Artrologia: Guia d'Estructures i Tipus d'Articulacions

Què és l'artrologia?

L'artrologia és la branca de l'anatomia que estudia les articulacions. Aquestes són estructures majoritàriament passives, però amb un cert component actiu gràcies a elements elàstics que permeten un petit rebot.

Estructures Articulars Fonamentals

Superfícies òssies articulars

Estan recobertes de cartílag hialí, un teixit que evita la fricció entre els ossos. La seva regeneració és molt limitada. Es lubrica i nodreix gràcies al líquid sinovial present a l'interior de l'articulació.

La càpsula articular i la membrana sinovial

La càpsula articular és una estructura fibrosa que envolta i protegeix totes les estructures intraarticulars. La seva inflamació es coneix com a capsulitis.

La superfície interna de la càpsula s'anomena membrana sinovial, i és l'encarregada de produir el líquid sinovial.

Lligaments: Estabilitzadors Clau

Un lligament uneix dues superfícies òssies, mentre que un tendó uneix un múscul a un os.

• Lligaments intrarticulars: Es troben dins de les articulacions, banyats pel líquid sinovial. Només n'hi ha als genolls i a l'articulació coxofemoral.
• Lligaments extraarticulars: Es divideixen en dos tipus:
  • Intrínsecs: Estan adherits directament a la càpsula articular.
  • Extrínsecs: Connecten un os amb un altre sense una relació directa amb la càpsula.

Altres Estructures de Protecció

• Beines sinovials: Són embolcalls que recobreixen els tendons llargs per evitar la fricció amb les superfícies òssies, com per exemple, les dels tendons del braç.
• Bosses seroses (o burses): Són petites bosses plenes de líquid sinovial situades en punts de fricció, generalment entre tendons i ossos.

Fibrocartílag: Amortiment i Congruència

El fibrocartílag és un teixit cartilaginós semirígid i flexible present en algunes articulacions amb dues funcions principals:

• Millorar la congruència: Fa que dues superfícies articulars que no encaixen perfectament ho facin millor. Un exemple és el rodet glenoïdal, que amplia la superfície de la glenoide per adaptar-se al cap de l'húmer.
• Amortir les càrregues: Absorbeix els impactes.

Exemples de fibrocartílags:

• Disc intervertebral: Situat entre les vèrtebres.
• Rodet acetabular (maluc) i rodet glenoïdal (espatlla).
• Menisc: Al genoll, amb una funció mixta d'amortiment i congruència.

Classificació de les Articulacions

Les articulacions es poden classificar segons la seva amplitud de moviment o la forma de les seves superfícies.

Classificació segons el moviment

• Sinartrosi: Són articulacions sense moviment. Per exemple, les sutures dels ossos del crani.
• Amfiartrosi: Permeten moviments molt limitats. Per exemple, la símfisi pubiana o les articulacions entre les vèrtebres.
• Diartrosi: Són articulacions amb gran mobilitat. Poden tenir un, dos o tres eixos de moviment, depenent de la forma de la seva superfície.

Classificació segons la forma (Diartrosis)

• Artròdia: Superfícies planes que permeten petits lliscaments. Exemple: articulacions entre els ossos del carp.
• Tròclea: Té un eix de moviment (transversal), permetent la flexió i l'extensió. Exemple: articulació humerocubital (colze).
• Trocoide: Té un eix de moviment (longitudinal), permetent la pronació i la supinació. Exemple: articulació radiocubital.
• Encaix recíproc (o en sella de muntar): Té dos eixos de moviment (transversal i sagital), permetent flexió-extensió i abducció-adducció. Exemples: l'articulació trapeziometacarpiana (base del polze) i l'esternoclavicular.
• Condília: Té dos eixos de moviment (transversal i sagital), permetent flexió-extensió i abducció-adducció. Exemples: l'articulació radiocarpiana (canell) i el genoll.
• Enartrosi: És la més mòbil, amb tres eixos de moviment (longitudinal, transversal i sagital). Permet moviments en tots els plans. Exemples: l'articulació escapulohumeral (espatlla) i la coxofemoral (maluc).

Anàlisi d'Articulacions Clau

L'articulació escapulohumeral (espatlla)

Aquesta articulació és especial per ser la més inestable i, alhora, la que té més amplitud de moviment del cos humà. Les seves característiques principals són:

• Gran incongruència articular: La superfície del cap de l'húmer és molt més gran que la cavitat glenoïdal de l'escàpula. Aquesta desproporció es compensa parcialment amb el rodet glenoïdal.
• Lligaments limitats: La càpsula articular només està reforçada per lligaments a la cara superior (lligament coracohumeral) i anterior (tres lligaments glenohumerals), deixant-la més desprotegida en altres zones.

El maneguet dels rotadors

És un conjunt de quatre músculs (supraespinós, infraespinós, rodó menor i subescapular) que s'originen a l'escàpula i s'insereixen a l'húmer. Aquests músculs són fonamentals per a l'estabilitat activa de l'espatlla.

L'articulació del genoll

És una diartrosi de tipus condília (amb dos eixos de moviment) i una de les més complexes del cos. Està formada per la interacció del fèmur, la tíbia i la ròtula.

Estructures principals del genoll:

• Superfícies òssies: Còndils femorals i platells tibials.
• Fibrocartílags (Meniscs): Té dos meniscs que actuen com a amortidors i milloren la congruència. El menisc extern té forma de "O" i l'intern té forma de "C".
• Lligaments creuats: Són intraarticulars i proporcionen estabilitat anteroposterior.
  • El lligament creuat anterior (LCA) evita que la tíbia es desplaci cap endavant.
  • El lligament creuat posterior (LCP) evita que la tíbia es desplaci cap enrere.
• Lligaments laterals: Són extraarticulars i donen estabilitat lateral (lligament lateral intern i lligament lateral extern).

Una ruptura completa d'aquests lligaments requereix un tractament específic, ja que no es regeneren adequadament amb una simple immobilització.