Estat de les Autonomies a Espanya

CCAA

CCAA és una entitat territorial formada per províncies limítrofes, territoris insulars o províncies amb entitat regional històrica, dotades d'autonomia legislativa i capacitat d'autogovern sobre els assumptes en què tenen competències. ESP està formada per 17 CCAA amb competències transferides, a més de les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla que, a diferència de les CCAA, no tenen capacitat legislativa. Els municipis i les províncies ja s'havien creat abans de la mort de Franco. En canvi, les CCAA es van haver de constituir al llarg d'un procés complicat.

ESTAT DE AUTONOMIES

Formació de l'Estat autonòmic
L'estat autonòmic es va iniciar després de la promulgació de la Constitució de 1978. Aquest text estableix que la unitat de la nació espanyola és indissoluble i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren, així com la solidaritat entre totes elles. La Constitució no va crear un mapa de les CCAA, sinó les condicions i les vies que s'havien de seguir per constituir-se:

• Segons aquestes condicions, es podien constituir en CCAA les províncies limítrofes, amb característiques històriques, culturals o econòmiques comunes, els territoris insulars i les províncies amb entitat regional històrica.
• Les vies per accedir a l'autonomia van ser 2: La anomenada via ràpida, que permetia adquirir de manera immediata el sostre màxim de competències. Va ser seguida per les CCAA que van accedir a l'autonomia per la via de l'article 151, com ara Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia. D'altra banda, Navarra va optar per la 'millora del fuero', és a dir, afegir les competències concedides per la Constitució a les atribucions úniques que ja tenia. La via lenta (article 143), que només permetia traspassar de manera immediata certes competències i exigia un període de 5 anys per ampliar-les progressivament. Aquesta va ser la via seguida per la resta de CCAA. Ceuta i Melilla van rebre el rang de municipis autònoms (article 144b) i, a diferència de les CCAA, no tenen capacitat legislativa.

Vies d'accés a l'autonomia

Catalunya, el País Basc i Galícia van accedir a l'autonomia per la via de l'article 151, però es van acollir a la disposició transitòria 2a establerta per la Constitució, que permetia a les regions que en el passat haguessin aprovat mitjançant un plebiscit estatuts d'autonomia i que tinguessin un règim provisional d'autonomia en el moment d'aprovar-se la Constitució, accedir a l'autonomia solament mitjançant l'acord per majoria absoluta dels òrgans preautonòmics. Andalusia hi va accedir per la via normal de l'article 151, que exigia que la iniciativa autonòmica partís de l'acord de totes les diputacions provincials o òrgans interinsulars interessats i de 3/4 dels ajuntaments representatius d'almenys un 50% de la població. A més, l'acord s'havia de ratificar en referèndum. Navarra, en virtut de la disposició addicional 1a de la Constitució, va optar per la 'millora del fuero', afegint les competències concedides per la Constitució a les atribucions úniques que ja tenia. La iniciativa autonòmica corresponia a l'òrgan foral competent (Diputació Foral), que havia d'adoptar una decisió per majoria i haver-la de ratificar en referèndum. La resta de CCAA van accedir a l'autonomia per la via de l'article 143, que exigia que la iniciativa autonòmica partís de l'acord de totes les diputacions provincials o òrgans interinsulars interessats i de 2/3 dels