Ausiàs March, Isabel de Villena i Dialectes

Ausiàs March i Isabel de Villena

Ausiàs March (1400-1459)

Ausiàs March, el poeta valencià més important de tots els temps, va nàixer a València l'any 1400. Pertanyia a una família noble amb una certa tradició literària. Durant els anys de joventut, March va tenir una vida pròpia d'un cavaller de la noblesa mitjana: va representar el seu estament a les Corts i va participar en diferents expedicions d'Alfons el Magnànim per la Mediterrània. En aquelles campanyes militars va coincidir amb altres poetes.

L'any 1425, Ausiàs March es va dedicar a gestionar les seves possessions feudals. Va exercir com a falconer reial. L'any 1437 es va casar amb Isabel Martorell, una dama de la noblesa de Gandia.

El conjunt de la poesia d'Ausiàs March ens ha arribat a través de 13 cançoners manuscrits i diverses edicions impreses del segle XVI, un poeta molt admirat. Se li atribueixen 128 poemes. D'acord amb el tema que tracten, els poemes s'han agrupat en quatre grans cants:

• Cants d'amor
• Cants de mort
• Cants morals
• El Cant espiritual

La poesia d'Ausiàs March parteix de les característiques formals i temàtiques de la tradició trobadoresca, però l'adapta i la fa evolucionar per dues raons principals: abandona els occitanismes i dona un tractament nou als temes, amb una sèrie de metàfores i estratègies retòriques que van més enllà dels models dels quals partia. Des del punt de vista formal, usa habitualment estrofes de vuit versos decasíl·labs amb cesura (4+6). Molt sovint, els versos rimen entre ells en rima consonant, però poden ser versos estramps (sense rima).

Tota l'obra d'Ausiàs March és molt unitària i hi destaquen dos temes bàsics:

• L'amor, un tema típic dels trobadors, com un sentiment contradictori.
• La mort, es relaciona amb la idea de Déu: March expressa els seus dubtes sobre la fe i espera que el seu mal comportament no el privi de la misericòrdia divina.

El tema principal dels poemes de March són els sentiments individuals expressats pel jo poètic. Una visió molt actual, ja que es demostra que les persones ens enfrontem sempre a un món ple de conflictes, i que hi hem de donar resposta des de la nostra pròpia personalitat i consciència.

Isabel de Villena (1430-1490)

Isabel de Villena va nàixer a València l'any 1430. Va entrar de ben menuda a la cort de la reina Maria. La reina, molt vinculada a la ciutat de València, va promoure la fundació del convent de la Trinitat, i la va nomenar abadessa. Va morir el 1490, nou anys abans de la impressió de la seva única obra, el Vita Christi.

El Vita Christi

Ens ha arribat a partir d'una còpia impresa. A la fi del segle XV, la reina Isabel de Castella va tenir coneixement de l'existència del llibre de la prestigiosa abadessa i en demanà una còpia al batle general de València. Se'n va encarregar l'impressor alemany Llop de la Roca, que treballava a València.

L'objectiu del Vita Christi era donar a conèixer la vida de Crist i aprendre a estimar-lo, cosa que es considerava l'aspiració màxima en la vida espiritual d'una cristiana. L'estil és relativament senzill i les frases en llatí, per exemple, estan explicades en valencià. Però sor Isabel volia anar més lluny i conta la Bíblia des de la perspectiva de les dones: la més important és la Mare de Déu. Es rehabilita la figura d'Eva, precisament aquella que la tradició misògina usava per a justificar l'origen del mal associat a la dona.

S'ha interpretat això com una resposta a l'Espill, una obra que sor Isabel podia conèixer. És evident que Isabel de Villena ofereix una perspectiva nova sobre la dona des del punt de vista de la seva presència en la Bíblia, en particular pel que fa al sentiment maternal, que es compara amb l'amor que sent Jesús per les persones.

Les Finalitats Comunicatives

La finalitat comunicativa és allò que volem comunicar i la manera com ho volem fer. El receptor ha de conèixer aquesta finalitat per a entendre el text, perquè la comunicació sigui reeixida. Podem deduir-ne la finalitat comunicativa atenent a les característiques convencionals de l'àmbit d'ús, de la tipologia textual i del gènere a què pertany.

• En l'àmbit periodístic, trobem la notícia, un gènere en què predomina la narració i l'exposició. Té com a finalitat principal informar de fets d'actualitat de manera objectiva i rigorosa.
• En l'àmbit administratiu, hi ha el decret, un gènere en què predomina l'exposició i que té com a finalitat principal donar a conèixer una sèrie de disposicions i normes promulgades per un govern.
• En l'àmbit literari, dins de la narrativa, trobem la novel·la, que té com a finalitat principal contar una història.

La Descripció

La descripció és una de les tipologies textuals més freqüents, ja que respon a una finalitat comunicativa molt habitual. Les descripcions solen presentar les característiques d'allò descrit de manera ordenada.

Estructura:

• Tema de la descripció: presentació d'allò que es vol descriure.
• Caracterització d'allò descrit: enumeració de les propietats globals de l'objecte de la descripció i de les propietats de les parts que l'integren.
• Posada en relació d'allò descrit amb el món que l'envolta.

Exemple:

• En el primer paràgraf, es presenta la situació narrativa i l'entorn que es descriurà.
• En el segon paràgraf, el narrador evoca els sentiments que li provocà aquell dia, que associa amb una autèntica felicitat.
• El tercer paràgraf combina indicacions narratives breus.

Text i Context: L'Exposició

L'exposició és la tipologia textual en què l'emissor dona a conèixer un tema atenent dades objectives. L'objectiu és oferir informacions que permetin entendre idees i conceptes, amb una finalitat didàctica. Com a propòsit, explicar un tema de manera objectiva. L'exposició pot servir per a demostrar una hipòtesi, per a verificar, per mitjà del mètode científic, la validesa d'un plantejament encara no demostrat.

Estructura:

• Introducció: es presenta el tema de què es parlarà i els aspectes concrets que es tractaran.
• Desenvolupament: es despleguen aquests aspectes.
• Conclusió: es resumeixen els aspectes més importants del tema tractat.

L'exposició pot aparèixer combinada amb altres tipologies textuals. La més habitual és l'argumentació. Podem parlar de textos expositivoargumentatius. En altres, l'exposició es completa amb descripcions i narracions. És una tipologia habitual en els àmbits d'ús en els quals sovintegen les situacions en què cal ser objectiu. És freqüent trobar-ne en els àmbits administratius i acadèmic, com també en determinats gèneres periodístics, com ara les notícies i els reportatges.

La Impersonalitat

En els textos expositius, que demanen un enfocament objectiu, convé amagar la presència de l'emissor, per a obtenir un text poc o gens modalitzat. S'aconsegueix per mitjà de la impersonalitat, el mecanisme oposat a la modalització.

• Oracions passives reflexives i oracions passives sense agent.
• Subjectes indeterminats i el verb caldre.
• Persones diferents de jo i ell: 3a persona del plural i 1a persona del plural.

Sociolingüística: Els Dialectes Insulars

L'alguerés i el balear són dialectes del bloc oriental, de caràcter insular i consecutiu.

L'Alguerés

Es parla a l'Alguer, una ciutat del nord-est de l'illa de Sardenya (Itàlia). A hores d'ara és una ciutat molt turística on viuen unes 40.000 persones, de les quals una part manté el català com a llengua d'ús habitual. Tot i que la llengua pròpia de la resta de l'illa és el sard, tant l'alguerés com l'idioma propi pateixen una gran pressió sociolingüística per part de l'italià.

El Balear

El balear és el dialecte que es parla a l'arxipèlag de les Balears: Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Conserva molts arcaismes i s'hi han produït una sèrie d'innovacions pròpies, sobretot en la fonètica.

Té moltes semblances lèxiques i morfològiques, sobretot amb els parlants valencians que van rebre la influència de les repoblacions mallorquines durant el segle XVII.

Encara que hi ha algunes diferències segons els subdialectes, el balear comparteix les característiques que apareixen en la taula següent. Algunes es restringeixen al registre col·loquial (com l'article salat), mentre que uns altres, com la desinència zero de la primera persona, són característiques de la modalitat normativa balear.