Art i urbanisme a l'antiga Grècia

Característiques de l'art grec

Tota la cultura i l'art d'Occident estan profundament marcats pel llegat clàssic, que constitueix la base més sòlida i important de la civilització occidental. Conceptes com home, natura, raó, harmonia i bellesa, pilars fonamentals sobre els quals es fonamenta la gènesi creativa de l'art grec, no tan sols han estat presents en l'evolució de l'art europeu al llarg de la història, sinó que també d'una manera més directa van ser model i referència de l'art romà i de les reinterpretacions renaixentistes (segles XV-XVI) i neoclàssiques (últim terç del segle XVIII).

Aquesta frase del filòsof grec Protàgores, l'home és la mesura de totes les coses, sintetitza les característiques generals de l'art hel·lènic. Sobre la base d'aquest pensament, les manifestacions arquitectòniques i escultòriques van deixar de banda el monumentalisme dels estils orientals precedents i es van orientar cap a una recerca incansable de la bellesa basant-se en l'harmonia i en la proporcionalitat en relació amb l'ésser humà.

En aquesta recerca de la bellesa i l'harmonia, els edificis van anar guanyant en esveltesa i elegància, en part gràcies a les minucioses correccions visuals efectuades a partir de càlculs matemàtics que determinaven cada element de la construcció en relació amb la resta. En el terreny escultòric, el progrés cap a la bellesa va consistir en la captació naturalista de la figura humana, que era l'objecte principal de les representacions.

La pintura mereix un capítol a part, perquè no se'n tenen gaires referències, més enllà d'algun cas aïllat, com per exemple la tomba del Saltador a Paestum, i del nom d'alguns pintors com Apelles, Apollodor, Parrasi o Zeuxis. Només la decoració de figures negres i figures vermelles en àmfores i altres vasos de ceràmica ofereix una visió parcial de com es representaven les formes pictòriques gregues.

Urbanisme

L'urbanisme de les ciutats gregues va estar condicionat essencialment per tres factors:

1. El caracter independent de les polis,
2. La topografia muntanyosa del terreny,
3. La introducció de la democràcia a Atenes.

Les polis hel·lèniques es van organitzar a l'interior d'un recinte emmurallat, preparat per fer cara als habituals conflictes bèl·lics que es van anar succeint al llarg de la historia de la Grecia clàssica. Al seu interior, hi destaca la zona més alta i igualment fortificada de la ciutat, l'acropoli, un recinte en el qual es construïen tots els edificis de caràcter sagrat. A més, la implantació progressiva de la democràcia a algunes ciutats va plantejar la necessitat de crear diferents elements urbanístics de tipus social, polític i econòmic comuns. Aquests elements urbanístics es van organitzar al voltant de l'àgora o plaça pública, lloc que exemplifica amb més precisió el caràcter democràtic de la polis grega, perquè s'hi desenvolupaven diverses activitats, com, per exemple, les celebracions públiques, les assemblees polítiques, les transaccions mercantils i l'administració de justícia.

El topògraf, geòmetra i filòsof Hipòdam de Milet va projectar la reconstrucció de Milet, el 475 a.C., després que aquesta ciutat fos destruïda pels perses. El disseny de la ciutat presenta un traçat ortogonal, amb carrers rectilinis que s'encreuen en angle recte, i cerca d'integrar política, urbanisme i geometria en el marc d'una societat igualitària. Aquest model va servir posteriorment en la construcció d'altres ciutats. Aquesta preocupació per construir un espai al servei del ciutadà, que tingués en compte l'escala, les dimensions, la funcionalitat i la perspectiva dels edificis alhora que la relació amb l'espai exterior, permet afirmar que l'urbanisme va néixer a la Grècia clàssica.

Glossari

Acròpolis: Part de les ciutats gregues i d'altres civilitzacions, situada al punt àlgid d'un turó, on es construïen edificacions emblemàtiques com ara temples o places de reunió.

Atri: Pati porticat que, a manera de vestíbul, se situa a l’entrada d’un edifici.

Canaleta: Estria vertical al fust d’una columna o pilastra. És un motiu decoratiu.

Arquitravada: Arquitectura coberta per un element horitzontal, anomenat arquitrau o llinda.

Contrapost: Manera de disposar el cos humà en una escultura, que consisteix a equilibrar la massa corporal al voltant d’un eix vertical per evitar la simetria i la llei de la frontalitat.

Estilòbata: Graó superior de l’estereòbata sobre el qual descansa la columna d’estil dòric.

Mètopa: Espai generalment quadrat i llis que hi ha al fris de l’entaulament dòric entre dos tríglifs.

Tetràstil: Edifici que té quatre columnes a la façana.

Tríglif: Rectangle que sobresurt, solcat per tres motllures lineals, que decora el fris de l’entaulament dòric.

Amfipròstil: Temple que té un pòrtic amb columnes a cadascuna de les façanes més estretes.

Decàstil: Edifici que té deu columnes a la façana.

Bosell: Motllura de forma arrodonida que forma part de la base de les columnes.

Cariàtide: Figura femenina oriünda de Cària, que sosté l’arquitrau a manera de columna.

Hipòstila: Sala o estança el sostre de la qual és sostingut per columnes.

Pronaos: Entrada o pòrtic d’un temple grec de l’antiguitat que precedeix el naos o cel·la.

Prosceni: Estrada elevada dels teatres grecs de l’antiguitat equivalent al nostre escenari.