Aspectes Clau de la Salut Pública i Epidemiologia

Crítiques de la salut: Utopica, subjectiva, vaga. Expressió d’idees, salut com una finalitat, concepte estàtic, rígid.

Àmbits d’actuació de la salut pública:

• Protegir la població dels efectes negatius que poden tenir diversos elements del medi sobre la salut i el benestar de les persones.
• Promoure la salut i prevenir les malalties, especialment aquelles per a les quals hi ha proves de l’eficàcia de les seves actuacions.
• Vigilar la salut pública i actuar davant de brots i emergències.
• Fer actuacions específiques, encara que igualment transversals, com és el cas de la salut laboral o la seguretat alimentària.

Model de Dahlgren & Whitehead: Determinats per altres factors com: les condicions de vida i de treball.

Sexe: Conjunt de peculiaritats bioquímiques, fisiològiques i orgàniques que divideixen els individus d’una espècie en mascles i femelles. Gènere: Construcció social de les diferències entre homes i dones. Té a veure amb les funcions, comportaments i atributs que la societat considera oportú per als homes i per a les dones. Gradient social: No es tracta de pobres i rics, afecta a tota la jerarquia social.

Què fan els estats del benestar?

• Transferències públiques.
• Serveis públics.
• Normatives de protecció de la població.
• Polítiques per generar treball de qualitat.
• Habitatge.

Nivells d’atenció: Atenció primària – Atenció especialitzada.

En relació als estrangers... Els estrangers no registrats ni autoritzats com a residents a Espanya tenen dret a la protecció de la salut i a l’atenció sanitària en les mateixes condicions que les persones amb nacionalitat, amb copagament a farmàcia del 40% del preu de venda al públic. Perquè l’assistència sanitària s’assumeixi amb fons públics, els beneficiaris han d’acreditar el següent:

• No tenir títol d’assistència sanitària en virtut del dret de la UE, els convenis bilaterals.
• No poder exportar el dret de cobertura sanitària des del seu país d’origen o procedència.
• No existir un tercer obligat al pagament.

Epidemiologia: És una disciplina que estudia la part numèrica dels fenòmens que s’esdevenen en les poblacions i també és la disciplina que estudia la freqüència de les malalties en les poblacions humanes. Estudia la distribució dels estats de salut i malaltia i els seus determinants en els grups de persones i en la població. Els seus objectius són:

• Identificar l’etiologia o la causa d’una malaltia i els factors de risc per establir programes de prevenció.
• Determinar l’extensió de la malaltia d’una població (si afecta més a homes/dones).
• Estudiar l’història natural (conèixer pas per pas des de que es produeix la infecció, quins passos hi ha, quan apareixen els símptomes...) i el pronòstic de la malaltia, per establir la posterior avaluació d’intervencions.
• Avaluar mesures preventives i terapèutiques i models de prestació d’assistència sanitària.
• Proporcionar la base per establir normatives sanitàries i prendre decisions legislatives.

L’increment de la dependència es produeix per: L’envelliment de la població, la reducció de l’índex de mortalitat, l’increment de la morbiditat. Queda condicionada per:

• Canvis importants en el model i estructures familiars.
• Disminució del model familiar tradicional.
• La incorporació de la dona en el mercat laboral.
• Crisis del model de suport informal.

Cohorts: L’investigador/a selecciona un grup d’individus exposats i un grup d’individus no exposats i els segueix per a comparar la incidència de la malaltia. S’ha de seguir l’estudi en el temps. El disseny pot comprendre més de dos grups (exposats/no exposats). En els exposats veuríem a qui li apareix la malaltia del total i a qui no li apareix, en els exposats igual. Sempre que sigui prospectiu, serà sempre si o si cohort. Els cohorts inicien l’estudi des de l’exposició, mentre que els de cas-control l’inicien des de la malaltia.

Transversals:

• Estudis en els que es determina simultàniament l’exposició i el resultat que busquem (malaltia o no malaltia).
• És una fotografia de la població.
• També s’anomenen estudis de prevalença, ja que obtenim la freqüència de la malaltia en un moment determinat.

Estimació de risc:

• Independentment del disseny de l’estudi que s’utilitzi, l’objectiu és determinar si hi ha un excés o disminució del risc (incidència) d’una malaltia associada a una certa exposició o característica.
• La incidència és una mesura del risc de la malaltia.
• Risc ho podem definir com la probabilitat que es produeixi un esdeveniment (com l’aparició d’una malaltia).
• Risc absolut: és la incidència d’una malaltia en una població, pot indicar la magnitud, però no si l’exposició s’associa a un major risc de malaltia.
• Per poder tractar l’associació necessitem mètodes que impliquin comparacions explícites.

Estimació de risc en estudis casos-control:

• Per conèixer el RR necessitem conèixer les incidències dels individus exposats i dels no exposats.
• En els estudis casos-control no coneixem la incidència de la població exposada i no exposada, sinó persones malaltes (casos) i persones sanes (controls).

El medi ambient inclou tots aquells factors externs als quals està exposat l’individu i que són independents dels seus hàbits i el seu sistema sanitari i que podran afectar positiva o negativament al seu estat de salut.

Recurs ambiental: Allò que un organisme, població o ecosistema necessita i que, al considerar la disponibilitat, permet un major desenvolupament.

Factor ambiental: Totes les possibles variables que intervenen en un ecosistema, siguin de naturalesa física, química o biològica. La infermeria ha d’estar alerta dels factors de risc i les noves formes d’emmalaltir, amb l’objectiu d’evitar que es produeixi un equilibri entre el propi individu i el seu entorn. Vigilància del medi, dels riscos, dels efectes.

1. Observar
2. Escoltar
3. Parlar

Principals contaminants a l’atmosfera: CO, CO2, SOX, NOX, O3, CH4, partícules en suspensió.

Contaminants hídrics: Nitrats, metalls, fluorurs, arsènic, agents patògens.

Síndrome de l’edifici malalt: Conjunt de molèsties i malalties que un edifici causa als seus ocupants i el seu origen recau en el mal estat de l’edifici. Legionel·losi – Lipoatrofia semicircular.

Contaminació alimentària: Salmonel·losi, botulisme, listeriosi.

Classificació dels éssers vius:

• Domini: eucariotes, procariotes.
• Regne: animal, vegetal.
• Filum: cordats.
• Classe: mamífer.
• Ordre: carnívor.
• Família: felids.
• Gènere: pantera/panthera.
• Espècie: individu.

Els organismes procariotes són cèl·lules sense nucli (material lliure per al citoplasma), la seva paret cel·lular és complexa, es reprodueixen de manera bacteriana (asexual per bipartició). Es classifiquen en autòtrofs i heteròtrofs i el seu moviment és gràcies als cilis o flagels.

Els organismes eucariotes són cèl·lules amb nucli diferenciat on conté el material genètic. Hi destaca la presència d’organuls, la seva reproducció és per mitosi i meiosi i també són autòtrofs i heteròtrofs.

Una infecció és l’entrada, establiment i reproducció de microorganismes patògens en la superfície o interior d’un organisme. Per tant, parlem de malaltia infecciosa en relació al conjunt d’alteracions (més o menys greus) que un organisme experimenta a conseqüència d’una infecció.

Bacteris: gonorrera, tifus, disenteria, còlera, pneumònia, úlceres estomacals.

Control del creixement microbià:

• Esterilització: Destrucció de qualsevol forma de vida (calor, filtració).
• Desinfecció: Destrucció de formes vegetatives dels patògens (cloració d’aigües), però no s’eliminen les espores.
• Antisèpsia: Desinfecció química de pell o mucoses (alcohol).
• Germicida: Destrucció química de microbis (bactericides, fungicides, virucides).
• Bacteriòstasi: Aturada del creixement i la multiplicació (refrigeració i compostos químics).
• Asèpsia: Absència de patògens, prevenció de l’entrada de patògens (filtració d’aire, llum UV, guants).
• Desgerminació: Eliminació transitòria de microbis de la pell o objectes (alcohol).

Fongs: Unicel·lulars: llevats (ovalats o esfèrics). La seva reproducció és per gemmació. Pluricel·lulars: floridures (són de mida més gran que els llevats, formats per hifes).

Un paràsit és un organisme que estableix una relació tròfica amb un altre organisme (hoste) del qual s’alimenta (protozous, metazous/animals). Paràsit obligat, paràsit facultatiu, paràsit temporal, endoparàsit, ectoparàsit, paràsit intermitent.

Els protozous són organismes eucariotes unicel·lulars que tenen molta diversitat, n’hi ha de molt pocs que siguin patògens. La seva transmissió és per ingestió de fase contagiosa o per picada d’insecte. Cicle biològic: quist, trofozoït. Ex. Toxoplasmosi, malària, disenteria amebiana.

Els helmints són cucs rodons (anisakiasi, triquinosi) i plans, pluricel·lulars, invertebrats que no tenen aparell circulatori, òrgans de respiració i poden parasitar l’home.

Un virus és un agent infecciós de mida microscòpica que requereix una cèl·lula hoste per replicar-se. Manquen de metabolisme i reproducció pròpia, es troben al límit de la definició de 'vida' i les seves mides i formes són molt variades. Tipus segons la càpside: helicoidal, icosàedric, amb embolcall, complex. Ex. Varicel·la, verola, grip, xarampió, sida. Cicles virals: Cicle lisogènic: La cèl·lula hoste no és destruïda però s’integren al cromosoma per tal de generar virions. Cicle lític: La cèl·lula hoste és destruïda per la replicació activa del virus.