Avantguardes del Segle XX: Moviments, Característiques i Autors

Les Avantguardes del Segle XX

Tot l’art del segle XX va estar marcat per la sacsejada dels moviments d’avantguarda, que van suposar un enfrontament amb tota la tradició occidental i una reacció antiburgesa.

Pretenien començar de nou, elogiaven la novetat i la joventut, i volien escandalitzar el públic mitjà.

Es van manifestar sobretot en les arts plàstiques (també en literatura i música). Van succeir en el període d’entreguerres.

Principals Moviments Avantguardistes

Cubisme: Neix a França (1907). En arts plàstiques el representen Pablo Picasso, Georges Braque i Juan Gris. En poesia, Guillaume Apollinaire (va crear els cal·ligrames).

Futurisme: Creat a Itàlia (1909) per Filippo Tomasso Marinetti. Elogiava les màquines, el moviment, l'esport i la vida moderna en general. Va derivar a la defensa del feixisme. En poesia va introduir les paraules en llibertat (llibertat tipogràfica).

Dadaisme: Nascut a Zuric (1916), creador Tristan Tzara. El moviment més radical. Provocació constant, falta de lògica i gust per l’abolició de les convencions. Suposa més una actitud que un estil (perquè defensa la destrucció de l’art i la cultura).

Surrealisme: Sorgí a París (1924), principal ideòleg André Bretón. Propugnava l’alliberament del subconscient o l’exploració del món dels somnis. Pintors del moviment: Joan Miró i Salvador Dalí.

Expressionisme: Nascut a Alemanya (començaments de segle). Reflectia l’angoixa a través de l’exageració i era donat a la sàtira política. Els nazis el consideraven art degenerat.

L'Avantguarda Catalana

L’avantguarda catalana es va manifestar més en arts plàstiques que en literatura. Pel que fa a la poesia, cal assenyalar les influències predominants del cubisme i el futurisme. Cal assenyalar la publicació del Manifest groc, de Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch (1928) on atacava la cultura catalana tradicional, o els cal·ligrames de Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Josep Maria Junoy o Joaquim Folguera.

Va ser una experiència diluïda en el context del Noucentisme o el postsimbolisme.

Les Dècades de 1920 i 1930

Als anys vint es produí la crisi del gènere novel·lístic, per dues raons:

• Després d’obres importants i innovadores (ex: A la recerca del temps perdut, Marcel Proust 1916-1927), la novel·la ja no podia tornar a seguir els esquemes realistes, naturalistes o modernistes. Calia un nou tipus de novel·la.
• En l’àmbit català, el Noucentisme havia practicat gèneres breus (poesia, conte, assaig breu) en detriment de la novel·la.

En la literatura catalana, l'absència de novel·les va ser font de polèmica (1917-1925). L’article de Josep Maria de Sagarra, "La por a la novel·la", i la conferència de Carles Riba, "Una generació sense novel·la", van donar la seva opinió. Als anys 30 es produí un resorgiment del gènere amb obres diverses com Judita de Francesc Trabal (1930), Valentina de Carles Soldevila (1933), etc. Moltes d’aquestes obres estan escrites sota la influència de la novel·la psicològica.

També apareixen grans obres de poesia com Segon llibre d’Estances de Carles Riba (1930).