L'Avantguardisme: Orígens, Corrents i Impacte Artístic

L'Avantguardisme: Innovació i Ruptura Artística

L'avantguardisme és la tendència, en una obra d'art qualsevol o d'un artista, a introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals o convencionals. També s'entén com una excessiva preocupació per desplegar recursos que trenquin o distorsionin els sistemes més acceptats de representació o expressió, com ara al teatre, la pintura, la literatura, el cinema, etc.

En general, té un ús pejoratiu, tot i que també s'utilitza per designar els moviments artístics renovadors i, sovint, dogmàtics, que es van produir a Europa durant les primeres dècades del segle XX i que són agrupats sota els noms genèrics d'avantguarda o avantguardes.

Contingut

• Context històric
• Corrents de l'avantguardisme
• Referències
• Vegeu també

Context Històric de l'Avantguardisme

En el moment en què van sorgir les avantguardes artístiques, Europa vivia una profunda crisi que va desencadenar la Primera Guerra Mundial i va posar en evidència els límits del sistema capitalista. Si bé fins al 1914 els socialistes eren els únics que parlaven de "l'enfonsament del capitalisme", com assenyala Arnold Hauser, també altres sectors ja havien percebut els límits d'un model de vida que privilegiava els diners, la producció i els valors de canvi per davant de l'ésser humà.

El resultat d'això va ser la pobresa i l'encasellament artístic, contra els quals van reaccionar ja el 1905 Pablo Picasso i Georges Braque amb les seves exposicions cubistes. El futurisme, per la seva banda, el 1909 va llançar el seu primer manifest, una aposta de futur i rebuig a tot l'anterior, enlluernat pels avenços de la modernitat científica i tecnològica. És coneguda la frase de Marinetti: «Un automòbil de carrera és més bell que la Victòria de Samotràcia».

Així es van fer els primers passos de l'avantguarda, tot i que el moment d'explosió definitiva coincideix, lògicament, amb la Primera Guerra Mundial, amb la consciència de l'absurd sacrifici que suposava i amb la promesa d'una vida diferent encoratjada pel triomf de la revolució socialista a Rússia.

El Dadaisme: Rebuig i Destrucció

Corrien els dies de 1916 quan a Zuric (territori neutral durant la guerra), Tristan Tzara, un poeta i filòsof romanès pròfug de les seves obligacions militars, va decidir fundar el "Cabaret Voltaire". Aquesta va ser l'acta de fundació del dadaisme, una explosió nihilista que proposava el rebuig total:

«El sistema DD us farà lliures, trenqueu-ho tot. Sou els amos de tot allò que trenqueu. Les lleis, les morals, les estètiques, s'han fet perquè respecteu les coses fràgils. Allò que és fràgil està destinat a ser trencat. Proveu la vostra força un sol cop: us desafio que després continueu. Allò que no trenqueu us trencarà, serà el vostre amo.»

— Louis Aragon, poeta francès

Aquest desig de destrucció de tot l'establert va portar els dadaistes, per tal de ser coherents, a rebutjar-se a si mateixos: la mateixa destrucció.

El Surrealisme: Transformar la Vida i el Món

Alguns dels partidaris de Dadà, dirigits per André Breton, van pensar que les circumstàncies exigien no sols l'anarquia i la destrucció, sinó també la proposta. Així és com s'aparten de Tzara (fet que va posar punt final al moviment dadaista) i inicien l'aventura surrealista.

La fúria de Dadà havia estat el pas primer i indispensable, però havia arribat als seus límits. Breton i els surrealistes (és a dir: superrealistes) uneixen la sentència d'Arthur Rimbaud (que, juntament amb Charles Baudelaire, Comte de Lautréamont, Alfred Jarry, Van Gogh i altres artistes del segle XIX, serien reconeguts pels surrealistes com els seus "pares"): «S'ha de canviar la vida», amb la de Karl Marx: «S'ha de transformar el món». Sorgeix, així, el surrealisme al servei de la revolució que pretenia recuperar allò que a l'ésser humà de la societat, els seus condicionaments i repressions l'havien fet ocultar: la seva essència més pura, el seu Jo bàsic i autèntic.

A través de la recuperació de l'inconscient, dels somnis (són els dies de Sigmund Freud i dels orígens de la psicoanàlisi), de deixar pas lliure a les passions i els desigs, de l'escriptura automàtica (que més tard qüestionarien com a tècnica) i de l'humor negre, intenten avançar cap a una societat nova en la qual l'ésser humà pugui viure en plenitud (la utopia surrealista). En aquest ple exercici de la llibertat que va significar l'actitud surrealista, tres paraules s'uneixen en un sol significat: amor, poesia i llibertat.