Art Nouveau i Bauhaus: L'Evolució del Disseny Modern

Art Nouveau (s. XIX-XX)

Orígens

L'Art Nouveau va sorgir a Anglaterra a finals del segle XIX i es va estendre per Europa durant la primera dècada del segle XX.

Auge

El seu moment de màxima atenció mundial va ser l'Exposició Universal de 1900.

Denominacions

Va rebre diferents noms a Europa:

• Itàlia: Art Nouveau, Stile Liberty
• Anglaterra: Modern Style
• Alemanya: Jugendstil
• Àustria: Sezession
• Espanya: Modernisme (principalment a Catalunya, impulsat per la burgesia catalana i arquitectes com Antoni Gaudí).

Context històric

L'Art Nouveau es desenvolupa durant la Belle Époque (1890-1910), en un ambient de positivisme i optimisme en el progrés científic i industrial. Aquest estil abasta totes les disciplines artístiques, com la joieria, pintura, arts gràfiques, ceràmica, mobiliari i interiorisme.

Artistes

Els artistes de l'Art Nouveau rebutjaven l'historicisme i van mostrar una gran audàcia creativa. William Morris i el moviment Arts and Crafts van ser fonamentals, exaltant el retorn a la producció artesanal i eliminant la diferenciació entre arts majors i menors.

Característiques

A finals del segle XIX, sorgeix una voluntat de reformisme formal que afecta totes les disciplines del disseny. El moviment rebutja la Revolució Industrial i busca un nou estil per al nou segle. L'origen del nom "nouveau" indica un trencament amb l'art anterior. Tot i ser decoratiu, també és funcional, considerant l'ornament com a part integral de l'estructura de l'objecte. Proposa noves tècniques de construcció, ús de nous materials i solucions constructives enginyoses. Es revaloritza el treball artesanal i la producció artística, amb clients de classe alta. Els nous materials ofereixen noves possibilitats creatives, però també plantegen problemes de disseny que requereixen dissenyadors qualificats (cartells publicitaris, anuncis, embalatges i mobiliari).

Estils

L'estil floral destaca a països com Espanya, Bèlgica i França, on el barroc i l'ornamentació tenien una forta presència. A Alemanya i Àustria, l'estil adopta una forma més naturalista.

Disseny a principis del segle XX

Canvi de focus

Després de la Primera Guerra Mundial, el focus mundial de l'art i la producció industrial es trasllada a Alemanya. Hermann Muthesius va ser un dels primers a adonar-se de l'estancament del moviment Arts and Crafts, incapaç d'afrontar el repte de la producció industrial. Muthesius creia que l'art aplicat tenia valor comercial i econòmic, a més de cultural i artístic, i calia reformular-lo per a les noves generacions.

Deutscher Werkbund

El 1907, Muthesius funda la Deutscher Werkbund juntament amb Friedrich Naumann, Fritz Schumacher, Hans Poelzig i Theodor Fischer. La seva missió era ennoblir el treball industrial amb l'art, unint indústria i artesania mitjançant l'educació, la propaganda i l'adopció d'actituds comunes. La Werkbund va ser la primera confederació d'artistes i empresaris que va assajar una estratègia d'integració entre les arts i la indústria, reunint-se anualment per presentar i estudiar el disseny. A partir de la Werkbund, es fundarà la Bauhaus en el període d'entreguerres.

Bauhaus

Context polític i social

El 1919, obre les portes la Bauhaus, una de les escoles més importants del món. Durant 14 anys, va institucionalitzar una nova forma de pensar, de veure el món i de rellançar el futur de l'art, establint noves línies de pensament artístic, tècnic i filosòfic. Va oferir un nou professional adequat a les noves tecnologies que necessitava el món industrialitzat.

Antecedents

Alemanya va intentar copiar el mètode anglès, establint escoles d'art i oficis on diversos artistes moderns van exercir com a professors. Es produïen estris de casa, mobles, tèxtils i utensilis de metall. El 1890, Alemanya va superar Anglaterra com a nació industrialitzada.

Inici de l'escola

El 1918, Walter Gropius dirigeix les dues escoles d'art més importants de Weimar. El 1919, funda la Bauhaus, l'escola d'art més moderna del seu temps. Segons Gropius, artistes i artesans havien de treballar junts en la construcció del futur, amb la base de l'art en l'artesania. Per primera vegada, el disseny i el disseny industrial s'entenen com a professions.

Funcionament de l'escola

L'escola integrava les arts amb la tecnologia més moderna per obtenir obres i dissenys accessibles a tots els nivells socioeconòmics. Els dissenys s'allunyaven de l'ornamentació excessiva de l'època i s'enfocaven cap a línies netes i clares, formes geomètriques senzilles i amb aspecte industrial. Diversos professionals es van unir a la institució com a professors, orientant el pensament d'una generació d'arquitectes, dissenyadors i artistes. Entre ells, Walter Gropius, Mies van der Rohe, Marcel Breuer, László Moholy-Nagy, György Kepes, Josef Albers, Paul Klee, Wassily Kandinsky i Anni Albers.

Canvi de seu

El 1925, la Bauhaus es trasllada a Dessau, a un edifici oficial dissenyat per Gropius, a causa d'una major injecció econòmica i per l'entorn industrial de la ciutat.

Tancament

El 1931, la Bauhaus es veu obligada a tancar per motius polítics. Mies van der Rohe va intentar continuar el projecte a Berlín, però el partit nazi va causar el seu tancament definitiu el 1933.

Influència als EUA

La Bauhaus va tenir un gran impacte pedagògic als EUA. Moltes escoles van continuar amb la seva filosofia de crear un art útil per a la societat. Algunes d'aquestes escoles van ser l'Institut Tecnològic d'Illinois a Chicago, el Black Mountain College a Carolina del Nord i la Harvard Graduate School of Design, dirigida per Gropius del 1938 al 1952.

Característiques i canvi de rumb

Els estudiants havien de col·laborar amb tota mena d'artesans, eliminant barreres entre artesans, arquitectes, escultors i pintors per crear una obra d'art total. Es va copiar el model Arts and Crafts anglès de William Morris. Es van contractar els millors professionals en els seus camps de treball. La confrontació política a Alemanya va provocar pressions i la filosofia artesanal i antimaterialista dels primers anys va donar pas a una estètica més industrial i racionalista, amb la contractació de Theo van Doesburg. D'aquesta època són els dissenys arquitectònics de barris per a obrers, joguines modulars i el treball més industrial de làmpades, cadires, jocs de taula, catifes i tèxtils, vidrieres i mobiliari variat.

Cartellisme en el disseny

Inicis

Cap a 1800, dos esdeveniments van donar lloc a l'era moderna del cartell: la industrialització a gran escala, que va generar la necessitat de publicitat extensiva, i la invenció de la litografia el 1798, que va facilitar la il·lustració de cartells en color. L'auge de la producció de pòsters va tenir lloc durant la primera meitat del segle XIX, utilitzats per anunciar una àmplia gamma de productes i serveis. Els primers anuncis van aparèixer a les primeres revistes de l'època, basats en text. Els pòsters eren senzills i prosaics.

Jules Chéret

El 1867, el francès Jules Chéret va realitzar un pòster anunciant una representació teatral de Sarah Bernhardt, i a partir d'aquí l'art del cartell comença a explotar totes les seves possibilitats. Chéret, nascut a França el 1836, va revolucionar l'aparença del cartell, donant el paper preponderant a la il·lustració i deixant per al text una funció explicativa. En lloc d'escenes realistes, feia figures idealitzades, realçant la seva bellesa, vitalitat i moviment. Es va especialitzar en cartells de teatre, amb un estil característic que es va estendre per Europa i Amèrica. El text era mínim, i els seus mètodes van donar lloc a un art del cartell visualment encantador, comprensible també per als analfabets. Els primers cartells publicitaris eren per a teatres, periòdics, museus, etc., tots sol·licitats per Chéret, especialment conegut pels seus treballs per a cabarets de París durant la Belle Époque. El 1889, Chéret va ser condecorat amb la Legió d'Honor de França per haver creat un nou mètode per a l'art a través de l'aplicació de tècniques comercials. El seu èxit es deu a la presència constant de la dona en els seus cartells, sempre atractiva i insinuant. El 1891, va produir al voltant de 100 cartells, una producció gairebé industrial. Finalment, Chéret va abandonar el terreny comercial per dedicar-se a la pintura a l'oli i els pastels.

Alfons Mucha

Alfons Mucha, nascut el 1860 a la República Txeca, va ser influenciat per la seva educació catòlica, el seu interès per la música i els seus talents artístics. El 1888, es trasllada a París, on troba suport en Charlotte Caron, mecenes d'avantguardes i propietària de la pensió Cremire. Es dedica a la il·lustració de revistes, trobant l'èxit en publicacions com "La Vie Populaire" i "Le Petit Français Illustré". El desembre de 1894, Sarah Bernhardt li encarrega un cartell per a l'òpera "Gismonda". El cartell, amb motius exòtics, siluetes arremolinades i patrons inspirats en mosaics, va convertir Mucha en famós i li va assegurar un contracte amb Bernhardt. Durant sis anys, Mucha va dissenyar cartells i programes per a les produccions de Bernhardt, com "Tosca" i "Hamlet". Empreses com Nestlé i Moët & Chandon també el van contractar. Els seus cartells, protagonitzats per dones belles, amb cabell sense recollir, cossos elegants i roba ornamental, van popularitzar l'estil Art Nouveau.

Toulouse-Lautrec

Pintor, dibuixant i cartellista francès, va ser un dels artistes més representatius de la bohèmia parisenca de finals del segle XIX, reflectint els seus personatges i ambients en els seus quadres amb una gran llibertat creativa.

Aubrey Beardsley

Artista modernista amb un estil lligat a la tradició orientalista, basat en la natura amb formes orgàniques i gran decorativisme. Va utilitzar principalment el blanc i negre i va rebre una gran influència del gravat i la il·lustració japonesa. Va treballar diferents temàtiques, com la religiosa, mitològica i històrica, amb una càrrega d'erotisme.

Gustav Klimt

Va néixer durant l'època daurada de l'Imperi austrohongarès. Es va formar a Viena, interessat en les arts decoratives i en contacte amb artistes, arquitectes i artesans. Abans dels 30 anys, ja era un artista prestigiós, i a finals de segle es va unir a la Sezession (el modernisme vienès). El seu estil va ser eclèctic, amb interès en temes històrics. Va ser un dels protagonistes del moviment Art Nouveau. El 1909, va començar a experimentar amb el mosaic, creant obres com "El petó" i "Judit". Els seus temes principals van ser la sexualitat, l'amor i la mort.

Alexandre de Riquer

L'artista més polifacètic del modernisme català. El 1896, va realitzar el primer cartell català modern. Va destacar en pintura, decoració, dibuix i escriptura (poesia). També va desenvolupar una important activitat en arts aplicades com l'ebenisteria, el treball del vidre i la forja artística, convertint-se en un dels autors més importants del modernisme català i el millor dissenyador gràfic d'aquest moviment. Va fundar un taller d'ebenisteria i va obtenir la medalla d'or a l'Exposició Universal de Chicago per les seves creacions. Va crear una escola de grafisme i va il·lustrar nombrosos llibres i revistes.

Ramon Casas

A finals del segle XIX, els cartells van començar a ser considerats objectes de col·leccionisme i reflexió cultural. Ramon Casas va ser un dels cartellistes més prolífics del període modernista a Catalunya, concentrant la seva producció entre 1897 i 1908.

4 Gats

Va ser un punt de trobada d'artistes a Barcelona, com Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Pere Romeu. Oberta el 12 de juny de 1897, es va convertir en el centre bohemi per excel·lència, inspirat en el cabaret parisenc Le Chat Noir.

Futurisme a Itàlia

Durant la Guerra Civil Espanyola, es desenvolupa el cartellisme de propaganda. Moviments com el cubisme, l'expressionisme i el surrealisme comencen a influir en els primers cartells de propaganda. El cartell al cinema es transforma amb el temps, passant dels primers plans decoratius a representacions pictòriques en diferents estils. Als anys 60, l'estètica introdueix molts elements i text.

Miquel Utrillo

Va imitar les formes impressionistes de Sisley, Pissarro i Raffaelli, però cap al 1902 va començar a pintar paisatges sordids. El 1907, es deslliga de les influències impressionistes i comença la seva "etapa blanca". El 1909, comença a exposar en mostres col·lectives. El 1912, exposa a la galeria Druet i al Saló de Tardor. Les seves primeres exposicions en solitari daten de 1913.

Tipus de disseny

Al llarg de la història, s'han creat diverses institucions per promocionar el disseny. Les exposicions universals van actuar com a plataforma per promocionar el disseny i l'arquitectura. Les associacions de dissenyadors i la recerca a les universitats han permès una gran difusió del disseny. La seva introducció a la societat com a forma cultural i social ha portat a la creació d'un marc teòric i conceptual, des de la revisió històrica de la influència de les primeres avantguardes fins a l'aparició de les primeres escoles com la Bauhaus. La importància del disseny en les societats industrials avançades es deu al fet que és una eina de diferenciació i identitat. En un lliure mercat, és necessari distingir productes, missatges i empreses. El disseny s'integra cada cop més en la identitat dels països, com es pot observar amb la marca de Barcelona, creada a partir dels Jocs Olímpics del 1992.

Disseny angloamericà

Ha estat un tipus de disseny pragmàtic, on les empreses han intentat resoldre els problemes dels clients i del mercat de la millor manera possible, amb bones solucions tècniques i campanyes de màrqueting efectives. La producció de disseny gràfic i publicitari als EUA té una implementació inigualable a Europa. El fet de treballar per a un mercat hipercompetitiu i la seva projecció internacional fan que la identificació del producte tingui una importància especial. Les grans empreses nord-americanes es preocupen per dotar els seus productes d'una imatge d'identitat global. El disseny es basa en una base segura de negoci, cosa que ha permès el creixement de grans agències publicitàries i de disseny. Els EUA han llançat productes innovadors com els Tupperware, els PC HP i Mac, les maquinetes d'afaitar Gillette i projectes editorials com "Life", "Time", "Playboy" i "National Geographic". Durant la dècada de 1980, alguns estudis de disseny de producte van adquirir gran reputació internacional, com Frog Design, IDEO, Technology Design, PIGA Design o Ziba Design. L'aparició d'estudis associats a la indústria, com Pixar, va transformar el món de l'animació. A Gran Bretanya, el disseny s'acosta més al model nord-americà. Ha estat un fenomen sostingut per les polítiques estatals. El 1946, es va fundar el Council of Industrial Design (COID). El 1956, es va obrir el Design Centre a Londres. La política educativa ha convertit el país en una fàbrica de dissenyadors, amb centenars de centres de referència.

Disseny nòrdic

El disseny fet als països del nord d'Europa ha estat lligat a qüestions ètiques i de benestar social. A més de les empreses, l'administració pública és un client important. Hi ha una aposta clara pel disseny en els serveis públics, com l'habitatge, les instal·lacions sanitàries i educatives, els serveis de correus, el transport públic i el mobiliari urbà. Aquesta concepció democràtica del disseny genera respecte i confiança en l'administració. La qualitat del disseny de la moneda neerlandesa, els ferrocarrils danesos, les aerolínies suïsses o el transport públic alemany són exemples fàcilment apreciables. Les empreses prioritzen la funcionalitat, el confort, la seguretat, la durada i la sostenibilitat per sobre dels elements estilístics. La Hochschule für Gestaltung Ulm (HfG), successora de la Bauhaus, tenia com a objectiu preparar els dissenyadors de la nova indústria alemanya i investigar el nou llenguatge visual, anomenat "Gute Form". L'escola de Ulm va ser avantguardista en la pedagogia del disseny, formulada entre 1955 i 1968. Ofreia estudis de postgrau de disseny industrial, periodisme i cinema. Va desenvolupar projectes per a clients com Lufthansa, el metro d'Hamburg i Braun. Va tancar el 1968 per una crisi institucional i econòmica.

Disseny suís

Lligat a la tradició germànica, va incorporar les concepcions teòriques alemanyes amb l'avantatge de l'estalvi de guerres i conflictes. L'explosió econòmica derivada de la neutralitat política i la seva condició de paradís fiscal, juntament amb la indústria química, bancària i rellotgera, van impulsar el disseny gràfic, tipogràfic i la comunicació audiovisual. Van destacar les escoles de Basilea i Zuric, amb un prestigi en el disseny gràfic potenciat per la indústria química i alimentària. Durant les dècades de 1950 i 1960, l'escola suïssa va sorprendre pel rigor dels seus plantejaments i una estètica austera que transmetia modernitat i serietat. L'explotació de l'estil suís, fins i tot de la seva tipografia (Helvetica), ha estat definida com "helvetització".

Disseny escandinau

El concepte "disseny escandinau" va sorgir el 1954 amb una exposició que va recórrer els EUA. Els països escandinaus han lligat el desenvolupament del disseny a la tradició artesana. La seva originalitat resideix en haver trobat una identitat moderna sense trencar amb les seves arrels culturals ni amb les seves tradicions artesanals. La producció es caracteritza per la qualitat dels materials (vidre, fusta, acer, ceràmica), el seu tractament i la funcionalitat, sobrietat i elegància de les seves formes. Centrat en les teories del racionalisme i el constructivisme de les dècades de 1920 i 1930, no aposta pels canvis estilístics ni l'espectacularitat. Aporta senzillesa i confort, una imatge que va tenir gran èxit internacional durant la dècada de 1950. Als anys 50, dissenyadors com Arne Jacobsen van fer que l'estil escandinau guanyés popularitat. Entre els anys 60 i 70, es van introduir nous materials com el plàstic i les resines. La seva característica principal és la funcionalitat.

Disseny mediterrani

Aquest disseny, que abasta els països europeus del Mediterrani (Espanya, Itàlia, Portugal, Grècia i Croàcia), és més exclusiu i fa propostes estètiques arriscades. Apela directament als sentits, complaent la vista i el tacte, i la funcionalitat no sempre és un requisit prioritari. Els dissenyadors mediterranis tenen una percepció del disseny més poètica, intuitiva i individualista, cosa que fa que es parli de "calidesa". El problema d'aquesta "calidesa" és que sol tractar-se d'un disseny refinat i exclusiu, poc accessible per a amplis sectors de la població. Malgrat això, és considerat per la comunitat internacional com un laboratori estètic on s'assagen futures modes i tendències.

El cas del disseny italià

És un fenomen d'estudi del segle XX, ja que no hi ha precedents històrics rellevants. Itàlia ha funcionat a través de petits tallers i empreses des de principis de segle. No és fruit d'un model industrial sofisticat ni de grans programes pedagògics com els de Centreeuropa. Sorgeix de les grans empreses del país com Pirelli i Fiat, i de milers de petites i mitjanes empreses que mantenen la seva base artesanal. Això permet projectes de gran qualitat i abordar amb flexibilitat els problemes de reconversió i canvi dels mercats. L'èxit del disseny italià contemporani es deu a la incorporació de talent creatiu i artesania a la producció, una actitud lligada al mecenatge de les arts. Els sectors del mobiliari i la moda tenen gran demanda global. Els primers dissenyadors dels anys 50 i 60 van ser alumnes d'escoles d'arquitectura i belles arts, influenciats pel racionalisme alemany i suís, i van unir la capacitat d'improvisació llatina. Als anys 60 i 70, el disseny italià va madurar amb un estil entre classicisme i renaixentisme, equilibrant sensualitat i culte. El grafisme ha destacat en la seva excel·lent producció editorial, divulgada a través de revistes com "Donna", "Casabella", "Domus", "Ottagono", "Rassegna", "Abitare" i "Manera".

Disseny francès

Malgrat el seu passat cultural, França no s'ha posicionat com a potència en el disseny mundial. El problema de fons ve de l'origen del terme "disseny". Per als francesos, hi ha dues figures professionals diferenciades: el "créateur" (moda, art déco) i l'"ingénieur" (enginyeria). França moderna ha continuat sent reconeguda per la moda, l'alta costura i les indústries del luxe, i els seus productes tècnicament sofisticats, com els cotxes Citroën, Renault o el tren TGV. Philippe Starck va aconseguir la seva posició gràcies a la seva sofisticació cultural i la producció industrial. La millor gràfica francesa està lligada a les revistes de moda femenines ("Elle", "Marie Claire"). El sector publicitari ha estat conservador, amb l'excepció del col·lectiu Grapus.

Disseny espanyol

Amb el restabliment de la democràcia a mitjan dècada de 1970, els serveis es van posar al nivell europeu. Barcelona, Madrid, València i Bilbao són els focus del disseny espanyol. El país ha fet un gran esforç per situar-se al mateix nivell que la resta d'Europa, elevant les escoles d'art i oficis a l'ensenyament superior. Fites principals: la creació el 1987 dels Premis Nacionals de Disseny, els Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona i l'Exposició Universal de Sevilla, i la creació el 2014 del Museu del Disseny de Barcelona.

Disseny oriental

El Japó, Corea, Taiwan, Singapur i la Xina marcaran un rumb diferent del disseny occidental, utilitzant un model de còpia, millora i perfeccionament a baix cost. El cas japonès té gran repercussió pel seu rebrot després de la guerra. El Japó va rebre ajudes econòmiques dels EUA per finançar la reconstrucció i el rellançament de la indústria. La seva ràpida industrialització es deu a la seva organització social i al caràcter treballador i disciplinat. La creació i l'enfortiment de grans empreses multinacionals (Yamaha, Honda, Nikon, Mitsubishi, Nissan o Sony) les han convertit en líders de mercat. La innovació japonesa es caracteritza per la millora constant dels models importats, reproduint qualsevol producte occidental i afegint-li més prestacions a un preu més baix. La política de disseny es basa en un ràpid recanvi de models. La majoria dels dissenyadors japonesos estan integrats a la indústria i els seus noms rarament es coneixen. La falta d'esperit individualista fa que la seva filosofia sigui la mateixa de l'empresa, que evita els riscos excessius i l'experimentació. En moda i arquitectura, destaquen noms com Isao Hosoe, Toshiyuki Kita, Masanori Umeda i Arata Isozaki, o Rei Kawakubo, Issey Miyake i Kenzō Takada. La cultura tradicional japonesa és funcional, minimalista i sofisticada, i els japonesos l'han reinterpretada per exportar-la en clau contemporània en cadenes com Muji o Uniqlo. Conscients que la seva política d'invasió massiva de productes ja no és suficient, els països asiàtics han pres mesures de promoció, com la reforma de l'educació artística, la concessió de beques per estudiar a l'estranger i l'organització de congressos, exposicions i fires.