Assaig i Teatre Català: Del Noucentisme a la Renovació Postfranquista

Els Nostres Assagistes: Del Noucentisme a l'Actualitat

L'Inici del Noucentisme: Eugeni d'Ors

L'inici del Noucentisme és marcat per la publicació del Glosari d'Eugeni d'Ors en «La Veu de Catalunya» (1906). Aquest glosari s'inclou en la tradició del pensament fragmentat i d'exposició antisistemàtica que s'expressa per aforismes, articles i assaigs.

Figures Clau de l'Assaig Català

Manel Sanchis Guarner

Manel Sanchis Guarner va ser filòleg, historiador i folklorista. Participà en obres com Les Normes del 32 i en l’ALPI. Després de la guerra, eixí de la presó i es destinà a Mallorca, on treballà en el Diccionari Català-Valencià-Balear. Tornà a València, on continuà amb la docència com a mestre d’institut. És autor de molts estudis de lingüística, dialectologia i història literària. Hi destaquen obres com:

• La ciutat de València
• Gramàtica valenciana
• La llengua dels valencians (un dels assajos més reeditats i influents)

Josep Pla: Periodisme i Creació Literària

Josep Pla estudià Dret a Barcelona i treballà de periodista i en la creació literària. La seva obra fou classificada per Joan Fuster de la següent forma:

• Narració: El carrer estret
• Assaig: Les hores, Els anys
• Llibres de viatges: Week-end d’estiu a Nova York
• Biografia: Homenots
• Memòries: El quadern gris

Els temes de Pla foren: la natura, la història, la política i l'economia. L’estil és molt clar i senzill, amb la finalitat d’aconseguir una comprensió fàcil i agradable.

Altres Assagistes Destacats

Josep M. Espinàs

Josep M. Espinàs va nàixer a Barcelona. La seva obra abasta la novel·la, la crònica de viatges i obres d’interès cívic. Obra a destacar: Els nostres objectes de cada dia.

Josep Iborra

Josep Iborra va nàixer a Benissa. Fou un crític literari i narrador, llicenciat en Dret, Filosofia i Lletres i Filologia Romànica. Obra més destacada: Paràboles i prou.

Gemma Lienas

Gemma Lienas escrigué obres destinades al públic juvenil on trobem com a protagonista la Carlota (Diari vermell de la Carlota, Lila, Blau), on s'aborda la problemàtica de l'alliberament de la dona.

Carme Miquel

Carme Miquel. La seva activitat s'ha centrat en dos àmbits: l'ensenyament i l'escriptura. Obra: Cartes a Roser (sobre la història recent dels valencians).

Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira (València, 1939). Autor de diverses novel·les, col·laboracions periodístiques i estudis d’antropologia. Obra: Els valencians i la terra, que reivindica el caràcter nacional del poble valencià.

Quim Monzó

Quim Monzó (Barcelona, 1952). Ha conreat amb èxit la novel·la, la narrativa breu i el periodisme. Aborda la realitat quotidiana amb humor i crítica, sovint mordaç. La seva prosa es caracteritza per la claredat, l’estil directe i la ironia. És un exemple clar d'una frontera entre la literatura i el periodisme, ja que els articles sovint estan relacionats amb l'actualitat. Obres: No plantaré, Tot és mentida.

Gustau Muñoz

Gustau Muñoz és economista, assagista i traductor. També fou cap de la revista L’Espill. A l'inici de segle escrigué un dietari de reflexions.

Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó. Autora de diverses novel·les, però també fou una assagista rellevant en obres com Carta al meu net.

Jesús Tuson

Jesús Tuson. Catedràtic, filòleg i professor de Lingüística a la Universitat de Barcelona. Obra: Mal de llengües.

Renovació Teatral (Postguerra - Anys 70)

La Represa del Teatre Català (1946)

Després de la Guerra Civil i amb la implantació del règim franquista, el teatre en llengua catalana va ser prohibit. A partir de 1946, el teatre català va reprendre les seves activitats en règim professional i de forma pública, tot conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra.

Josep Maria de Sagarra i la Tradició

Josep Maria de Sagarra va plantejar a La fortuna de Sílvia i Galatea conflictes actuals d'índole moral, tot i que la guerra té un paper molt important en el desenvolupament dels personatges. La proposta de renovació de Sagarra no va ser prou estimada i es va veure obligat a retornar a les formes dramàtiques del passat, als poemes dramàtics i a les comèdies de costums. El gran èxit va ser La ferida lluminosa, que tractava la hipocresia religiosa, el pecat i el perdó cristià des d'una perspectiva sentimental i lacrimògena.

El Naixement del Teatre Independent

Al llarg de la segona meitat dels anys 50 i primers 60, la renovació va provenir de fronts i plataformes diferenciats dels estrictament professionals o comercials. Cal esmentar les aportacions de textos teatrals d'alguns escriptors com Josep Palau i Llorenç Villalonga.

Plataformes i Objectius

Es van fundar plataformes teatrals creades al marge de l'escena professional i oficial, com l'ADB i l'EADAG, amb l'objectiu de connectar el teatre català amb els corrents de la literatura europea contemporània. Al seu torn, l'Escola d'Art Dramàtic va promoure una nova concepció professional i una determinada adscripció ètica i estètica.

A més, va afavorir el naixement i posterior desenvolupament del Teatre Independent, que defensava una concepció del teatre com a instrument de lluita amb gran capacitat d'irradiació social i independència política. Els grups de teatre independent van aspirar a una renovació profunda i la van dur a terme mitjançant:

• El desmarcament dels circuits tradicionals.
• La recerca i creació d'un nou públic.
• La revalorització de les figures del director, de l'escenògraf i de l'intèrpret.

Una altra instància que va contribuir va ser la creació del Premi Josep Maria de Sagarra. Hi havia un interès generalitzat per part dels autors d'assimilar els corrents i les tendències del teatre europeu i nord-americà. Les obres més importants d'aquesta etapa són El retaule del flautista i Defensa índia del Rei.

Canvis Estètics i Grups Emblemàtics (Finals dels 60)

A finals dels anys 60 van tenir lloc canvis en la concepció del fenomen teatral:

• Protagonisme dels directors en detriment dels autors.
• Èmfasi en l'expressió corporal i la imatge.
• Expansió de les tècniques de treball col·lectiu (l'època dels “muntatges”).
• El concepte d'espai escènic substituïa els decorats.

Grups que van protagonitzar la renovació del panorama teatral:

• Els Joglars
• Comediants
• Dagoll-Dagom

El Teatre Lliure

El 1976 va iniciar les seves activitats el Teatre Lliure, cooperativa formada per professionals arribats de diversos col·lectius del teatre independent. Va ser dirigit per Pere Planella, Lluís Pasqual i Fabià Puigserver.

El Teatre al País Valencià

El desenvolupament del teatre al País Valencià ha estat relacionat de manera molt directa amb la intervenció dels germans Rodolf Sirera i Josep Lluís Sirera. L'accés dels Sirera als escenaris va tenir lloc en el context del Centre Experimental. Al cap de poc, aquest es va dividir en dos grups: Carnestoltes i El Roglet.

El Manifest del Teatre Valencià

Aquests grups van intervenir en el Manifest del Teatre Valencià, on es reivindicava:

• La necessitat d'un teatre actual.
• La lectura històrica de la tradició.
• La incorporació d'autors clàssics i contemporanis universals.
• La normalització del llenguatge.
• L'obtenció d'un ampli suport econòmic i social.

El teatre de Rodolf Sirera s'ha caracteritzat per una recerca formal molt acusada. El verí del teatre proposa una reflexió sobre les relacions de poder entre els éssers humans, els límits de les convencions en l'art i la vida, i la moralitat o immoralitat de l'actuació humana. Un altre dramaturg valencià destacat va ser Manuel Molins.