Art renaixentista i barroc: anàlisi d'obres mestres

Dànae i la pluja d’or

Què és? Pintura. Autor: Ticià. Cronologia: 1553–1554 (Cinquecento). Tècnica: Oli. Suport: Tela. Localització: Museu del Prado (Madrid).

Anàlisi formal

Figuratiu o abstracte: Figuratiu.

Elements plàstics – Línia: En aquesta obra predomina el color sobre el dibuix. L'autor també utilitza la tècnica de l'sfumato per difuminar els contorns de les figures.

Composició i ritme: L'obra es divideix en dues parts a partir d'un eix diagonal que separa els dos personatges de la escena. Els personatges queden lligats per la direcció de les seves mirades cap a la pluja de monedes daurades. Es pot dividir en tres franges verticals: la central que uneix el genoll amb la pluja de monedes; i dues franges laterals que enmarquen els rostres de les protagonistes. També presenta dues franges horitzontals: a la superior els rostres i els núvols amb la pluja; a la inferior, els cossos i el llit. És una composició tancada encaixada entre el mur i el cortinatge.

Perspectiva: Perspectiva aèria, aconseguida amb pinzellades soltes, contorns poc definits i clarobscurs. Aquesta tècnica consisteix en la gradació de tons mitjançant sfumato combinat amb l'ús del color (de càlids a freds) per crear una atmosfera de llunyania.

Simetria: Composició força simètrica i equilibrada: a la dreta un cortinatge luxós acompanya la deessa; a l'esquerra, un mur de pedra i la dona gran.

Ritme: El ritme és dinàmic: els moviments es dirigeixen cap a la pluja de monedes d'or —les mirades, els braços de la serventa, els núvols i el genoll de Dànae—.

Expressió: Figures realistes amb un cànon perfecte. Dànae apareix jove i sensual, de pell clara, i sembla esperar Zeus en forma de pluja d'or; la serventa és vella, de pell més fosca, i intenta recollir les monedes.

Colors: Predominen tons càlids (vermell, rosa i daurat) que contrasten amb els colors freds del cel.

Llum: La pluja d'or actua com a focus de llum que il·lumina el cos de Dànae i el converteix en punt d'unió entre ella i la dona gran. També es percep un focus extern que crea ombres a la seva cama i un tercer focus al cel.

Estil

Antecedents – Escola veneciana: Nascuda al segle XVI i considerada precedent del Barroc. Els mestres venecians van explorar noves possibilitats amb la pintura a l'oli.

Característiques principals: Culte al color per sobre de la línia florentina; tons càlids i vibrants en ambients luxosos; importància de l'escenari i dels detalls; exaltació de la riquesa (palaus, teixits, joies); ús d'arquitectura clàssica com a marc; llibertat compositiva.

Característiques de Ticià: L'ús del color està modelat pels focus de llum, especialment la llum crepuscular. A la fi de la seva vida treballà amb taques de color, avançant-se a l'impressionisme. Les seves composicions són refinades, luxoses i plenes de sensualitat; rep influència del Renaixement italià, sobretot de Leonardo da Vinci.

Conseqüents: Influeix pintors barrocs com Rubens, Velázquez i Rembrandt, així com els impressionistes del segle XIX, Picasso i Matisse.

Interpretació

Tema: Mitologia grega: mite de Dànae i Zeus. El quadre narra el moment en què Dànae és seduïda per Zeus convertit en pluja d'or.

Font: Metamorfosis d'Ovidi.

Contingut: Acrisi, rei d'Argos, va rebre un oracle que deia que el fill de la seva filla l'acabaria matant. Per això va tancar Dànae en una cambra subterrània de bronze. Zeus hi va entrar en forma de pluja d'or i la va deixar embarassada. Acrisi, en descobrir-ho, va llançar mare i fill al mar dins d'un cofre; però Zeus els va salvar i els va enviar a l'illa de Sèfiros. Amb el temps, Perseu va matar Medusa i, en tornar a Argos, va matar accidentalment el seu avi, complint l'oracle.

Significat: A l'edat mitjana Dànae simbolitzava la castedat; al Renaixement es recupera el seu sentit pagà i esdevé una excusa per representar el nu femení. Ticià en va fer diverses versions. En el manierisme, el motiu pot simbolitzar la rendició davant els diners, amb la figura de la serventa recollint monedes. En el Barroc només es manté en ambients protestants, com en Rembrandt. Al Rococó reapareix des d'una vessant sensual. En aquest quadre, Ticià reflexiona sobre la impossibilitat d'evitar el destí.

Gènere: Mitològic.

Funció: Recreativa i decorativa; destinada al gaudi personal. Felip II la tenia en una sala d'accés restringit.

Relació amb l'època: Venècia era una ciutat clau a Europa, situada al centre del Mediterrani i fonamental en les rutes comercials.

David de Donatello

Què és? Escultura. Cronologia: 1444 (Quattrocento). Tècnica: Fosa, tècnica de la cera perduda. Material: Bronze. Formes: Exempta.

Tipologia: Dempeus.

Cromatisme: No podem parlar de policromia, però en una de les darreres restauracions s'ha descobert que els cabells i les fulles del barret estaven coberts per una capa d'or.

Lloc (original i actual): Original: centre del pati del Palau Medici de Florència. Actual: Museu Nacional del Bargello (Florència).

Resum – Descripció: David està representat com un noi jove i esvelt. És la primera vegada, des de l'antiguitat, que es representa una figura humana nua. El noi té el cabell llarg i duu un barret similar al dels camperols de la Toscana i una mena de sandàlies. Amb la mà esquerra agafa una pedra i amb la dreta empunya una espasa; als seus peus hi ha el cap del gegant Goliat.

Anàlisi formal

Composició (proporció i eixos de simetria): L'escultura està en posició de contrapposto: el pes del cos recau sobre la cama dreta i la cama esquerra, lleugerament flexionada, descansa sobre el cap de Goliat. El braç dret reprodueix el mateix moviment que la cama esquerra. El cos dibuixa la corba praxiteliana a partir de la lleugera elevació del maluc dret. El cos està modelat amb gran suavitat, cosa que li atorga sensualitat. L'anatomia poc desenvolupada i la forma sinuosa del cos fan que la sexualitat de David sigui ambigua.

Ritme: El ritme és de moviment contingut; s'aconsegueix gràcies al contrapposto i representa el moment posterior a quan David talla el cap a Goliat.

Llum: L'acabat és tan llis que reflecteix la llum i dona una sensació de pell molt suau. Es creen zones de clarobscur al rostre i als cabells per l'ombra del barret, sobre el cap de Goliat i als peus.

Expressivitat: L'expressió és serena i d'autodomini, símbol d'equilibri i força interior. Hi ha contrast entre les faccions imberbes de David i les de Goliat, madur i amb barba.

Estil de l'autor

Influència del món clàssic: Primera escultura exempta nua des de l'antiguitat; mostra de l'antropocentrisme renaixentista. Inspiració en Praxíteles amb la corba praxiteliana. Expressió d'autodomini.

Elements novedosos: Importància dels espais buits entre cames i braç. Importància de la llum gràcies a la superfície polida. Anatomia poc desenvolupada i rostre poc varonil.

Estil de l'època – Renaixement (Quattrocento): Representació d'escenes bíbliques; ús de la fosa en bronze per aconseguir detalls refinats; visió humanista centrada en l'home; independència de l'escultura respecte a l'arquitectura; inspiració clàssica; valoració de la perfecció formal; interès per l'anatomia i el contrapposto; recuperació del nu, el retrat i el bust.

Precedents i conseqüències

Precedent: Art clàssic grec: perfecció formal, suavitat, nu, interès anatòmic, contrapposto i corba praxiteliana.

Conseqüent: David de Miquel Àngel (1501–1504); David de Bernini (1623); David amb el cap de Goliat – E. Delaplanche (1872).

Interpretació

Tema i font: David contra Goliat – Antic Testament.

Significat: Ideal platònic: la intel·ligència venç la força. També interpretacions simbòliques: lluita espiritual i política (per exemple victòria de Cosme de Medici sobre el duc de Milà).

Relat: Goliat desafia Israel durant quaranta dies. David, jove pastor, accepta lluitar, rebutja l'armadura del rei Saül i, amb una fona, derrota el gegant. Després li talla el cap i els filisteus fugen.

Recepció: Cosme de Medici encarrega l'obra per decorar el pati del seu palau; s'adreça al mecenes.

Funció: Decorativa; s'exalta la bellesa juvenil més que no pas la fe religiosa.

Context històric: Transformacions europees: renaixement del comerç, creixement urbà, burgesia ascendent, descobriments geogràfics, impremta i recuperació del pensament clàssic. L'obra reflecteix l'humanisme i la recuperació de la bellesa clàssica basada en harmonia i proporció. Els mecenes controlaven projectes artístics i utilitzaven l'art com a propaganda de poder; amb el temps, els artistes passen d'artesans a creadors reconeguts pel seu talent individual.

El naixement de Venus

Autor: Sandro Botticelli. Cronologia: 1485 (Quattrocento). Tècnica: Tremp. Suport: Tela. Localització: Galeria dels Uffizi (Florència).

Nota tècnica: La pintura al tremp s'elabora tradicionalment amb pigments polvoritzats i rovell d'ou com a agent aglutinant principal; a vegades s'hi afegeixen mel, aigua, llet (caseïna) o coles vegetals.

Anàlisi formal

Figuratiu o abstracte: Figuratiu.

Elements plàstics – Línia: Predomini de la línia sobre el color; predomina la línia corba. Els cossos estan molt ben delimitats amb una línia més fosca, donant una sensació pròxima a l'estatuària.

Composició i ritme: Composició tancada o centrípeta. El cànon de les figures humanes correspon a vuit caps, com en el model clàssic de Policlet. Tot i això, el cos de Venus presenta alguna desproporció: coll llarg, espatlles estretes i braços llargs en comparació amb les cames. Al centre hi ha Venus en contrapposto, sobre una petxina, dividint verticalment l'escena i accentuant la simetria. La seva actitud és púdica: amb una mà tapa els pits i amb l'altra el sexe, ajudada per la cabellera, ja que la representació explícita estava limitada. A l'esquerra hi ha una de les Hores (identificada amb la Primavera pels motius florals del seu vestit). A la dreta apareixen Zèfir (vent de l'oest) i Aura (deessa de la brisa) abraçats; Zèfir bufa perquè Venus arribi a la costa. Els personatges formen una figura triangular que aporta dinamisme i profunditat. Venus és l'eix simètric del triangle compositiu format per les diagonals creades pels altres personatges.

Perspectiva: La profunditat s'aconsegueix a través del paisatge.

Ritme: Contrast entre la serenor de Venus i el dinamisme dels altres personatges; el moviment es dirigeix cap a la dreta per la força del vent; la composició triangular reforça el dinamisme.

Expressivitat: Mirada perduda, centrada en el món interior.

Colors: Tonalitats suaus; fons amb tons freds (verds i blaus). En els personatges predominen colors càlids: rosats de la pell, mantell florit de l'Hora i daurat dels cabells, creant un equilibri cromàtic.

Llum: Llum zenital que il·lumina principalment Venus, tot i que arriba a gran part de l'obra. El costat esquerre de la figura és més fosc.

Estil: Escola florentina del Quattrocento: obsessió per la profunditat mitjançant la perspectiva lineal i aèria; inclusió de paisatges; desaparició del retaule; diversificació temàtica (mites, al·legories, paisatges, retrats); exploració tècnica (fresc i tremp; auge progressiu de l'oli).

Precedent: Recorda la Venus púdica de Praxíteles pel contrapposto i el gest de tapar-se.

Conseqüent: No tindrà molts seguidors immediats perquè queda eclipsat per Miquel Àngel i Leonardo; revalorització al segle XIX pels prerafaelites.

Interpretació

Tema: Naixement de Venus.

Contingut: Venus, deessa de l'amor, s'engendra a partir dels genitals d'Urà tallats per Cronos i llançats al mar. L'obra no mostra el naixement, sinó l'arribada a Cítera navegant sobre una petxina, narrada a l'Himne a Venus d'Homer. Zèfir i Aura impulsen la travessa amb el vent. Una Hora, la Primavera, espera Venus amb un mantell florit. Cauen roses, símbol de l'amor.

Fonts: Hesíode (Venus neix de l'escuma del mar) i Homer (filla de Júpiter i Dione). Botticelli segueix Homer mostrant l'arribada a Cítera.

Significat: Inspiració neoplatònica: amor i bellesa espiritual com a força vital, més que no pas amor carnal. Primera figura femenina nua des de l'antiguitat en la pintura occidental.

Simbolisme: Bosc com a al·legoria del jardí de les Hespèrides; roses com a símbol de l'amor; murta de l'Hora com a símbol d'amor etern; petxina com a símbol de fertilitat.

Gènere: Mitològic.

Funció: Moralitzadora i decorativa. Encàrrec d'un Medici per a una estança del palau rural.

Relació amb l'època: Importància del mecenatge dels Medici; triomf de l'humanisme; creixement urbà i comercial; ascens de la burgesia; descobriments geogràfics; difusió del saber gràcies a la impremta; recuperació del pensament clàssic. Els mecenes controlaven els projectes i utilitzaven l'art com a propaganda; amb el temps, els artistes passen d'artesans a creadors reconeguts pel seu talent individual.

Escola d'Atenes

Autor: Rafael de Sanzio. Cronologia: 1509–1510 (Cinquecento). Tècnica: Fresc. Suport: Pintura mural. Localització: Vaticà.

Anàlisi formal

Figuratiu o abstracte: Figuratiu.

Elements plàstics – Línia: Predomini de la línia sobre el color; els cossos estan definits per una línia més fosca.

Composició: L'escena es representa dins d'un temple d'inspiració romana amb una gran nau amb volta de canó amb cassetons i un creuer cobert per una cúpula. L'edifici és aparentment inacabat, la qual cosa permet veure un cel blau de fons darrere les figures centrals, emmarcades per un arc de mig punt. A l'arquitectura apareixen les figures de Pal·las Atenea i Apol·lo, protectors del pensament i les arts. La composició és tancada, simètrica i molt ordenada, amb un punt de fuga central reforçat per les voltes de canó.

Davall de l'arquitectura, sobre quatre esglaons, els personatges formen un semicercle al voltant de Plató i Aristòtil, figures centrals, drets i vestits amb toga romana. Tot i estar en segon terme, són el centre visual perquè coincideixen amb el punt de fuga. Al voltant apareixen filòsofs de l'antiguitat com Sòcrates, Heràclit, Zenó, Pitàgores o Euclides. Els rostres d'alguns filòsofs corresponen a artistes renaixentistes: Leonardo da Vinci com Plató, Bramante com Euclides, Miquel Àngel com Heràclit i Rafael com Apel·les. Només Aristòtil es basa en un bust hel·lenístic conservat.

Perspectiva: Perspectiva lineal amb punt de fuga central situat en Plató i Aristòtil; la profunditat es reforça amb l'arquitectura i el joc de llums i ombres.

Ritme: El dinamisme s'aconsegueix mitjançant la disposició variada dels grups i les postures dels personatges, com la figura aïllada de Diògenes.

Expressivitat: Prové del moviment i de la interacció entre els personatges, que dialoguen i gesticulen.

Colors: Contrast entre el blanc de l'arquitectura i els colors suaus dels vestits (blaus, ocres, ataronjats, blancs i grisos). Els colors de Plató (vermell i blanc) simbolitzen el foc i l'aire; els d'Aristòtil (blau i marró) representen l'aigua i la terra.

Llum: Llum natural i zenital procedent de finestres laterals i de la cúpula; es reparteix de manera homogènia.

Estil: Rafael destaca pel domini del dibuix; rep influències de Miquel Àngel en l'anatomia i de Leonardo en l'sfumato i la distribució espacial. Va influir decisivament en artistes del Barroc, del Neoclassicisme i de l'art academicista.

Interpretació

Contingut i significat — Tema: Filosòfic. L'obra representa la Filosofia com a camí racional cap al coneixement, en contraposició a la Teologia. Plató sosté el Timeu i assenyala el món de les idees; Aristòtil porta l'Ètica a Nicòmac i assenyala el món terrenal. Rafael mostra així l'oposició entre la teoria de les idees platònica i el racionalisme i empirisme aristotèlic. Els filòsofs representen les diferents branques del saber agrupades en el Trivium i el Quadrivium, és a dir, les set arts liberals; la saviesa clàssica es presenta com el model cultural de l'humanisme renaixentista.

Gènere: Pintura històrica.

Funció: Decoració de la Sala de la Signatura, on es signaven documents oficials i que servia com a biblioteca privada del Papa.

Relació forma i època històrica: El Renaixement neix a Itàlia al segle XV, basat en el retorn als models clàssics, l'antropocentrisme i l'humanisme. Florència, amb el mecenatge dels Medici, esdevé el centre del nou estil.

Característiques de l'època: Triomf de l'humanisme, desenvolupament del comerç i la vida urbana, ascens de la burgesia, grans descobriments geogràfics i recuperació de la filosofia clàssica.

El paper de l'artista: Durant el Renaixement l'artista passa de ser considerat artesà a creador intel·lectual; tot i treballar per encàrrec, és reconegut pel seu talent, creativitat i personalitat artística.

Volta de la Capella Sixtina

Què és? Volta pintada al fresc. Autor: Miquel Àngel. Cronologia: 1508–1512 (Cinquecento). Tècnica: Fresc. Suport: Mur. Dimensions: Grans dimensions. Localització: Capella Sixtina, Vaticà, Roma.

Anàlisi formal

Figuratiu o abstracte: Figuratiu.

Elements plàstics – Línia: Predomini absolut del dibuix. La línia destaca la figura humana, la musculatura i el moviment, amb una clara voluntat escultòrica.

Composició, simetria i ritme: La pintura s'organitza mitjançant una arquitectura simulada formada per deu arcs faixons, dividits en tres trams longitudinals per falses cornises. Aquesta estructura ordena tota la composició i crea una simetria clara.

La volta es divideix en diferents registres:

• A les llunetes i espais triangulars es representen els avantpassats de Crist.
• Al primer registre, entre les llunetes, apareixen els profetes i les sibil·les, figures que anuncien l'arribada del Messies.
• Al registre central hi ha nou escenes rectangulars del Gènesi: separació de la llum i les tenebres; creació dels astres; separació de la terra i l'aigua; creació d'Adam; creació d'Eva; pecat original i expulsió del paradís; sacrifici de Noè; deluvi universal; embriaguesa de Noè.
• Flanquejant aquestes escenes apareixen els ignudi, adolescents nus que sostenen medallons amb escenes de l'Antic Testament.
• A les petxines es representen episodis de la lluita del poble d'Israel, com David i Goliat o Judit i Holofernes.

Ritme: Molt dinàmic gràcies a les postures contorsionades, el moviment intens i la varietat gestual de les figures.

Expressivitat: Cossos musculosos i voluminosos que transmeten força i tensió; l'expressivitat s'aconsegueix amb postures forçades, escorços i gestos dramàtics. Es percep la influència de Miquel Àngel com a escultor i el concepte de la terribilità, especialment en la figura del Déu creador.

Perspectiva: No hi ha una perspectiva tradicional; l'absència es compensa amb l'anatomia perfecta i el volum dels cossos, reforçats amb clarobscur.

Colors: Colors forts i lluminosos; predominen verds i liles, colors litúrgics (el morat simbolitza l'esperança; el verd correspon al temps ordinari). També apareixen blaus, ocres i grocs.

Llum: Llum creada mitjançant el color; no hi ha un focus de llum concret.

Estil, models i influències: Miquel Àngel domina l'anatomia humana, fruit del seu treball com a escultor i de l'estudi de models i disseccions. Busca donar una dimensió espiritual als personatges. Durant l'execució evoluciona: les primeres escenes tenen moltes figures, però posteriorment opta per menys personatges i més grans per facilitar la visibilitat. Rep influències de Giotto, Masaccio i l'escultura clàssica grecoromana; anticipa el manierisme i el Barroc. Va influir artistes com Caravaggio, Rubens i Delacroix.

Qui encarrega l'obra i context: La Capella Sixtina fou reformada pel papa Sixte IV; els murs van ser pintats amb escenes de Moisès i la vida de Crist per artistes com Botticelli i Ghirlandaio. El papa Juli II encarregà a Miquel Àngel la pintura de la volta, realitzada entre 1508 i 1512.

Interpretació

Contingut i significat — Tema: Religiós. El conjunt narra els principals episodis de l'Antic Testament, destacant La creació d'Adam, una de les imatges més emblemàtiques de la tradició judeocristiana.

Personatges representats: Déu, Adam, Eva, Noè, David, profetes, sibil·les i ignudi. Les sibil·les, figures de la tradició clàssica, connecten el món pagà amb el cristià. Els ignudi simbolitzen la perfecció del cos humà i actuen com a intermediaris entre Déu i els homes.

Significat: L'obra representa tres dimensions de l'ésser humà: els grans esdeveniments espirituals; el coneixement mitjançant profetes, sibil·les i ignudi; i la relació directa entre l'home i Déu a través dels relats bíblics. També simbolitza la unió entre el món cristià i el món clàssic, segons l'Humanisme renaixentista.

Gènere: Pintura religiosa.

Funció: Decorativa i propagandística: el papa Juli II volia una obra immortal que reforcés el poder del papat. La Capella Sixtina és també el lloc on es reuneix el conclave per escollir un nou papa.

Relació forma i època històrica: La Capella Sixtina s'inscriu plenament en el Renaixement del Cinquecento, una època del triomf de l'humanisme i la recuperació dels models clàssics. El predomini del dibuix, la voluntat escultòrica i el domini del cos humà responen a la nova consideració de l'artista com a creador intel·lectual. La composició ordenada mitjançant una arquitectura simulada reflecteix els valors renaixentistes de racionalitat, equilibri i harmonia; la intensitat expressiva, el dinamisme i la tensió de les figures anticipen el manierisme i el Barroc. La monumentalitat i el contingut religiós s'expliquen pel context polític del papat de Juli II, que utilitza l'art com a instrument de poder i propaganda, reforçant el paper de Roma com a centre artístic i cultural del moment.

San Carlino alle Quattro Fontane

Què és? Església barroca. Autor: Francesco Borromini. Cronologia: 1665–1667 (segle XVII). Materials: Pedra, maó, guix i estuc (materials senzills per raons pressupostàries). Sistema constructiu: Arquitravat i voltat. Localització: Roma.

Anàlisi formal

Conjunt arquitectònic: Projectat entre 1638 i 1641, està format per quatre cossos diferenciats funcionalment i constructivament: l'església, el claustre, la cripta i el dormitori amb jardí de tarongers. Tot el complex s'organitza a partir d'una trama geomètrica que li dóna unitat.

Elements de suport: Pilars interiors darrere de dotze columnes de grans dimensions que envolten l'espai central; també hi intervenen petxines i voltes d'un quart d'esfera que sostenen la cúpula.

Elements suportats: Coberta voltada; l'espai interior està cobert per una cúpula ovalada.

Espai exterior – Dimensions: Molt reduïdes, degut als pocs recursos econòmics dels Trinitaris Descalços.

Línies dominants: Predomini de la línia corba amb alternança de formes còncaves i convexes, combinades amb línies rectes per crear un espai unitari i dinàmic.

Façana i relació amb l'interior: La façana, construïda posteriorment (1665–1667), està concebuda com un retaule: eix de simetria vertical i dos pisos diferenciats; quatre columnes colossals a cada nivell donen unitat al conjunt, contrastant amb columnes menors de les fornícules. Els capitells corintis modifiquen les volutes invertint-les cap a l'exterior. L'alternança de formes còncaves i convexes aporta dinamisme i equilibri. Al primer nivell hi ha la porta i una fornícula amb l'estàtua de Sant Carles Borromeu; al pis superior, un gran medalló sostingut per àngels. La cornisa de la planta baixa es repeteix a la superior, culminant en una forma similar a un frontó.

Relació amb l'entorn: La parcel·la és irregular i se situa a la intersecció de dos carrers amb quatre fonts, origen del nom. Borromini resol l'espai col·locant l'església a l'angle, amb una planta romboïdal i murs ondulants que combinen rectes i corbes.

Planta i distribució: Planta en forma de rombe que suggereix una creu grega. Als laterals hi ha dues capelles poc profundes i, als extrems de l'eix major de l'oval, l'altar major i l'entrada al temple.

Alçat i coberta: L'alçat es divideix per un entaulament amb cornisa corba; damunt hi ha un cos intermedi amb voltes d'un quart d'esfera i petxines que sostenen una cúpula el·lipsoïdal amb decoració d'estuc i cassetons en forma de creu, octàgons i hexàgons que es van empetitint cap a la llanterna ovalada, augmentant el dinamisme.

Unitat / fragmentació: Fragmentació espacial controlada mitjançant la geometria.

Il·luminació: Llum zenital que entra per la llanterna ovalada central, decorada amb l'Esperit Sant, i per finestres situades a la base de la cúpula.

Estil

Estil: Barroc.

Característiques barroques presents:

• Dinamisme i moviment mitjançant formes corbes, còncaves i convexes.
• Ús dramàtic de la llum.
• Teatralitat i expressivitat.
• Integració d'arquitectura i escultura.
• Reinterpretació dinàmica dels elements clàssics.

Precedents: Arquitectura imperial romana i obres tardanes de Miquel Àngel (capella Sforza). Influència del Panteó en l'empetitiment dels cassetons.

Conseqüent: San Carlino esdevé un model fonamental de l'arquitectura barroca.

De l'autor: Borromini combina colossalisme i elements menors; crea plantes irregulars, utilitza línies sinuoses, juga amb la llum i desenvolupa una gran teatralitat, especialment visible a la façana.

Interpretació

Contingut i significat – Caràcter: Religiós. Encàrrec: Orde dels Trinitaris Descalços. Dedicació: Sant Carles Borromeu.

Funció: Funció religiosa.

La llum: Simbolitza la presència divina i la il·luminació espiritual dels fidels dins un espai complex, com la fe cristiana.

Context històric: L'obra s'inscriu en el Barroc del segle XVII, en el marc de la Contrareforma. L'Església catòlica utilitza l'art com a instrument de propaganda i exaltació de la fe davant la Reforma protestant. Roma esdevé el gran centre artístic del Barroc sota el patrocini del papat, que impulsa una transformació urbana per reforçar el seu poder espiritual i polític.

El paper de l'artista: L'artista barroca treballa al servei del poder religiós i polític; l'arquitectura crea espais teatrals destinats a commoure l'espectador i reforçar el missatge de l'Església. Borromini destaca per la seva originalitat formal i la ruptura amb l'equilibri clàssic.