el color dominant era el de la corda d'arc (violí, viola, etc.). Les exigències dels instrumentistes van afavorir l'evolució del llenguatge musical, sobretot dels instruments de vent.

Cordòfons

• Llaüt (amb timbre més greu: arxillaüt)
• Pianoforte
• Violes i violins
• Violoncel
• Clave

Aeròfons

Orgue

• Italià
• Alemany
• Francès
• Espanyol (amb dues novetats: eco i trompeteria exterior horitzontal)

Vent-fusta

• Flautes travesseres
• Flautes de bec
• Oboè
• Clarinet
• Fagot (com a baix continu)

Vent-metall

• Trompa (amb cossos de recanvi)
• Trompeta
• Trombons
• Sacabutxos

Percussió

• Timbales
• Bombo

Agrupacions

D'aquestes agrupacions naixerà l'orquestra moderna. Hi havia dos grups:

• Melòdics (alts): violes, violins, oboès i flautes.
• Acompanyants (baixos): fagot, llaüt, arxillaüt, clave, orgue, violoncel i trombó.

La Música Profana

Itàlia: Primer Barroc

El Madrigal

El madrigal pretenia que la música reflectís el contingut de les paraules. Claudio Monteverdi (1567-1643) va escriure vuit llibres de madrigals, considerats molt importants en la història de la música per la seva manera revolucionària de tractar-los, com ara l'ús de dissonàncies sense preparació, l'addició del baix continu i la substitució de les quatre veus per cinc.

Naixement de l'Òpera

L'òpera va néixer a Florència al voltant de l'any 1600, en l'entorn de la Camerata Fiorentina. Ja existia el drama litúrgic medieval i el drama pastoril. El principal antecedent de l'òpera va ser l'intermezzo, una peça que es representava entre els actes d'obres més extenses, com tragèdies i comèdies. Els temes solien ser pastorils, al·legòrics o mitològics, i la seva funció era amenitzar. Els intermezzi es caracteritzaven pels seus decorats i per la col·locació de l'orquestra fora de la vista del públic.

La primera òpera conservada és "Eurídice", de Jacopo Peri (1600), tot i que no va ser la primera. La primera va ser "Dafne", de Rinuccini (1597), que no s'ha conservat. Les òperes solien tractar temes mitològics, amb molts recitatius de ritme lliure i cors amb tornada. La primera gran òpera de la història és "Orfeu", de Monteverdi, estrenada a la cort de Màntua el 1607.

Barroc Mitjà

L'Òpera a França: Lully

L'òpera va arribar a França més tard que a Itàlia, gràcies a Lluís XIII, i va assolir la seva màxima esplendor amb Lluís XIV (el Rei Sol). L'antecedent de l'òpera francesa barroca és el ballet de cour, un espectacle que combinava danses, cançons i recitatius en prosa. De la combinació dels elements del ballet de cour amb l'òpera italiana va néixer la tragèdia lírica de Lully. La tragèdia lírica es caracteritza per tenir cinc actes, amb temes basats en la cavalleria o en històries clàssiques. Inclou una obertura, un pròleg de lloança al rei, molta música de ballet, molts cors i peces instrumentals. Les seves obres més conegudes són "Alceste" i "Armide".

L'Òpera Anglesa: Purcell

L'òpera va adquirir importància a Anglaterra a partir de Carles I (1625-1649). L'antecedent autòcton de l'òpera anglesa és la Masque (Mascarada), un espectacle pensat per a la diversió de la Cort que barrejava dansa, música i poesia per commemorar alguna celebració. No se'n conserva cap, però sí que es conserva l'obra de Henry Purcell, que va escriure unes 49 òperes. Les més importants són "Dido i Enees" i "The Fairy Queen".

Les Grans Formes Religioses: Oratori, Cantata i Passió

L'Oratori

L'oratori és una composició dramàtica sacra no litúrgica formada per recitatius, àries i cors. La seva característica principal és la presència d'un narrador, anomenat Testo. És semblant a l'òpera, però se'n diferencia pel tema, la presència del Testo, l'ús del cor amb finalitat narrativa i el fet de no estar destinada a la representació. Els temes més comuns provenen de la Bíblia i de la vida dels sants.

La Passió

La passió és una dramatització de la Passió de Crist. En tota passió hi apareix l'evangelista (narrador), personatges individuals (els més importants són Crist, Pilat i Sant Pere) i la turba (multitud), que fa comentaris. La més important és la "Passió segons Sant Mateu".

Música Instrumental del Barroc Final: Principals Gèneres. Bach i Händel

Formes Instrumentals

Fuga

La fuga és una composició polifònica complexa d'estil horitzontal o contrapuntístic, d'un sol moviment, que consisteix en la reaparició constant del personatge principal o tema, acompanyat normalment d'un tema secundari, passant per les diferents veus i tonalitats. Té un origen vocal i polifònic, però en ser substituïdes les veus a finals del Renaixement pels instruments, es va convertir en un madrigal acompanyat i, després, en música instrumental. Fins a mitjans del segle XVII, es limitava a una simple imitació en petites composicions per a orgue i clave. A partir de Frescobaldi i Scarlatti, va adquirir una forma definitiva, arribant al seu màxim esplendor amb Bach al segle XVIII.

Suite

La suite té el seu origen en les danses populars de l'Edat Mitjana. Al segle XIV, eren breus peces polifòniques a diverses veus, que més tard van ser substituïdes per instruments. El nombre d'aquestes danses instrumentals va créixer gradualment, segons el seu ritme, nom i moviment, fins que a mitjans del segle XVII es va agafar el costum d'interpretar-ne diverses seguides. A aquesta sèrie de danses seguides se'ls va anomenar suite a França, sonata a Itàlia i partita a Alemanya. L'estil de la suite és contrapuntístic, amb gran ornamentació. Els quatre tipus de dansa invariables en totes les suites són:

• Allemande (moviment viu)
• Courante (menys ràpid)
• Sarabande (lent)
• Gigue (viu i fugat)

Entre la Sarabande i la Gigue es col·loquen una sèrie de danses opcionals (Gavotte, Bourrée, Minuet, etc.). A finals del Barroc, la suite pot començar amb una introducció (Toccata, Fantasia, Preludi, etc.).

Sonata

Al segle XVII, un "conjunt" de cambra format per dos violins i una viola de gamba amb acompanyament de baix continu de clave o orgue va donar lloc al gènere de la "sonata". La paraula "sonata" significa "música per a ser executada amb instruments d'arc", en oposició a "cantata" (música per a ser cantada) i "toccata" (destinada a ser executada per instruments de teclat). Per això, la sonata està íntimament lligada al violí. Els italians distingeixen entre la "sonata d'església" (lent-ràpid-lent i baix continu d'orgue) i la "sonata de cambra" (ràpid-lent-ràpid i baix continu de clave). Dos compositors importants de sonates van ser Torelli i Corelli.

Concert

El concert va desenvolupar el concerto grosso, on es diferencia un gran grup orquestral anomenat tutti o ripieno, que dialoga o contrasta amb un instrument solista (concertino) o un grup de solistes. També hi ha el "concert d'església" i el "concert de cambra". Dos compositors importants de concerts van ser Corelli i Vivaldi.

Altres Formes Lliures

: formes de variació nascudes en el Renaixement (chacona, passacaglia) i preludis i fugues, toccates, fantasies, etc.