L'Autarquia i l'Expansió Econòmica a l'Espanya Franquista (1939-1975)

L'Autarquia (1939-1950)

Autarquia 39-50: El 1940 va ser un temps de restriccions elèctriques (tall de subministrament d'energia elèctrica a tota la població durant algunes hores del dia, generalment les de més claror), fam i misèria. Aquesta situació es va donar per la política econòmica de la primera etapa de la dictadura franquista, a més de les dificultats afegides que comportava la situació internacional amb la Segona Guerra Mundial i l'aïllament polític d'Espanya. El primer franquisme va optar per una política econòmica basada en l'autarquia (política econòmica pròpia dels feixismes encaminada a l'autosuficiència d'un sistema econòmic, amb la reducció de les importacions, després de l'aplicació de mesures fiscals, duaneres i monetàries, i l'aprofitament de recursos propis). Espanya es va caracteritzar per:

• Voluntat d'aïllar-se econòmicament de l'exterior.
• La intervenció de l'estat en la producció i la distribució de béns i en la fixació de preus i de valors de canvi de la moneda, substituint el mecanisme habitual de la política de mercat.

El 1941 es va crear l'INI (Instituto Nacional de Industria), amb la finalitat que l'estat pogués fabricar aquells productes necessaris que l'empresa privada no estava en condicions de produir. Aquest va ser una font de dèficit públic. L'objectiu d'aprofitar els recursos propis es va demostrar impossible, ja que no produïa els aliments suficients per a tota la població, la qual cosa encaria els productes de primera necessitat que es racionaven per mitjà de cupos (quantitat de matèries primeres o energètiques que concedia l'estat a determinades empreses perquè funcionessin. De vegades, els funcionaris que s'encarregaven d'atorgar-los i alguns empresaris els venien al mercat negre) de l'estat, i feia que s'aconseguissin llicències d'importacions de manera fraudulenta. La intervenció de l'estat en la producció de béns va dur a la manca d'aliments i a l'existència d'un mercat negre, en què els productes es venien a uns preus molt més alts que els oficials. Com a causa de distorsió econòmica, la desindustrialització de Catalunya i el País Basc, territoris que consideraven els vencedors socialment perillosos, el 1940 es va obligar algunes empreses catalanes a traslladar-se a altres indrets d'Espanya. A més de les persones dedicades a l'estraperlo i del funcionariat corrupte, bastants empresaris se'n beneficiaven. Les classes treballadores van haver de resignar-se al deteriorament de les seves condicions de vida, la baixada real dels salaris i l'augment constant dels preus. La baixada real dels salaris explica dos aspectes socioeconòmics característics:

• L'augment del marge de beneficis de les empreses, malgrat la caiguda de la productivitat.
• L'oferta de llocs de treball, ja que els empresaris van preferir augmentar el nombre de treballadors, cosa que els resultava barata, més que no pas renovar la maquinària.

Conclusió: L'època de l'autarquia va suposar un increment de les desigualtats socials, un empobriment general de la majoria de la població, una administració pública progressivament corrupta i una manca d'estímul per al progrés de la producció industrial.

Dècada de 1950: Recuperació Econòmica

Dècada 50: Entre 1951 i 1957 comença a recuperar-se la situació econòmica del 1935. Tot i que el règim no abandona l'autarquia, suprimeix algunes mesures intervencionistes. Amb la fi de l'aïllament internacional i l'inici de l'ajut nord-americà, amb els préstecs de 1948 i 1950 i el pacte de Madrid de 1953, va permetre un creixement econòmic moderat. També la recuperació de les importacions i de les exportacions van permetre millores salarials i un increment lleuger de la demanda interior. El creixement econòmic dels anys 50 no va ser equilibrat i va tenir dues conseqüències: un augment important de la inflació arran dels increments salarials, que repercutien immediatament en l'augment dels preus; i, d'altra banda, el pagament de les importacions, cada vegada més nombroses i cares, que feia disminuir les reserves de divises de l'estat fins a arribar pràcticament, pels volts del 1957, a la insolvència, situació que planteja la necessitat urgent d'un pla d'estabilització.

Expansió Econòmica (1959-1973)

Expansió econòmica 59-73: El 1959 Espanya es podria haver quedat sense petroli per manca de diners públics per pagar-lo. El 1957 Franco incorpora al govern un grup de tècnics experts en economia, tecnòcrates, molts dels quals estaven vinculats a la institució religiosa, els quals van preparar el Pla d'Estabilització i Liberalització del 1959. Aquest, ideat per l'economista català Joan Sardà Dexeus, tenia dos grans objectius: aturar la inflació, estabilitzar els preus i els salaris i liberalitzar el sector exterior, deixar importar capitals i donar més llibertat per a les importacions i les exportacions. Aquest va consistir en la modificació de l'autarquia i en l'establiment de les bases per convertir progressivament l'economia espanyola en un sistema capitalista clàssic. El dictador malfiava, ja que aquesta política anava contra els seus principis ideològics. Els primers mesos del Pla d'Estabilització van ser força negatius: la productivitat de l'empresa va caure, els sous dels treballadors van baixar en termes reals, els costos de la vida van augmentar i el nombre de persones aturades va incrementar. En aquestes condicions, el sector industrial va començar a fer un esforç per exportar amb l'objectiu de col·locar els seus excedents. La manca de demanda interior feia que els productes que no es venien s'acumulessin als magatzems de les fàbriques. Els efectes positius del Pla d'Estabilització es van començar a notar el 1961, any que va començar una etapa d'expansió econòmica sostinguda.

La Llarga Postguerra (1939-1959)

La llarga postguerra 39-59: La Guerra Civil va comportar destrucció i costos econòmics. El resultat va ser un descens important de la producció agrícola i industrial, i una caiguda de la renda nacional i de la renda per càpita. No va ser tan lògic l'estancament i la depressió econòmica que van durar 20 anys. Entre 1939 i 1954 les condicions laborals eren pitjors que abans de la guerra i el salari més baix. El 1953 i 1954 s'inicia un lleuger creixement. Els països europeus que van participar en la Segona Guerra Mundial entre 1948 i 1950 ja havien recuperat els índexs econòmics anteriors als conflictes bèl·lics, i poc després iniciaven l'expansió econòmica.

Causes de l'Expansió Econòmica

Causes de l'expansió econòmica: El 1960 el producte industrial va créixer prop del 160% i la renda per càpita es va multiplicar gairebé per 8. Espanya va passar a ser un país industrialitzat. Per crear de nou una indústria, calia tenir prou diners, és a dir, un finançament suficient per construir les instal·lacions, comprar les màquines i pagar la mà d'obra fins que l'empresa nova tingués beneficis. Els recursos econòmics disponibles a Espanya i els productes que es podien exportar per obtenir aquest finançament, a la dècada de 1960 no eren suficients, ja que la balança de pagament presentava dèficit. Les alternatives que van sorgir van ser el turisme, les inversions de capital estranger i l'exportació de mà d'obra. L'expansió sostinguda de l'economia dels països occidentals des del 1958 va propiciar que vingués a Espanya un nombre creixent de turistes estrangers, relacionat amb la forta devaluació de la pesseta provocada pel Pla d'Estabilització. Els diners aportats pel turisme van ser una de les fonts de finançament més importants del desenvolupament espanyol. A més, el fet que a Espanya hi hagués una dictadura que reprimia el dret a vaga, mà d'obra barata, i que es paguessin menys impostos, va atraure el capital de les empreses estrangeres. Espanya era un país idoni per invertir i treure bons beneficis. També va contribuir al creixement econòmic espanyol l'exportació de mà d'obra. La situació expansiva a Europa oferia llocs de treball que no eren coberts pels seus habitants. Molts espanyols treballaven a l'estranger. La dictadura va aconseguir dos objectius: els treballadors espanyols a l'estranger enviaven part del seu sou als familiars que s'havien quedat a Espanya, i es reduïa l'atur del país. Altres causes van ser els plans de desenvolupament impulsats pel govern franquista, que consistien a invertir diners estatals per condicionar un seguit d'espais, que es dotaven d'infraestructures per instal·lar-hi indústries, anomenats polígons industrials, com el de la Zona Franca a Barcelona.

Crisi (1973-1975)

Crisi 73-75: L'expansió econòmica es va aturar a partir del 1973, a causa d'una crisi que tenia causes externes, però la situació política peculiar que vivia Espanya, amb Franco en ple declivi físic, va complicar la situació. El primer factor de crisi va ser la inflació, que el 1973 va arribar al 10,6% i el 1975, al 18,7%. El segon factor va ser la caiguda de la relació d'intercanvis que va provocar un dèficit important de la balança comercial. En tercer lloc, l'augment del dèficit pressupostari, originat perquè l'estat tenia més despeses que ingressos.

Canvi de l'Estructura de Classes Socials i de Mentalitat

Canvi de l'estructura de classes socials i de mentalitat: Els canvis que van tenir lloc durant la segona meitat de la dictadura franquista van ser la modificació de l'estructura de classes al camp, l'especialització de la classe obrera i el creixement de la classe mitjana. El món rural es caracteritza per un descens dràstic del nombre de jornalers, l'accés a la propietat dels arrendataris i la pèrdua de prestigi i de pes global en l'economia dels terratinents. També hi va haver un canvi de mentalitat dels jornalers, amb la utilització de màquines i uns salaris més elevats. Al final de la dictadura franquista ja no esperaven un canvi revolucionari que els solucionés els problemes, perquè en part ja els tenien resolts. Els arrendataris van adquirir més influència social i estaven més pendents de l'evolució dels preus dels productes que no pas d'una hipotètica revolució social. La situació al camp espanyol va ser una de les causes que la transició política de la dictadura franquista a la democràcia fos pacífica. Als nuclis urbans s'incrementa el nombre de treballadors de la indústria i del sector serveis. Entre 1950 i 1970 la qualificació d'aquests treballadors augmenta ràpidament. Fins al 1960 els nous obrers procedents del camp van passar de ser jornalers rurals a treballar de peons de la construcció o en la indústria. El 1960 es dona un augment de l'especialització. El 1958 la classe treballadora va perdent la por al règim i va començar a participar en les reivindicacions de millores salarials. El moviment obrer, que abans de la guerra s'aglutinava majoritàriament al voltant de la CNT i que tenia un esperit insurrecte, va passar a organitzar-se al voltant de les clandestines Comissions Obreres, sindicat que es caracteritzava per la demanda de millores salarials i per la reivindicació de drets sindicals i democràtics. Tot i l'augment de la conflictivitat laboral en el període final de la dictadura franquista, el tarannà reformista del moviment obrer va fer que la classe mitjana deixés de veure el proletariat amb la por que el règim franquista fomentava per justificar la dictadura. La classe mitjana sorgia de les activitats econòmiques de les grans empreses, el mercat i els serveis, i estava integrada per quadres superiors, venedors i empleats d'oficina. La nova classe mitjana tenia una mentalitat molt més oberta i dinàmica i incentivada per la realitat de la competència i l'acceptació del mercat capitalista, i no va experimentar la fragilitat econòmica característica de la vella petita burgesia.

La Dona

La dona: Amb valors tradicionalistes i pèrdues de tots els drets, la dona havia d'estar sotmesa a l'home i la funció principal havia de ser la maternitat i la cura dels fills i de la llar. Es van prohibir els anticonceptius i només es castigava el delicte d'adulteri si el cometia la dona. A l'educació s'ensenyaven les tasques de la llar per acostumar la dona. La legislació laboral dificultava l'accés de les dones al món laboral, podia ser acomiadada si es casava i tenia un sou inferior al dels homes. La situació econòmica d'Espanya feia necessari que la dona treballés, per tant, sofria l'explotació de la doble jornada. Als anys 60 les dones van anar accedint poc a poc a l'ensenyament universitari.