Les Avantguardes i la Literatura Catalana del Segle XX: Autors Clau

Les Avantguardes: Context i Moviments Europeus

Durant el segle XX, Europa estava en crisi en el context del final de la Primera Guerra Mundial i l’aparició dels totalitarismes. Aquesta situació va evidenciar el fracàs de la burgesia i del seu projecte cultural i va impulsar idees innovadores de caràcter antiburgès, donant lloc als moviments d’avantguarda.

L’avantguarda és un moviment artístic i cultural que trenca amb les formes de la cultura tradicional i cerca la modernitat. Valora l’originalitat i la subjectivitat, i rebutja la racionalitat. En poesia, es tradueix en una mescla d’impressions, sensacions i sentiments sense connexió aparent.

Podem classificar els moviments d’avantguarda segons el moment en què irrompen a Europa:

Moviments de la Primera Etapa (1906-1924)

• Futurisme: Destaca Marinetti. Es caracteritza per l’afany d’adaptar-se a la modernitat, per això s’aposta per la destrucció de la sintaxi i la introducció de temes nous associats a la ciutat moderna (màquines, velocitat) en un clar desafiament als cànons de la bellesa clàssica.
• Cubisme: Moviment pictòric on destaca Picasso amb Les demoiselles d’Avignon i Apollinaire amb els cal·ligrames, on el poeta converteix el text en un dibuix.
• Dadaisme: Destaca Tzara. Moviment que propugna la negació de la societat burgesa i l’ús d’una estètica absurda.

Moviments de la Segona Etapa (1924-1935)

• Surrealisme: El seu màxim exponent és André Breton, que presenta les bases del moviment a partir de les teories de Freud. Defensa que la realitat més autèntica és la del subconscient. El llenguatge ha de ser lliure i cal explotar els estats d’inconsciència com el somni i l'embriaguesa per crear un discurs lliure de lligams amb el món conscient.

Les Avantguardes Literàries Catalanes

Les avantguardes literàries catalanes no van ser tan radicals com les d’Itàlia o França. A més, no hi va haver una generació avantguardista, sinó autors que van combinar elements innovadors amb formes tradicionals. Entre ells, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix i Josep M. Junoy van fusionar subversió i respecte pel llenguatge.

• Futurisme: Es va difondre per Catalunya a través de les revistes Un enemic del poble i La columna de foc, i els manifestos de Joan Salvat-Papasseit, com «Sóc jo qui parlo als joves» i «Contra els poetes amb minúscula».
• Surrealisme: Es va difondre per Catalunya a través de la revista L’amic de les arts.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Va néixer al si d’una família humil. A causa de la mort del pare, es va educar en un orfenat i va començar a treballar als 12 anys. La seva formació fou autodidacta. Va començar la carrera literària escrivint articles d’opinió sobre política, art i literatura des d’una ideologia llibertària. El 1911 va conèixer el llibreter Emili Eroles, que l’inicià en la lectura dels grans autors de filosofia, política i literatura. El 1917 publicà Un enemic del poble.

Eixos Temàtics de la Poesia

La seva poesia gira al voltant de tres eixos temàtics:

• L’amor.
• L’ambient marítim.
• Els elements de la ciutat moderna (màquines i nous mitjans de transport).

Etapes de l'Obra

Podem establir dues etapes en l'obra de Salvat-Papasseit:

• Etapa d’avantguarda: Hi pertanyen els reculls Poemes en ondes hertzianes (1919) i L’irradiador del port i les gavines (1921). Al primer apareixen els temes i les tècniques d’expressió futurista i cubista: cal·ligrames, exaltació de la màquina, versos trencats, paraules amb llibertat. En el segon, deixa entreveure l’evolució cap a una poètica d’exaltació vitalista en la qual el poeta, greument malalt de tuberculosi, mitifica tot allò que no pot assolir, com ara la vida aventurera i de carrer.
• Etapa de consolidació: Les influències avantguardistes disminueixen per donar pas als elements tradicionals i a una poesia lírica. Pertanyen a aquesta etapa Les conspiracions (1922), La gesta dels estels (1922), Ossa menor (1925) i El poema de la rosa als llavis (1923), una història d’amor explicada en fragments de diverses formes mètriques.

L'Escola Mallorquina: Context i Definició

El Noucentisme a Catalunya sorgeix per l’ascens del catalanisme burgès. En canvi, a les Illes, l’absència de suport com la Lliga Regionalista o la Mancomunitat i la falta d'un poder nacionalista va impedir el desenvolupament d’un programa cultural modernitzador. En aquest context sorgeix l'Escola Mallorquina.

El terme apareix el 1873, amb un sentit ampli. Actualment, s’entén com un fenomen literari mallorquí, una escola limitada al gènere poètic. Coincideix amb el Noucentisme en el classicisme, el to contingut i el rigor de la forma, però no en el tractament del paisatge, urbà en noucentistes i rural en autors illencs.

Precedents: Costa i Llobera i Joan Alcover

Mentre que a Catalunya es produeix el pas del Modernisme al Noucentisme, a Mallorca hi ha dues figures transcendentals: Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, considerats els líders de l’Escola Mallorquina.

Característiques de l'Escola Mallorquina

Entre les característiques externes i formals cal destacar les següents:

• El triomf de la línia clàssica, de la serenor i de l’equilibri, ja iniciada amb Pons i Gallarza i magnificada a través de Costa i Llobera.
• La pulcritud de la paraula, de la frase i del vers, que ha de tenir una música fàcil, amable i perceptible sense esforç.
• El paisatge com a únic tema, deixant-ne fora d’altres com l’amor o la inquietud religiosa. El to expressiu és voluntàriament menor i mesurat.
• El fons humanístic que prové del classicisme de Costa i Llobera i que és el factor més eficaç per salvar l’Escola Mallorquina de la suposada superficialitat a què estava abocada.

Autors de l'Escola Mallorquina

Formen part de l’Escola Mallorquina dues generacions, la de 1906 i la de 1917 (coincidents amb el Noucentisme) i segueixen les directrius marcades per Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.

• Primera generació (1906): Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà.
• Segona generació (1917): Miquel Forteza, Joan Pons i Marquès i Guillem Colom.

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

Poeta, traductor, prosista i orador, és un dels noms més importants de la nostra literatura. Va néixer al si d’una família rica, propietària de moltes possessions, entre les quals una, Formentor, inspiraria molts dels seus poemes. Orfe de mare des dels 11 anys, va rebre la influència d’un oncle matern que li va descobrir el paisatge local i els clàssics llatins. Va ser company de Joan Alcover i d’Antoni Maura i deixeble de Pons i Gallarza a l’Institut Balear de Palma. D’aquesta època són els primers poemes, escrits en castellà. Per la pressió paterna i sense cap vocació, començà estudis de dret a Barcelona. Va entrar dins del cercle de la Renaixença. Més tard, se li despertà la vocació religiosa i el 1888 es va ordenar sacerdot a Roma. En tornar feia vida de capellà modèlic i continuava escrivint en un alt nivell. El 1902 va ser nomenat Mestre en Gai Saber dels Jocs Florals.

Obra i Temàtica

La seva obra destaca per la mesura i la perfecció formal. Hi domina el sentiment religiós i el paisatge real, conegut, concret i limitat geogràficament, sobretot Pollença i Formentor, que esdevé un símbol diví, ja que és un reflex de Déu.

Etapes de l'Obra

En l’obra de Miquel Costa i Llobera podem diferenciar dues etapes:

• Etapa romàntica o de joventut: Escriu Poesies (1883), llibre que destaca per la perfecció formal i la intensitat lírica. Forma part d’aquest poemari «El pi de Formentor», que reflecteix plenament les característiques del Romanticisme. Les altres dues obres d’aquesta etapa són De l’agre de la terra (1897), tres narracions líriques, i Tradicions i fantasies (1903), un recull de poemes inspirat en llegendes populars mallorquines.
• Etapa de maduresa: Aplica les formes mètriques clàssiques a la llengua catalana i substitueix la rima romàntica. Fruit d’aquest plantejament publica Horacianes (1906), inspirada en el poeta Horaci i que esdevé el model del classicisme dels noucentistes. El 1908 publica la darrera obra Visions de Palestina.

Joan Alcover (1854-1926)

Fill de casa bona, estudià batxillerat a l’Institut Balear, on va ser company de Miquel Costa i Llobera i d’Antoni Maura i alumne de Pons i Gallarza. El 1869 comença la carrera de dret a Barcelona. El 1878 tornà, exercí d’advocat i arribà a magistrat. S’introduí en el món de la política, en el Partit Liberal. Desencantat de l’experiència política, torna a Palma i s’aproxima als ideals de la llengua i la cultura pròpies. El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana; el 1909 va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Posteriorment fou nomenat membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1913), president dels Jocs Florals de Barcelona (1916) i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1920).

Obra en Castellà

El desig de convertir-se en un poeta conegut en els cercles literaris de Madrid el va fer optar primer per la llengua castellana. D’aquesta manera, inicia la seva obra amb Poesias (1877), Nuevas poesías (1892), Poemas y armonías (1894) i Meteoros (1901). Els versos d’aquesta etapa es caracteritzen per la buidor, la repetició de tòpics literaris i la imitació de models.

Obra en Català

Després de la mort de la primera esposa i dels seus fills, la mort va fer que s’aferrés a la poesia en català com a únic mitjà d’expressió vàlid dels seus sentiments més íntims. És llavors, amb una creació més sincera i autèntica, quan es revelà com un dels grans poetes de la literatura catalana. En català, la seva obra està formada per Cap al tard (1909) i Poemes bíblics (1919).

• Es caracteritza per una interpretació simbòlica del paisatge, el qual, a diferència del de Costa i Llobera, és animat i amb figures humanes.
• Cap al tard és un recull de poemes de temàtica diversa agrupats en cinc seccions: Cançons de la Serra, Elegies, Endreces, Juvenils i Vària.
• Poemes bíblics és un recull unitari, recrea figures secundàries de l’Antic Testament que l’impressionen per la dimensió humana que adquireixen.

Alcover també va escriure teoria literària, on proposa reconciliar l’art i la vida col·lectiva. La sinceritat, la realitat i la claredat són la base de l’estètica literària de l’autor.

La Literatura dels Anys 20 i 30

Durant la segona dècada del segle XX a Espanya hi té lloc la Restauració borbònica, un període d'enfrontaments entre liberals i conservadors, que acaba amb el cop d'estat de Primo de Rivera (1923). A Catalunya, la classe obrera s’organitza amb influències anarquistes i socialistes, per defensar els drets laborals. Mentrestant, el catalanisme es reforça pel Noucentisme i el suport burgès. El cop de Primo de Rivera dissol la Mancomunitat, però a la Segona República es recupera la Generalitat amb més capacitat d’acció.

Tendències Literàries

Existeix un model burgès que valora l'obra ben feta, la llengua normativitzada i la innovació poètica postsimbolista. En narrativa, autors com Carles Soldevila introdueixen tècniques modernes de la novel·la internacional, com el flashback i el monòleg interior. En teatre, el Noucentisme impulsa la creació d’un teatre burgès o comèdia burgesa, en què també destaca Carles Soldevila.

D’altra banda, destaca l’aparició d’una tendència literària oposada a la burgesia:

• En poesia, s’experimenta amb l'avantguarda.
• En narrativa, fan paròdia.
• En teatre, es critica la buidor burgesa.

La Literatura a Mallorca durant els Anys 20 i 30

A Mallorca, la poesia continua sent el gènere predominant. Mentre a Catalunya destaquen el postsimbolisme i el model innovador, a Mallorca té continuïtat la segona generació de poetes de l'Escola Mallorquina.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

De família modesta, llicenciat en Filosofia i Lletres, moment en què entrà en contacte amb intel·lectuals com Salvador Espriu. En esclatar la guerra, era a Madrid, on estudiava oposicions per a catedràtic, i un any després se’l va diagnosticar tuberculosi i va morir. La seva mort va impedir que la seva obra arribés a una maduresa plena, però el seu llegat va influir en la poesia catalana posterior.

Obra de Rosselló-Pòrcel

Trenca amb els postulats de l'Escola Mallorquina i incorpora tendències noves a la literatura de les Balears. Combina simbolisme i l'avantguarda innovadora, el surrealisme, i la influència de la Generació del 27. L'obra poètica està formada per tres poemaris publicats en vida:

• Nou poemes (1933)
• Quadern de sonets (1934)
• Imitació del foc (1938)

Aquest darrer és considerat la seva obra mestra, i combina un simbolisme intens amb elements de surrealisme i una gran profunditat emotiva. Un total de seixanta poemes es recullen en Obra poètica. Presenta diversitat d'estils i models a més d’un llenguatge net i precís. S'hi mesclen records d'infantesa, al·lusions concretes a la seva ciutat i una interpretació emocionada del paisatge. Rosselló-Pòrcel va morir sense que la seva personalitat de poeta arribés a madurar, tot i que la seva obra fou tinguda molt en compte.

La Literatura dels Anys 60

Dos fets marquen la literatura d’aquesta època: la irrupció de la Nova Cançó i la incorporació d’una nova tendència literària anomenada reformisme social.

Salvador Espriu (1913-1985)

Salvador Espriu va ser part de la primera generació d'escriptors catalans amb una tradició literària sòlida. Va passar la seva infantesa entre Barcelona i Arenys de Mar, dues localitats que van influir en la creació dels mites de Sinera i Lavínia a la seva obra. Durant els seus anys universitaris, va viatjar per Grècia, Palestina i Egipte, cultures que van impactar profundament la seva producció literària. La Guerra Civil va truncar les seves aspiracions acadèmiques i va provocar el que ell mateix considerava la seva “mort civil”. A partir d’aquest moment, va centrar la seva creació en la poesia i el teatre, en un context de repressió franquista. La seva obra es va començar a conèixer als anys 60, amb obres destacades com La pell de brau (1960) i Primera història d’Esther (1962). Va rebre diversos reconeixements, incloent-hi el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1980), i va ser considerat per al premi Nobel.

Obra d'Espriu: Temes i Estil

L'obra d'Espriu es caracteritza per una reflexió profunda sobre la mort, que la presenta com l'única certesa de la vida. Aquest tema impregna tota la seva producció, convertint l'existència en un laberint, símbol recurrent a la seva obra. Les seves obres es basen en referències a diverses tradicions culturals:

• L'egípcia (amb figures com Isis i Osiris).
• La bíblica (amb influències de l'Antic Testament).
• La mitologia clàssica (especialment els mites del laberint i la tragèdia tebana).
• L'estètica barroca (amb paradoxes i una visió tràgica de la vida).

Després de la Guerra Civil, l'obra d'Espriu adopta un to elegíac, en què recorda un passat perdut i construeix el mite de Sinera, un símbol de la seva infantesa i del drama personal i col·lectiu de l'època. L'obra d'Espriu es fonamenta en una llengua poètica que és essencial tant per al significat que l'autor li atribueix com per al seu estil original, amb la qual defensa la llengua com a element de connexió amb el passat i de projecte col·lectiu.

En la seva producció poètica, destaca Cementiri de Sinera (1946) i altres obres posteriors on reflexiona sobre la mort, el pas del temps i la salvació de les paraules. A través de la seva poesia, també aborda la condició humana amb un toc satíric i cívic, com a La pell de brau (1960), on critica la repressió a la postguerra. El seu teatre inclou obres com Antígona (1939), que reflexiona sobre la Guerra Civil a través del mite grec, i Primera història d'Esther (1948), que fa una versió de la història bíblica amb un missatge sobre la tragèdia del poble i la importància de la llengua catalana.

La Narrativa dels Anys 60

No podem parlar de realisme social en la narrativa, però sí que ofereixen pinzellades de denúncia social, les vivències de l’exili o l’enyorança dels “paradisos perduts”.

La Novel·la Fantàstica i d'Evasió

La fugida de la realitat va ser una de les alternatives a la difícil situació creadora dels novel·listes. Es caracteritza per l’humor, la ironia, la fantasia, la barreja de personatges històrics i inventats i l'erudició autèntica esquitxada amb dades absolutament falses.

Narrativa Psicològica

El relat, construït a partir de les cartes entre diversos personatges, és un retrat molt viu i realista de la Guerra Civil des del punt de vista dels vençuts; però també una excusa per reflexionar sobre el pas del temps, el sentit de la vida i la soledat de l'ésser humà, que només l’amor humà i diví és capaç d’il·luminar.

Mercè Rodoreda (1908-1983)

Nasqué al barri barceloní de Sant Gervasi. Va ser autodidacta. S’inicià en la literatura escrivint contes i col·laborant en diaris i revistes de prestigi. L’activitat literària es convertí per a Rodoreda en un refugi. Igual que en tots els autors d’aquesta generació, la guerra marcà la seva producció, que podem dividir en etapes:

Etapes de la Producció Literària

• Etapa de Joventut (1932-1936): De les quatre novel·les de joventut, només reconegué Aloma. Hi trobem una sèrie de característiques que es manifestaran gairebé a tota la producció: introspecció, protagonistes femenines, relacions amoroses frustrades, univers simbòlic, expressió poètica, etc.
• Etapa de maduresa (1939-1967): Després de la guerra, es va exiliar primer a França i després a la ciutat suïssa de Ginebra. Aquells primers anys d’exili suposaren un silenci en la seva activitat literària, fins que ben entrada la dècada dels cinquanta. Obres destacades: Vint-i-dos contes (1957), La plaça del diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1967), Jardí vora el mar (1967) i La meva Cristina i altres contes (1967).
• Etapa de vellesa (1970-1986): En la dècada dels setanta torna definitivament de l’exili, s’instal·la a Romanyà de la Selva i publica Mirall trencat (1974), Semblava de seda i altres contes (1978), Quanta, quanta guerra... i Viatges i flors (1980) i La mort i la primavera (1986, pòstuma).