L'assaig català en la postguerra: Fuster i el seu context

És aquest text un aforisme? Justificació

Sí que ho és, ja que es caracteritza per la seva brevetat, la rotunditat lapidària i l'economia expressiva. Observem a l'inici una afirmació contundent que no deixa espai per argumentar la idea. De fet, si no estiguéssim d'acord amb l'afirmació inicial, no podríem refutar-la perquè no està sustentada amb argumentacions. És una sentència on veiem la presència de l'humor amb la introducció de la ironia en afirmar que ningú és capaç de suportar-se a si mateix. D'altra banda, l'aforisme forma part d'una de les varietats de l'assaig i ha sigut utilitzada de forma habitual per Joan Fuster, que ha arribat a editar un llibre d'aforismes: Consells, proverbis i insolències.

Context històric i cultural de l'obra (1964)

El llibre es publica el 1964, en ple franquisme. En l'època de postguerra, la situació per a la llengua catalana és de persecució total, i només a partir de la dècada dels seixanta el règim comença a suavitzar la censura i a permetre la publicació d'obres en una llengua de l'Estat que no sigui el castellà. Molts autors viuen en situació d'exili interior: o no poden publicar en català, o només poden publicar en castellà, o en francès. Encara que no hi ha llibertat d'expressió, hi ha certs marges per a la crítica social, que es dissimulava amb humor o amb reflexions de caràcter universal i atemporal. També contribueixen a passar la censura la ironia i l'humor en els seus escrits.

L'obra en la trajectòria de Joan Fuster

Joan Fuster inicia la seva obra literària amb alguns llibres de poesia, com ara Escrit per al silenci, però aviat decidirà dedicar-se de forma exclusiva al cultiu de l'assaig. Diccionari per a ociosos és, possiblement, el seu llibre més important dins dels seus assaigs humanístics, on va desenvolupar una temàtica atemporal amb un estil que el caracteritzarà al llarg de tota la seva obra, com l'ús de la ironia, el diàleg, la matisació de les seves pròpies afirmacions, i que podem veure en llibres com Causar-se d'esperar o El descrèdit de la realitat. Altres etapes són estudis culturals on la ironia o l'humor no hi són presents, com en Història de la literatura catalana.

Característiques del gènere assagístic en la postguerra

L’època de la postguerra és d’una enorme repressió per a la publicació d’obres que no siguin en llengua catalana; la literatura en castellà tan sols patia la dificultat de la censura general. El gènere assagístic, literatura d’idees, encara tindrà més difícil escapar d’aquesta censura, per la major dificultat d’amagar aquestes idees sota metàfores i altres recursos com pot fer la poesia, la cançó o la novel·la. En aquest context, en la dècada dels seixanta el règim comença a afluixar poc a poc la mà, i la temàtica atemporal de molts textos de Fuster permetrà la seva publicació, encara que no hi havia un públic lector preparat per a llegir en català. L’humor, la ironia i el contingut filosòfic permeten l’aparició de textos assagístics d’autors com Fuster o Josep Pla, autors que mai van ser perseguits directament pel franquisme.

Altres autors destacats del període

En aquest context de postguerra i dificultat màxima per a publicar en català, a més de Fuster, destaquen altres autors d'assaig. Entre ells, sobresurt Josep Pla, el qual publica El quadern gris, a més de llibres de memòries amb abundant ironia i opinions sobre la societat i el paisatge. Destaca també el seu llibre Els nostres objectes de cada dia. Altres figures rellevants dins de l’assaig de l’època són:

• Maria Aurèlia Capmany
• Manuel Sanchis Guarner
• Gaziel (Agustí Calvet)

Aquests autors són considerats precursors i figures clau del gènere durant aquest període.

Evolució posterior del gènere assagístic

Una dècada aproximadament després de la publicació de Diccionari per a ociosos, amb la mort de Franco i l’arribada de la democràcia, la societat valenciana i catalana va inaugurar un procés de normalització lingüística. Aquest procés facilitarà l’arribada de la llengua a uns registres formals i a gran part de la població en posar en marxa l’ús del català en mitjans de comunicació com TV3 i més tard Canal 9, i amb l’aparició de diaris i revistes com l’Avui o El Temps. Aquests nous espais propiciaran la possibilitat de l’aparició d’un gran nombre d’autors que podran participar en debats i fòrums a través de la premsa escrita, sense censura, o amb la publicació dels seus articles d’opinió i la participació en tertúlies polítiques televisives. D'altra banda, l’estil de Fuster, com a gran mestre de l’assaig en català, serà imitat per molts d’aquests autors, com ara Joan Francesc Mira.