El Barroc: Art, Teatre i Figures Retòriques

El Barroc

El Barroc és el moviment artístic que comprèn el període entre el 1600 i el 1750 de la nostra era.

Neix com a oposició al Renaixement, ja que en comptes de ser metòdic i mesurat com aquest, el Barroc es destaca per la seva excessiva ornamentació i extravagància. Va ser utilitzat en sentit pejoratiu (ordinari) fins al segle XVII, on pren llum pròpia i és revaloritzat.

El Barroc es manifesta en totes les arts, igual que el Renaixement: literatura, pintura, escultura i arquitectura. La seva principal característica és l'excés de paraules o metàfores (literatura), d'imatges i colors (pintura), i de columnes, pintures i motllures (arquitectura).

El Barroc: Teatre

El màxim exponent del teatre barroc del segle XVII a Espanya va ser Lope de Vega. El teatre d'aquest segle es divideix en tres actes: plantejament, nus i desenllaç. A més, implementa la realitat, la tragicomèdia, el ball i la música, i la dama i el galant, a més de trencar amb la unitat d'espai i temps.

Figures Retòriques

• Ubi sunt: Què va ser de...?
• Vanitas vanitatum: Res és realment important perquè res dura eternament.
• Fortuna mutabile: La fortuna pot canviar.
• Tempus fugit: Obsessió pel pas del temps i la mort.

Argument de Polifemo i Galatea i Tipus d'Estrofa

El tema de la faula de Polifemo i Galatea són els amors d'Acis (pastor) i Galatea (nimfa), i la venjança del cíclop Polifemo, gegant d'un sol ull, enamorat de la nimfa. Enfurismat de gelosia en conèixer els amors entre la nimfa i el pastor, llança un penyal sobre aquest, que queda convertit en riu.

Consta de seixanta octaves reials, precedides de tres més amb la dedicatòria del poema al comte de Niebla (total 63). L'octava real consisteix en vuit versos hendecasíl·labs amb tres rimes consonants: els sis primers rimen alternativament amb les dues primeres, i els dos últims constitueixen un parell final de rima diferent: ABABABCC.

Góngora és un poeta difícil, juga amb el llenguatge fins als seus límits. La faula està plena de metàfores, imatges i recursos retòrics d'un barroc exagerat.

Corrents Estètics

• Simbolisme: Reacció al realisme. Pretén expressar idees abstractes mitjançant un llenguatge poètic elaborat. Juga amb símbols.
• Decadentisme: Evolució del simbolisme portada a la màxima expressió. Estats d'ànim tristos, malaltissos. El seu màxim exponent és Adrià Gual.
• Classicisme:
  • Parnassianisme: Reacció al romanticisme que evolucionarà al noucentisme. Té un llenguatge poètic classicitzant. La idea de bellesa arbitrària (continguda i artificial). Els seus màxims exponents són l'escola mallorquina: Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.
  • Prerafaelisme: D'Alexander Piquer. L'art és una religió i l'artista un sacerdot. Reivindiquen la puresa del llenguatge poètic.
  • Vitalisme i espontaneisme: De Joan Maragall. Es fa una aplicació poètica de Nietzsche. El caracteritza la força humana i la seva capacitat de recuperació, i l'exaltació de la dualitat.