Ausiàs March: Vida, Obra i l'Anàlisi del Sentiment Amorós

Biografia d'Ausiàs March (1400-1459)

Fill de poetes i cavallers, va néixer probablement a Gandia cap a l’any 1400. L'any 1420, ja cavaller, participà en la campanya militar del rei Alfons el Magnànim a Sardenya, Còrsega i Nàpols, en la qual també participaren els poetes Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi.

A partir dels vint-i-set anys va viure a Gandia i València. Els serveis militars prestats al rei li valgueren el favor d’aquest, que li atorgà la jurisdicció civil i militar de Beniarjó, Pardines i Verniça, i el distingí com a falconer major.

Matrimonis i descendència

Es casà dues vegades:

• La primera amb Isabel Martorell, germana de l’autor del Tirant lo Blanc.
• La segona amb Joana Escorna.

No tingué fills de cap dels dos matrimonis, però sí que en tingué d’il·legítims.

L'Obra Escrita: Cent Vint-i-vuit Composicions

De l’obra escrita d’Ausiàs March ens han arribat cent vint-i-vuit composicions. D’aquest conjunt, els poemes amorosos formen quasi les quatre cinquenes parts.

Temàtica i Estil

Les composicions inclouen dissertacions poètiques sobre l’amor, elogis de la seua dama i queixes dels patiments que li causa l’afecte. Tot això es presenta amb un to de vegades líric i de vegades didàctic.

En conjunt, en els seus poemes d’amor predomina l’anàlisi del sentiment, més que no la intriga; és a dir, A. March fou dels primers a resseguir les sensacions i els estats d’ànim de la persona enamorada i a expressar-los en versos bellíssims.

L'Amor Extraconjugal segons Joan Fuster

En paraules de Joan Fuster:

“Els amors que Ausiàs va cantar i explicar, presentant-nos-els com a autèntics seus, no tenien per partenaires, és clar, ni les esposes legítimes del poeta ni les esclaves que se li oferien al concubinatge eventual. Continuem, encara, dins una línia típica: la del cavaller medieval, que Ausiàs era. Potser no tots els cavallers de la seua època s’enamoraven, —potser l’amor, en el sentit més ausiamarquià de la paraula, només el practicaven els cavallers lletraferits—: ara, si s’enamoraven, no podia pas ser ni de les seues mullers ni de les amistançades d’ocasió. El matrimoni paralitzava l’amor.

La forma d’amar que havia creat la tradició trobadoresca –la que hereta Ausiàs– es produeix, justament, fora del matrimoni i això d’una manera gairebé preceptiva. La dama d’un poeta ha de ser la muller d’altre, però mai la seua pròpia. En última instància, l’amor trobadoresc no era sinó una protesta contra el matrimoni: una rebel·lió contra el matrimoni tal com se’n feia ús en el món feudal –i parafeudal–, condicionat per interessos econòmics i polítics. Casats a la força –en principi, per la força d’uns imperatius familiars i socials, que mal havien de tenir en compte els possibles sentiments personals de la parella–, marit i muller quedaven invalidats per a l’amor recíproc. L’amor vertader ha de ser extraconjugal. D’aquí que les esposes legals del poeta no meresquessen l’honor de passar als seus versos.

Quant a les concubines regulars o aleatòries, tampoc l’amor no hi té res a veure: no són més que ocasió, segurament fàcil, de desfogament fisiològic. Una tercera sèrie de dones havia d’entrar-hi en joc, per tant. Elles seran l’objecte triat de l’amor: de l’amor i, necessàriament, de la poesia. A elles van adreçats els poemes d’Ausiàs amb els senyals o invocacions de:

• Plena de seny
• Llir entre cards
• Mon darrer bé