Autarquia i Desarrollismo: Contrastos Econòmics del Franquisme

Anàlisi de l'Evolució Econòmica del Franquisme

El Model Autàrquic: Autosuficiència i Aïllament

El primer text descriu l’autarquia franquista com un sistema que aïllava Espanya de l’exterior amb l’objectiu de reconstruir el país després de la Guerra Civil. Aquesta política es basava en la idea que Espanya havia de ser autosuficient tant econòmicament com políticament. L’autarquia es presentava com un remei per a un país “malalt” que necessitava un control estricte per part del règim. En aquest context, Franco defensava que Espanya tenia la capacitat econòmica suficient per sostenir-se sense dependre de l’exterior. Això reflectia la confiança del règim en el seu model, així com el rebuig de qualsevol influència externa que pogués qüestionar la seva legitimitat o autoritat.

Fracàs de l'Autarquia i Descontent Social

En canvi, el segon text posa de manifest el fracàs de l’autarquia i les seves conseqüències econòmiques i socials. A mesura que avançaven els anys cinquanta, la inflació va augmentar i va afectar el nivell de vida dels treballadors, provocant un descontentament creixent. Aquest malestar es va traduir en una sèrie de vagues obreres el 1956, acompanyades per protestes estudiantils.

A més, la crisi econòmica es va veure agreujada per la pèrdua de collites de taronges, que reduïa les divises necessàries per pagar les importacions. El text també destaca que el 1958 hi va haver una nova onada de vagues, especialment a Astúries, el País Basc i Catalunya, que van portar el règim a aprovar una llei de negociació col·lectiva que contradeia els principis del sindicat vertical franquista. Això demostra com el sistema econòmic basat en l’autarquia no va ser capaç de garantir un creixement sostenible i va acabar generant tensions internes.

Contrast entre la Visió Oficial i la Realitat

Si comparem els dos textos, veiem un clar contrast entre la visió optimista inicial del règim i la realitat econòmica dels anys posteriors. Mentre que el primer text reflecteix la confiança en l’autarquia i en la capacitat del país per sortir endavant sense suport extern, el segon text evidencia que aquest model no va funcionar i va provocar greus problemes econòmics i socials. Això encaixa amb el context històric de l’Espanya franquista, on el model autàrquic va portar a una crisi que només es va començar a superar amb el Pla d’Estabilització de 1959, que va obrir el mercat espanyol a l’exterior i va posar fi a l’aïllament econòmic.

Comparativa Detallada de Models Econòmics

Durant la lectura del primer text, s’observa que el règim franquista defensava un model econòmic basat en l’autosuficiència nacional. En aquest model, es creia fermament que Espanya podia recuperar-se i avançar sense dependre d’altres països. Aquesta idea d’autarquia implicava que el govern controlés de manera molt estreta la producció de béns i serveis, amb la finalitat de fer que el país fos capaç de produir tot el que necessitava per a la seva subsistència. Així, es volia evitar la dependència de productes estrangers i garantir, segons el discurs oficial, una recuperació completa després de la guerra.

En canvi, el segon text presenta una visió més crítica i realista d’aquest sistema. Aquí es posa de manifest que, tot i les bones intencions del model autàrquic, la pràctica va provocar molts problemes en l’economia. La manca d’intercanvis amb altres països va provocar una escassetat de divises, dificultant l’adquisició de productes que no es produïen internament. A més, aquesta situació va contribuir a l’augment de la inflació, fet que va elevar els preus dels béns i va empitjorar la qualitat de vida de la població. Aquestes dificultats econòmiques van desembocar en vagues i protestes, ja que tant els treballadors com els estudiants es van sentir afectats per les conseqüències d’un sistema que, en realitat, no aconseguia complir amb les seves promeses de benestar i prosperitat.

En resum, mentre el primer text ens transmet la idea d’un país autosuficient i fort gràcies a un estricte control governamental, el segon text denuncia les limitacions d’aquest model. Es posa en relleu com la manca d’obertura comercial, la inflació i el descontent social van fer evident que l’autarquia no era capaç d’assegurar un creixement econòmic sostenible i una millora de les condicions de vida per a la majoria de la població. Aquest contrast entre la visió oficial i la realitat del dia a dia ens ajuda a entendre millor les complexitats i els desafiaments de l’economia espanyola en aquella època.

Cartes Personals: La Migració Interna

Carta d'Antonio a Manuel (Sevilla a Barcelona)

Benvolgut tiet Manuel,

T’escric aquesta carta des de Sevilla, però d’aquí a pocs dies ja no hi seré. He pres una decisió important: me’n vaig cap a Barcelona per treballar en una fàbrica. Aquí, com bé saps, la feina escasseja i el camp cada vegada ens dona menys. No puc continuar vivint de jornals que no arriben ni per menjar bé cada dia.

M’han dit que a Barcelona hi ha molta feina a les fàbriques i que es necessita gent com jo, disposada a treballar fort. Un amic que va marxar fa un any m’ha explicat que a la ciutat hi ha grans naus plenes de màquines i que cada matí desenes de treballadors entren amb la seva bata blava, amb l’esperança d’un futur millor. Diu que no és fàcil, que les jornades són llargues i el ritme és frenètic, però almenys allà es cobra cada mes i no depens del temps que faci o de si el patró vol pagar més o menys.

• Decisió: Em trasllado a Barcelona buscant estabilitat laboral.
• Motiu: Escassetat de feina al camp i jornals insuficients.
• Expectatives: Treball industrial amb salari fix.

No sé quan podré tornar, però vull que sàpigues que aquesta decisió no ha estat fàcil. Deixar enrere la família i la terra no és agradable, però no podem quedar-nos esperant que la vida millori sola. Espero que la mare no pateixi gaire per la meva marxa. Escriuré sovint per explicar com em va i perquè no us oblideu de mi.

Cuida’t molt i dona records a tots.

Una abraçada,

Antonio

Carta de Natalia a la seva Mare (Poble a Barcelona)

Estimada mare,

Aquesta serà l’última carta que t’enviaré des del poble. Ja tinc el bitllet de tren i demà a primera hora marxaré cap a Barcelona. Sé que no volies que me n’anés, però aquí ja no queda res per a mi. El camp està mort, la terra no dona el que donava i cada cop hi ha menys feina. Tu sempre dius que mentre tinguem pa i oli podem viure, però jo vull més que sobreviure.

No sé què em trobaré allà. Diuen que la ciutat és immensa, plena de gent per tot arreu i amb una llengua diferent de la nostra. No conec ningú, només un cosí d’un amic que m’ha promès ajudar-me a trobar feina en una fàbrica tèxtil. Espero que sigui veritat, perquè no puc permetre’m fracassar i haver de tornar amb les mans buides.

Et prometo que t’escriuré tan aviat com pugui per explicar-te com m’ha anat. Si tot va bé, potser amb el temps podré portar-te amb mi i no haurem de passar més fred a casa. Cuida’t molt, mare, i no deixis que la tristesa t’ompli el cor.

Amb tot el meu amor,

Natalia

El "Desarrollismo" i la Fi de l'Aïllament (1959-1975)

El Pla d'Estabilització i el Creixement Accelerat

Després del fracàs de l’autarquia durant els anys quaranta i cinquanta, el règim franquista va impulsar un canvi radical en la seva política econòmica amb el Pla d’Estabilització de 1959. Aquest pla, dissenyat amb l’ajuda del Fons Monetari Internacional (FMI) i l’OCDE, tenia com a objectiu acabar amb la inflació, reduir el dèficit públic i obrir l’economia espanyola al mercat exterior. Això va suposar la fi de l’autarquia i l’inici d’una etapa de fort creixement econòmic coneguda com el “desarrollismo”.

Durant els anys seixanta, Espanya va viure un dels períodes de creixement més accelerats de la seva història. L’augment de la inversió estrangera i el desenvolupament industrial van transformar el país. Es van potenciar sectors com la construcció, l’automòbil i el turisme, que van generar milers de llocs de treball. A més, es van promoure els Plans de Desenvolupament (1964-1975), que intentaven equilibrar el creixement industrial en diferents regions d’Espanya.

Fenòmens Socials i Dependència Externa

Un dels fenòmens més destacats d’aquest període va ser la migració interna massiva. Milers de persones van abandonar les zones rurals per traslladar-se a les grans ciutats industrials, especialment Madrid, Barcelona i el País Basc, a la recerca de millors oportunitats laborals. A més, molts espanyols van emigrar a països com Alemanya, França i Suïssa per treballar en la indústria.

El turisme també es va convertir en una de les principals fonts d’ingressos per a Espanya. La seva popularitat va augmentar gràcies als baixos costos i al bon clima, atraient milions de visitants, sobretot del nord d’Europa. Això va generar divises estrangeres i va contribuir a l’estabilització econòmica.

No obstant això, aquest model econòmic tenia diversos problemes estructurals:

1. Dependència del capital i crèdit internacional.
2. Creixement desigual: no hi va haver millora proporcional dels salaris ni desenvolupament equitatiu.
3. Repressió dels drets laborals i conflictivitat social creixent.

Impacte de la Crisi del Petroli i la Transició

Finalment, la crisi del petroli de 1973 va impactar greument Espanya, ja que el país depenia molt de les importacions de combustibles fòssils. Això va provocar un estancament de l’economia i un augment de l’atur. La crisi es va agreujar amb la mort de Franco el 1975 i el procés de transició a la democràcia. Entre 1975 i 1979, l’economia espanyola va viure una etapa d’incertesa, marcada per la inflació, l’atur i la necessitat de reformes profundes per adaptar-se a un nou model polític i econòmic.

Transformació Econòmica (1960-1979)