Ausiàs March: Vida, Obra i Anàlisi de la Poesia Catalana

Ausiàs March: Vida i Obra del Poeta Valencià

El segle XV contempla la definitiva ruptura amb la tradició trobadoresca, tant pel que fa a la concepció de l’amor com de la dona. L’autèntica modernització poètica, sobretot, ens arriba amb l’obra d’Ausiàs March. Encara que March conserva elements de la tradició trobadoresca, cal destacar que és un autor influït per la poesia italiana del seu temps, com la de Petrarca. El fet d’abandonar el provençal en benefici de la nostra llengua, la voluntat d’expressar-se amb sinceritat, la fugida del retoricisme de la poesia anterior i la importància que dóna al seu estat d’ànim (l’intimisme) el converteixen en un poeta original i modern, que influirà poderosament en poetes contemporanis i, sobretot, en els grans poetes castellans dels segles XVI i XVII.

Nascut segurament a València (sense descartar del tot Gandia i Beniarjó) l’any 1397, en el si d’una família aristocràtica, va participar en les campanyes navals d’Alfons el Magnànim, que el va convertir en el seu falconer major. Es casà en segones núpcies amb Joana Escorna, de la qual també enviudà. No tingué fills dels matrimonis, però reconegué quatre fills naturals en el seu testament. Morí a València el 1459.

Obra Poètica d'Ausiàs March

En conservem 128 poemes escrits entre els anys 1425 i 1459. El gruix de la seva obra el formen els Cants d’Amor, els Cants de Mort i l’impressionant Cant Espiritual. Els Cants d’Amor estan agrupats en cicles, titulats segons el “senyal” amb què amaga el nom de l’amada: Plena de Seny, Llir entre Cards, Amor, Amor, Mon Darrer Bé i Oh, Foll Amor. Els temes dominants de les seves poesies són l’amor i la mort. El to moralitzador i didàctic domina el conjunt de la seva poesia, així com els greus problemes de consciència i la preocupació per la justícia divina en el més enllà, els quals són temes dominants als sis Cants de Mort, escrits amb motiu de la mort de la segona esposa, i al Cant Espiritual.

Fou valorat en la seva època més com a filòsof que com a poeta, i els seus seguidors castellans dels segles XVI i XVII l’anomenaven “el oscuro”, tant per la dificultat de la lectura com per l’ambientació tenebrosa i trista.

Caracterització de la Poesia de March

Els poemes de March solen tenir una estructura força fixa:

• Exposició del seu estat d’ànim.
• Explicació mitjançant una situació de la vida real.
• Conclusió (resum del que ha dit i demanda feta per l’amada).

March es considera el millor amador del món i, en conseqüència, vol ensenyar als altres enamorats a partir de la pròpia experiència. Per això, parla constantment de les seves vivències, descrivint-les amb minuciositat, i fa servir sentències i llargues reflexions moralitzadores. Els símils i les situacions hipotètiques tenen la mateixa funció moralitzadora.

Estil Poètic d'Ausiàs March

Condensa molt les frases mitjançant elisions, normalment d'articles; usa l'al·legoria, és a dir, personifica idees abstractes com l’amor, l’esperança, el desig o la mort, amb la intenció d’expressar la complexitat del seu estat d’ànim. Altres vegades, la mètrica i la rima l’obliguen a hipèrbatons molt bruscos, de difícil reordenació.

Com que l’experiència és trista, els versos solen tenir un to patètic i pessimista, amb interrogacions retòriques, apòstrofes (és a dir, interrupcions del fil del discurs per interpel·lar vivament una persona o element personificat, absent o present), i constants antítesis com contradiccions i paradoxes. Les freqüents negacions que apareixen als versos són una dificultat afegida.

Temes Recurrents en l'Obra de March

Els temes dominants, l’amor, la dona i la mort, són tractats de manera profunda i complexa.

Amor

L'Amor, personificat, el té presoner, li fa perdre la raó, el turmenta, el converteix en el seu servidor, el fereix amb una fletxa daurada.

El poeta pateix per culpa de l’amor, però també rep tota mena de secrets i plaers.

Això converteix el poeta en el més gran amador, ja que els altres amadors han estat ferits per fletxes de plata i de plom.

Per a ell, hi ha tres classes d’amor: amor fi (honest, espiritual); amor foll (carnal, pecaminós) i amor venal (conjugal, interessat).

L’amor fi i l’amor foll provoquen un conflicte en el poeta, el qual vol amar finament, però acaba caient en l’amor foll: el dolor de l’amor fi és insuportable, però el plaer carnal dura poc i no el satisfà.

El fracàs amorós el duu a la desesperació, provocada per una consciència pecadora. Aleshores es penedeix d’haver estimat. Però no pot viure sense amor, encara que viure enamorat li provoca una malaltia moral i enyora el temps en què estava enamorat.

La Dona

La dona que apareix en els poemes de March ja no és la dona tirànica, sense pietat i inabastable, dels trobadors. Tampoc no es tracta de la “donna angelicata” amable i perfecta dels poetes italians. March converteix la dona en un ésser de carn i ossos, autèntica i real, encarnació de grans virtuts i origen dels vicis més grans. Tot depèn de l’experiència amorosa, bona o dolenta, del poeta.

March s’enamora per la bellesa física, però sobretot intel·lectual i espiritual de la dama; per això els “senyals” remarquen aquesta circumstància (Plena de Seny, Bella amb Bon Seny, Llir entre Cards...). Però davant el fracàs amorós, March sol responsabilitzar la dona, la qual es converteix en el blanc d’un misoginisme ferotge. La dona apareix, llavors, com un ésser insensible, incapaç d’estimar “finament”.

La Mort

Sovint és desitjada perquè significa la fi del dolor que li produeix amar i també la fi de l’angoixa que li produeix viure sense amor.

La pròpia mort, d’altra banda, li resulta odiosa perquè implica deixar de veure l’estimada. La relació amb Déu és tremendament tortuosa per a Ausiàs March. El Cant Espiritual és punyent i impressionant. Hi trobem, potser, els millors versos del nostre poeta.

Per a salvar-se, necessita estimar Déu. Com que no l’estima, prega a Déu que l’obligui a estimar-lo. Però ell, pobre pecador, no s’esforça i, en conseqüència, està abocat a la condemnació eterna.

Característiques Clau de la Poètica de March

• Sinceritat i Intimisme: Poetització dels seus conflictes interiors. Els sentiments i estats d’ànim del poeta tenen un protagonisme sense precedents.
• Abandonament del Llatí: Importància del “jo” poètic i de les experiències personals.
• Rebuig de la Poètica Trobadoresca: Humanització de l’amor i de la dona.
• Estil Eixut: Caracteritzat per elisions, hipèrbatons, personificacions, al·legories i la representació d'una dona real.
• Esperit Turmentat i Contradictori:
  • Entre el dubte i la certesa, entre la raó i la passió.
  • Entre el plaer i el dolor, entre la vida i la mort.
  • Entre l’amor honest i el deshonest.
• Antítesis i Paradoxes: Ús constant de negacions i hipèrboles.
• Dramatisme: Els conflictes interns i la singularitat del seu amor el converteixen en un marginat social i en un incomprès pels altres.
• Ambient Tètric: Amb ús d'apòstrofes i interrogacions retòriques.
• Filosofisme, Moralització i Didactisme: Les seves paraules tenen de vegades el to sentenciós de la llengua col·loquial.
• Recursos Retòrics: Sentències, símils, refranys i frases fetes.