L'ascens i crisi de la República Romana: guerres, expansió i conflictes socials

Enviado por Chuletator online y clasificado en Latín

Escrito el 24 de Agosto de 2024 en catalán con un tamaño de 6,3 KB

La Primera Guerra Púnica (264-241 aC)

Setge de Messina (Sicília): els romans decideixen ajudar la ciutat assetjada pels cartaginesos.

23 anys de guerra -> Victòria romana. Els cartaginesos són expulsats de l'illa i obligats a pagar altes compensacions.

Roma: Consolidació del seu poder a la Gàl·lia Cisalpina.
Cartago: Conquesta de la meitat oriental de la península Ibèrica i creació d'un «nou regne» amb capital a Cartagena.
219 aC: Els cartaginesos assetgen Sagunt, ciutat sota la protecció de Roma. Casus belli.

Anníbal travessa els Alps i derrota els romans a Trèbia, Trasimé i Cannes (216 a. C). Diversos pobles sotmesos a Roma s'alien amb Cartago.
218 aC: Roma envia un exèrcit a Hispània a les ordres dels germans Gneu i Publi Corneli Escipió. Desembarquen a Empúries amb l'objectiu de conquerir la península, però moren en combat.
Arribada de Publi Corneli Escipió (júnior) Africà.
El Senat envia un exèrcit de 25.000 homes a Cartago.
Anníbal és reclamat a Cartago.
202 aC: Anníbal és derrotat a la batalla de Zama.

Cartago continua sent un estat independent, però ha de pagar un impost molt elevat i queda desarmada.

Roma envia Publi Corneli Escipió Emilià a Cartago.
Setge i destrucció de la ciutat. Els habitants són esclavitzats i el territori és sembrat amb sal.

Conquesta romana de la Hispània Citerior i Ulterior (orient i sud).
Rebel·lions de pobles de la vall de l'Ebre, sufocats per Cató.
Resistència dels lusitans i pobles del nord. Victòria final de Roma després de la mort de Viriat i la destrucció de Numància.

Amb l'objectiu de dominar tot el Mediterrani occidental, Roma inicia la conquesta del nord d'Àfrica.
L'enemic és Jugurta, rei que havia heretat una tercera part de Numídia.
Desconfiança romana cap a Jugurta per la seva ascensió al poder mitjançant enganys. Aquesta desconfiança serveix com a excusa expansionista.
Roma envia les legions amb un fals pretext. La guerra s'allarga fins que Mari i Sul·la capturen Jugurta mitjançant un engany.

Guerres defensives contra les monarquies orientals (Filip de Macedònia i Antíoc, rei de Síria), que amenaçaven Grècia i la península Itàlica.
Grècia central i el Peloponès es converteixen en la província romana d'Acaia.

L'annexió d'Acaia i Macedònia intensifica el contacte cultural entre Roma i Grècia, generant admiració per la cultura grega entre alguns romans.
A mitjan segle II aC, aquests nous corrents divideixen la societat romana:
- Filohel·lènics: Partidaris de la innovació i els nous costums.
- Tradicionalistes: Defensors dels antics costums, que veuen en la influència grega una amenaça per a la identitat romana i la república.
Escipió Emilià representa la facció filohel·lènica, formant el cercle dels Escipions.
El senador Cató s'identifica amb la facció tradicionalista.

Augment de l'esclavitud a causa de les campanyes militars. Això perjudica els ciutadans lliures sense recursos (proletarii), que han de competir amb mà d'obra gratuïta.
Crisi del camp italià per l'arribada massiva de cereals de les noves províncies. Els petits propietaris es veuen obligats a vendre les seves terres, que passen a formar part dels latifundis.
Increment del comerç amb els pobles conquerits.

Ascens d'una nova noblesa municipal i rural amb gran poder econòmic, beneficiada per les guerres.
Apogeu de la classe dels cavallers (equites), enriquits pel comerç.
Nova concepció de la plebs, que ara inclou:
1. Antics petits propietaris rurals.
2. Ciutadans lliures desplaçats pels esclaus.
3. Artesans, botiguers...
Augment del nombre de lliberts, que es converteixen en clients (seguidors d'un noble).

Després de conquerir tota la península Itàlica, Roma estableix l'ager publicus, terres públiques cedides en usdefruit a particulars.
Aquests particulars acaparen cada cop més terres, convertint-se en grans latifundistes i perjudicant els petits propietaris, que es veuen obligats a vendre per falta de competitivitat.

Al segle I aC, els esclaus representen 2/5 parts de la població romana.
Les dures condicions de vida provoquen revoltes.
L'any 73 aC, Espàrtac, un esclau gladiador, lidera una revolta amb l'objectiu inicial de tornar a casa amb els seus companys. La revolta s'estén pel centre d'Itàlia.
Males decisions i divisions internes provoquen la derrota de la rebel·lió.

Al segle I aC, els pobles itàlics es revolten (Guerra Social) per exigir la igualtat de drets i deures, així com un repartiment més just de les terres conquerides.
La revolta conclou amb la concessió del dret a la ciutadania romana als itàlics.

Etiquetas: