Autors Catalans Clave: De la Postguerra al Segle XX

Quim Monzó

Els contes de Quim Monzó parteixen d'una idea inicial singular, amb un toc de sorpresa final que crea una situació còmica i absurda, especialment en els seus primers llibres. Aquesta tendència evoluciona cap a un realisme més marcat en les seves obres posteriors. Després del seu primer recull de contes, Uf, va dir ell, s'observa una clara evolució cap a l'eliminació d'elements superflus. Els temes centrals de la seva narrativa abasten des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura. Així, a L'illa de Maians, preval la reflexió sobre el llenguatge i la denúncia de les vanitats del món literari. Els personatges, les seves relacions i l'ambient que habiten reflecteixen l'estil de vida urbà de principis dels anys vuitanta.

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor representatiu de la postguerra. Tot i que es va donar a conèixer als anys cinquanta amb Ciutat a cau d'orella, el seu auge va arribar a partir del 1970. El 1971 publicà Llibre de meravelles en un context molt favorable, ja que es va reincorporar al món literari en un moment clau de la represa cultural al País Valencià. La seva poesia s'oposa a la poesia pura, evitant el joc verbal i el lirisme hermètic. Es pot considerar una crònica de la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu i un predomini del llenguatge col·loquial. Estellés també incorpora referents de la tradició literària clàssica al gènere poètic.

Salvador Espriu

L'obra de Salvador Espriu té un caràcter fortament unitari, reforçat per la creació de diversos mites recurrents. Espriu considerava la seva obra com una meditació constant sobre la mort, la qual entenia com la realitat última de l'existència humana. Pertanyia a la primera generació d'escriptors que, en arribar a la joventut, van trobar una llengua normalitzada i un marc d'autogovern a Catalunya. Després de la guerra, es va centrar en la poesia, publicant obres com Cementiri de Sinera, Les cançons d'Ariadna i altres, on insisteix en l'angoixa i la solitud de l'ésser humà. La pell de brau va marcar el punt àlgid de la seva projecció, denunciant les injustícies de la postguerra.

Miquel Martí i Pol

La creixent difusió de l'obra de Miquel Martí i Pol l'ha convertit en un fenomen únic d'estima popular en la poesia catalana de finals del segle XX. La seva poesia, eminentment comunicativa, evita l'hermetisme, connectant amb el públic a través d'un llenguatge directe i sincer. L'experiència biogràfica que transmet i l'autenticitat de la seva veu poètica contribueixen a l'èxit de la seva obra. La interpretació musical d'algunes de les seves peces per part de Lluís Llach ha tingut un paper important en la seva popularització, tot i que el mèrit principal rau en la calidesa dels seus poemes, on l'amor i l'experiència moral individual s'expressen amb naturalitat. Entre les seves obres més destacades, cal mencionar El poble i Estimada Marta.

Manuel de Pedrolo

Entre 1958 i 1963, Manuel de Pedrolo va escriure tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat, amb punts en comú amb el teatre de l'absurd. A Cruma, reflexiona sobre l'autenticitat de l'ésser humà, i a Situació Bis, aborda la llibertat des d'una perspectiva política. El seu teatre despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar l'acció, utilitzant personatges simbòlics. Tot i que s'ha relacionat la seva obra amb el teatre de l'absurd, Pedrolo el considerava més aviat un "teatre de l'abstracte". Temes com la mort, la comunicació humana, el sentit de l'existència i la llibertat són fonamentals en la seva dramatúrgia.

Josep Maria Benet i Jornet

Des de la segona meitat dels anys setanta, Josep Maria Benet i Jornet va desenvolupar una prolífica carrera com a guionista de televisió, treballant en sèries com Poble Nou, Rosa i Nissaga de poder. Aquesta faceta es complementa amb la seva obra dramàtica, reflectint la seva preferència per les expressions de la cultura popular que van nodrir la seva imaginació. Les radionovel·les i els còmics van inspirar la seva concepció dels mons de ficció, amb una predilecció pel melodrama.

Joan Fuster

L'obra de Joan Fuster es va convertir en un referent de normalitat cultural per a la societat valenciana. Amb els seus assaigs, va legitimar la prosa d'idees, allunyant-se de la dedicació tradicional a la poesia. Nosaltres, els valencians va tenir una profunda influència, qüestionant la identitat valenciana i presentant un diagnòstic d'un país provincià i despersonalitzat. Aquesta obra va impulsar a joves a l'acció per superar el provincianisme i construir una cultura nacional moderna al País Valencià.

Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira és autor d'una abundant producció assagística, principalment articles publicats en diaris i revistes. Aquests articles, que parteixen d'anècdotes quotidianes, s'adrecen a un lector general amb un llenguatge accessible però literari. Mira aborda temes com el nacionalisme, la relació entre cultura i poder, la creació d'identitats i símbols, i la importància de les llengües per a la consciència col·lectiva. L'eix central és la qüestió de la identitat i les seves conseqüències, especialment el seu ús polític. Una de les seves virtuts és demostrar que la problemàtica de la identitat nacional valenciana i catalana no és tan diferent de la d'altres pobles.

Tipologia textual

El text és una unitat lingüística comunicativa, producte de l'activitat verbal humana amb caràcter social. Es caracteritza per l'adequació al context comunicatiu, la coherència informativa i la cohesió lineal.

Narratiu

Predomina l'ordenació cronològica natural dels fets (plantejament, nus i desenllaç). El temps sol ser passat i apareix un desdoblament de veus.

Expositiu

Explica conceptes per transmetre informació. Estructura: introducció, desenvolupament i conclusió. Temps verbal en passat i ús de recursos paratextuals.

Argumentatiu

Finalitat de convèncer el lector. Estructura: introducció, cos argumentatiu i conclusió. Temps passat i present, amb abundància de connectors.

Assaig

Combina l'exposició i l'argumentació. Utilitza la primera persona gramatical.

Recursos expressius

• Metàfora
• Metonímia
• Hipèrbole
• Ironia
• Personificació

Modalització

Conjunt de recursos lingüístics que utilitza l'emissor per posicionar-se respecte al que diu i a qui ho diu.

Elements modalitzadors

• Elements lèxics valoratius: substantius (llàstima), adjectius (trist), verbs (merèixer).
• Verbs que expressen sentiments en primera persona (desitjar).
• Recursos estilístics o retòrics.
• Canvi de registre.