L'Avantguarda Catalana: Salvat-Papasseit i J.V. Foix

Autors avantguardistes

Joan Salvat-Papasseit, poeta avantguardista català

Neix a Barcelona, el 16 de maig de 1894. Poeta. De formació autodidacta i extracció proletària, és un dels representants més significatius de l’avantguarda històrica a Catalunya. Orfe de pare, des del 1901 visqué a l’Asil Naval Español. Cap al 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista», per la qual cosa començà a escriure a publicacions revolucionàries. S’inspirà en l’anarquisme i inicià una defensa aferrissada de la classe obrera. Utilitzà normalment el pseudònim de Gorkiano. Aquest és un període on té preferència la llengua castellana i on s’aboca a la crítica politicosocial.

El 1918 es casà amb Carmen Eleuterio. Del matrimoni van néixer dues filles, a les quals dedicà Els nens de la meva escala: dites d’infants (1926). A partir de l’any 1919 es va fer càrrec de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes i la va convertir en un focus avantguardista.

Arran d’una forta crisi personal i desenganyat del socialisme, abandonà la política i es dedicà de ple a la poesia, que no deixà de conrear fins al moment de la mort. Però, a més de poeta, fou un agitador cultural, com ho demostra la fundació de tres revistes:

• Un Enemic del Poble (1917-1919), lligada als postulats regeneracionistes durant un primer moment i que evolucionà cap al futurisme el segon.
• Arc-Voltaïc (1918), model avantguardista per excel·lència.
• Proa (1921), de caire postavantguardista, que alternà textos nacionalistes amb poesies.

El seu primer poema català, que aparegué a «Columna vertebral: Sageta de foc» juntament amb els textos programàtics Sóc jo que parlo als joves (1919), Concepte de poeta (1919) i el manifest Contra els poetes amb minúscula: primer manifest català futurista (1920), són el clam d’una poètica que l’acostà al futurisme de Marinetti, a l’esprit nouveau d’Apollinaire i al nunisme de Pierre Albert-Birot.

La seva obra poètica la integren sis títols:

• Poemes en ondes hertzianes (1919), expressa la descoberta futurista i la recerca d’una poètica personal.
• L’Irradiador del port i les gavines (1921), continuador de l’anterior, però on s’aprofundeixen les troballes del futurisme.
• Les conspiracions (1922), llibre que conté vuit poemes d’inspiració nacionalista escrits durant la seva estada al sanatori de La Fuenfría.
• La gesta dels estels: mostra de poemes (1922), on inicià un procés de mitificació de la realitat quotidiana a través de l’elegia i l’enyor.
• El poema de la rosa als llavis (1923), poema unitari de tema amorós, i, finalment.
• Óssa Menor: fi dels poemes d’avantguarda (1925), amb dibuixos de Josep Obiols, aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l’angoixa i la proximitat de la mort.

Morí de tuberculosi als trenta anys. La seva vida i la seva obra estigueren sempre dedicades a l’exaltació de la joventut, la llibertat, la sinceritat, l’heroisme i la lluita.

“Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat”
Salvat-Papasseit

J.V. Foix

J. V. Foix (Barcelona 1893-1987), després de la guerra civil, decideix romandre al país i fer-se càrrec del negoci familiar de les pastisseries a Sarrià, escenari mític de molts dels seus poemes. Fou un destacat periodista, col·laborador i cap de cultura de La Publicitat, des del 1922 fins al 1936, en la impossibilitat d'exercir el periodisme en català, es concentra, aleshores, en un particular exili interior, en la reelaboració i la publicació de la seva obra. Com a testimoni de la tradició de l'avantguarda i fidel a les seves conviccions catalanistes, amb la voluntat de contribuir a la represa cultural, col·labora a les revistes més destacades de la immediata postguerra:

• Poesia
• Ariel
• Dau al Set.

Per a les noves generacions de poetes més inquiets i originals, com Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Joan Perucho, i per als artistes emergents més trencadors amb l'art més convencional, com Joan Ponç o Antoni Tàpies, J.V. Foix, com Joan Miró, durant els anys quaranta i cinquanta, esdevé un referent ineludible. I no ho deixarà de ser, per a les noves generacions, fins als darrers moments de la seva vida.