Ascens del Feixisme i Nazisme: Crisi Anys 20 i Gran Depressió

L'ascens de Mussolini al poder a Itàlia

Itàlia patia una situació de gran crisi; el país s'havia endeutat molt per finançar la guerra i el deute va provocar una pujada de preus. Amb la crisi hi va haver una tensió social: alguns pagesos ocupaven finques i grups d'obrers van prendre algunes fàbriques. Alguns partits no podien afrontar el problema i la població va començar a donar suport als partits extremistes. Mussolini va obtenir pocs vots i va decidir prendre el poder per la força. El mitjà que va utilitzar va ser una concentració massiva de membres del seu partit (els "camises negres") en diverses poblacions d'Itàlia. La Marxa sobre Roma (27-28 d'octubre de 1922) va aconseguir que el rei li encarregués formar govern.

Característiques del Feixisme Italià

• Ideologia antidemocràtica i anticomunista.
• L'Estat dirigit de forma totalitària per un líder carismàtic (Duce).
• L'Estat intervenia fortament en l'economia.
• L'Estat dominava la societat a través del partit únic i organitzacions de masses.
• S'imposava un nacionalisme exacerbat i expansionista.
• Es promovia el culte a la violència i el militarisme.

Alemanya Postguerra: República de Weimar (1919-1933)

Després de la derrota a la Primera Guerra Mundial, l'emperador Guillem II va abdicar. Una assemblea constituent reunida a la ciutat de Weimar va elaborar una nova constitució que convertia Alemanya en una República governada per un règim democràtic. El partit més important inicialment era el Socialdemòcrata (SPD). Tanmateix, la República va enfrontar una forta oposició dels grups polítics més extrems:

• 1919: Els espartaquistes (comunistes) van intentar imposar un règim comunista a Alemanya, però la revolta va ser sufocada.
• 1923: Adolf Hitler, líder del Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP o Partit Nazi), va intentar un cop d'estat a Múnic (Putsch de Múnic), però va fracassar i fou empresonat.

A més, Alemanya va patir una greu crisi econòmica, incloent una hiperinflació devastadora (especialment el 1923), en part per poder pagar les enormes reparacions de guerra imposades pel Tractat de Versalles.

L'ascens de Hitler al poder (1933)

La crisi econòmica mundial iniciada el 1929 (la Gran Depressió) va colpejar durament Alemanya, disparant l'atur i el descontentament social.

Conseqüències Polítiques de la Crisi Econòmica

La població va començar a donar suport als extremistes, així que el Partit Comunista (KPD) i el Partit Nacionalsocialista (NSDAP) van augmentar espectacularment el seu suport electoral. Els industrials i els financers, temorosos d'una revolució comunista, van decidir donar suport econòmic al Partit Nazi perquè pensaven que era l'únic capaç de restaurar l'ordre i defensar els seus interessos.

En les eleccions presidencials de 1932 va ser reelegit el mariscal Hindenburg. Aquest es va enfrontar a un problema molt difícil: amb un parlament fragmentat i una creixent inestabilitat, havia de decidir quin partit formaria govern. Pressionat pels homes de negocis i pels grups més conservadors, va nomenar Adolf Hitler canceller el 30 de gener de 1933.

L'Eliminació de l'Oposició Política a Alemanya

Un cop al poder, els nazis van assolir ràpidament tot el poder. El primer que van fer va ser eliminar els partits de l'oposició:

• Amb el pretext de l'incendi del Reichstag (Parlament) el febrer de 1933, atribuït als comunistes, van suspendre les llibertats fonamentals i van començar a perseguir i empresonar els opositors, especialment comunistes i socialdemòcrates, en els primers camps de concentració.
• El juny de 1934, Hitler va ordenar assassinar els seus rivals dins del propi partit nazi (sobretot líders de les SA) en l'anomenada 'Nit dels Ganivets Llargs', consolidant el seu poder absolut dins del moviment.
• Quan el president Hindenburg va morir l'agost de 1934, Hitler va acumular els càrrecs de canceller i president, proclamant-se Führer (líder únic i guia) d'Alemanya.

Política Interior Nazi: Un Règim Totalitari

El que va fer Hitler quan va arribar al poder va ser eliminar tots els partits polítics excepte el nazi, establint un règim de partit únic. L'Estat era dirigit de forma autoritària i centralitzada per un líder indiscutible: el Führer, objecte d'un intens culte a la personalitat.

Control Poblacional: Terror i Propaganda Nazi

La implantació d'un estat policial, dirigit per Heinrich Himmler, es basava en dos cossos principals:

• Les SS (Schutzstaffel): Inicialment guàrdia personal de Hitler, es van convertir en una poderosa organització paramilitar que controlava la policia, els serveis de seguretat i els camps de concentració.
• La Gestapo: La policia secreta de l'Estat, encarregada de la repressió política i la vigilància de la població.

També van utilitzar la propaganda massivament. Joseph Goebbels en va ser el ministre encarregat. Tots els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, cinema) eren controlats i censurats pels nazis per difondre la seva ideologia. L'educació transmetia la ideologia nazi des de l'escola, i els joves s'integraven obligatòriament a les Joventuts Hitlerianes.

Una Alemanya Nazificada: Suport i Por

El règim nazi va comptar amb diversos suports:

• Les elits tradicionals (militars, industrials, funcionaris) i els conservadors li agraïen que hagués posat fi a la inestabilitat de la República de Weimar i a l'amenaça comunista.
• Entre les classes populars, molts li donaven suport perquè havia reduït dràsticament l'atur i semblava haver superat la crisi econòmica.
• Tanmateix, molts alemanys que no estaven d'acord amb el règim callaven per por de la repressió brutal de la Gestapo i les SS.

Política Exterior Nazi: Militarisme i Expansionisme

Hitler va abandonar la Societat de Nacions i va iniciar una política exterior agressiva:

• Es va posar en marxa un intens pla de rearmament i es va restablir el servei militar obligatori, violant obertament el Tractat de Versalles. Hermann Göring va ser l'encarregat de bastir una força aèria potent (la Luftwaffe).
• El 1936, va remilitaritzar la regió de Renània.
• El 1938, les tropes alemanyes van annexionar Àustria (Anschluss) i, després dels Acords de Múnic, la regió txecoslovaca dels Sudets.
• El març de 1939, Hitler va ocupar la resta de Txecoslovàquia, demostrant que les seves ambicions anaven més enllà de reunir els alemanys ètnics.

Fonaments Ideològics de l'Expansió Nazi

Aquesta política expansionista es basava en dues idees principals de la ideologia nazi:

• Pangermanisme: La creença que totes les poblacions de parla alemanya d'Europa havien d'estar unides en un sol Estat (el Gran Reich Alemany).
• Teoria de l'Espai Vital (Lebensraum): La idea que la raça ària alemanya necessitava conquerir territoris a l'Est d'Europa (principalment a costa dels pobles eslaus, considerats inferiors) per assegurar recursos naturals i espai per a la seva expansió demogràfica.

Economia Nazi Orientada cap a la Guerra

Per reduir l'atur i preparar el país per al conflicte, el règim nazi va impulsar:

• Grans obres públiques: Construcció d'autopistes (Autobahnen), edificis públics, etc.
• Indústria de guerra: El rearmament va ser el principal motor de la recuperació econòmica.
• Autarquia: Intentar produir internament tot el que el país necessitava per reduir la dependència de les importacions estrangeres i sostenir l'esforç bèl·lic.

Els Feliços Anys Vint i les seves Tensions Econòmiques

Els anys vint van ser un període de relativa bonança econòmica, especialment als Estats Units, que es van consolidar com la primera potència econòmica mundial. No obstant això, no tots els països tenien una situació econòmica tan favorable. És el cas d'Alemanya, que patia una forta crisi marcada per les reparacions de guerra i la hiperinflació. En general, es pot dir que els països que van guanyar la I Guerra Mundial (com França o el Regne Unit) portaven millor la recuperació, mentre que els països que la van perdre (com Alemanya) havien de fer front a nombrosos pagaments i pèrdues territorials. La situació es va agreujar quan França va exigir a Alemanya el pagament de les reparacions per poder, al seu torn, pagar els deutes contrets amb els Estats Units durant la guerra. La negativa o incapacitat alemanya per pagar va portar a tensions, com l'ocupació francesa de la regió industrial del Ruhr el 1923. Davant aquesta situació que semblava no tenir solució, els Estats Units van idear un sistema perquè Alemanya es pogués recuperar i pogués fer front als seus deutes: va ser el Pla Dawes (1924). Aquest pla consistia en que els Estats Units donaven un préstec a Alemanya, que feia que pogués pagar a França i altres aliats, i aquests podien tornar els ajuts als Estats Units. Aquest pla, juntament amb els Tractats de Locarno (1925) —on Alemanya reconeixia les seves fronteres occidentals i es comprometia a resoldre disputes pacíficament—, va inaugurar un període de distensió i prosperitat relativa a Europa. Aquesta situació de bonança econòmica només va durar fins al 1929.

El Crac del 29 i l'Inici de la Gran Depressió

La caiguda de la Borsa de Nova York l'octubre de 1929 venia després d'un boom especulatiu format al final dels anys 1920, que havia portat milions de nord-americans a invertir fortament en Borsa, sovint amb préstecs aconseguits especialment per a tal fi. La pujada contínua dels preus de les accions animava més gent a invertir, confiant que les accions augmentarien més, provocant així noves pujades i creant una bombolla econòmica. El 24 d'octubre de 1929 (el "Dijous Negre"), amb l'índex Dow Jones en caiguda, la "bombolla" finalment va esclatar i va començar el pànic. La gent intentava desesperadament desfer-se de les seves accions abans que no valguessin res, accelerant la caiguda. Els bancs que havien concedit crèdits per finançar la compra d'accions es trobaven igualment endeutats i molts van acabar en fallida. Mentre milions de persones perdien els seus estalvis, els negocis perdien les seves línies de crèdit i els seus clients i, finalment, estaven forçats al tancament, fet que, a la vegada, provocava una desocupació massiva. Tot això no feia sinó empitjorar una situació econòmica ja fràgil i va ser un factor clau en el desenvolupament de la Gran Depressió, la crisi econòmica més profunda del segle XX, que es va estendre ràpidament dels EUA a la resta del món. En aquest punt, hi ha una forta controvèrsia entre economistes i historiadors sobre l'impacte directe que el Crac del 29 va tenir en la durada i profunditat de la Depressió. Alguns pensen que les reaccions polítiques posteriors, com ara la imposició d'aranzels proteccionistes sobre la importació (que van contraure el comerç mundial) o polítiques monetàries restrictives, van influir més que la pròpia caiguda de la Borsa.