Assaig i Narrativa Catalana Contemporània

Joan Francesc Mira

L'eix genèric de les seves reflexions és la qüestió de la identitat i les seves conseqüències, generalment en política: el nacionalisme, la relació entre cultura i poder, la creació d'identitats i de símbols representatius, la importància de les llengües per a crear consciència col·lectiva i la possibilitat de manipular aquests interessos.

Les seves reflexions parteixen de la seva experiència personal i la dels lectors, fent la lectura propera, accessible i suggeridora. Escèptic front a les veritats absolutes, demostra el problema peculiar de valencians i catalans front a la seva condició nacional, equiparant-ho a altres pobles del món.

En Crítica de la nació pura analitza el nacionalisme des de l'antropologia social. Desfà els tòpics sobre la puresa i unificació sense contradiccions de la nació i la mostra com una creació social, humana, dependent de símbols i en evolució. Amb una sòlida argumentació aporta una crítica als adeptes al nacionalisme espanyol.

Sobre la nació dels valencians i Cultura, llengües, nacions són obres que mostren aquesta complicada adscripció nacional dels valencians.

Joan Fuster

Considerat el millor assagista català del segle XX, Joan Fuster fou un intel·lectual compromès amb la gent dels territoris de llengua catalana i la recerca de la seva identitat pròpia. Va escriure assaig humanístic, sociopolític i d'història cultural.

El seu estil és fresc, desenfadat i carregat de fórmules col·loquials. També subtil, sagaç, irònic i càustic.

L'assaig va ser durament perseguit durant la postguerra per la seva càrrega ideològica. Va sofrir censura, hostilitat, falta de mitjans i l'absència d'un ambient cultural i una atonia cívica.

Les seves obres humanístiques més importants van ser: El descrèdit de la realitat i Diccionari per a ociosos. En aquestes, parla de la importància de l'art per a l'ésser humà.

En l'àmbit sociopolític destaquen: Qüestió de noms i Nosaltres els valencians. En aquestes obres reflexiona sobre la divisió que causa la polèmica pel nom de la llengua, l'autoodi, el provincialisme i la manca d'una força social compromesa. Fuster planteja que els valencians devien prendre consciència nacional per a poder avançar cap al futur.

Quim Monzó

La narrativa de Quim Monzó reflecteix la vida quotidiana i la modernitat de la societat. Transforma la realitat quotidiana amb la imaginació per a apropar-se a les inquietuds del lector, que són també les dels personatges i de l'autor.

Posa de manifest les contradiccions de la societat del seu temps: incomunicació social i solitud de les persones individuals dins d'un món massificat. Això es mostra mitjançant la deformació, la caricatura i l'absurd.

Les situacions absurdes expressen les frustracions i desitjos inconfessables dels personatges, que són pocs, però ben definits. La seva relació és tensa o indiferent, amb tendència a la rutina, que es trenca amb una situació sorprenent que condueix a un infern.

Es centra en la descripció de la personalitat dels personatges: frustració, desencant per la rutina, fantasies i desitjos. Buidor i absència de sentit, superficialitat, insatisfacció, desmotivació, impossibilitat de trobar al·licients.

Parelles frustrades en les relacions, avorriment en la parella, pèrdua de la relació entre marit, muller i amant.

Formalment utilitza l'humor amarg, la ironia, el sarcasme, frases curtes, col·loquialisme i vulgaritat.

La Narrativa dels Anys 70

Destaca l'anomenada "generació literària dels setanta", un grup d'escriptors amb trets comuns, que havien viscut el final de la dictadura franquista i s'havien format amb tebeos, cinema i televisió. En l'època a la qual escriuen, el realisme històric estava en crisi, així que mostren el desarrelament social i tenen un caràcter de crònica social mitjançant l'exaltació del món interior del protagonista.

Les característiques d'aquesta narrativa són:

• Actitud lírica i intimista de l'autor. Existeix una denúncia social front a la repressió viscuda durant l'època de l'educació i el desengany polític.
• Es juga amb el llenguatge introduint elements de la literatura d'altres autors (intertextualitat).
• Actitud de revolta social transgredint les normes restrictives a què havien estat sotmesos durant la dictadura.
• Incorporació de la cultura moderna: cinema, música pop i còmic.
• Conreen gèneres com l'històric, de viatges, eròtic o policíac.

A partir dels anys 80, la llengua s'incorporà a l'ensenyament. Els autors d'aquesta època mesclen els diferents gèneres buscant un públic més ampli i amb l'objectiu d'educar en valors i el gust per la lectura.