Art i literatura a les dècades de 1920 i 1930: Del Noucentisme a les Avantguardes

Art i literatura entre 1920 i 1930

Panorama general

L'època d'entreguerres va estar marcada per contrastos, des de l'extrema dreta a l'extrema esquerra, i des de la innovació fins a la mesura. Diverses circumstàncies van coincidir: la radicalització dels règims polítics, l'esclat dels moviments d'avantguarda (que volien trencar amb el passat i crear un art i una literatura nous, i que en alguns casos es relacionaven amb la radicalització política), l'aparició d'escriptors i artistes que van endegar la revolució estètica del segle XX, l'eclosió d'un nou art popular i de masses (sovint reivindicat pels creadors cultes) i la presència d'una reacció classicitzant i conservadora que pretenia un retorn a l'ordre i a la mesura.

El Noucentisme

Des del punt de vista cultural, el Noucentisme va ser una reacció classicitzant al Modernisme. Davant la llibertat artística preconitzada pels modernistes, els noucentistes van defensar un art i una literatura sotmesos als cànons del classicisme: un retorn a les formes que ja havien regit moviments com el Renaixement o la Il·lustració.

Des del punt de vista ideològic i polític, va suposar la traducció en termes estètics de la pujada al poder de la burgesia catalana, tot i que ja s'havia iniciat el 1906 amb la constitució de Solidaritat Catalana.

La Mancomunitat de Catalunya va crear una xarxa d'infraestructures culturals sense precedents a la Catalunya moderna: l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola de Bibliotecàries. La celebració del Primer Congrés de la Llengua Catalana va impulsar la normalització ortogràfica i gramatical a càrrec de Pompeu Fabra i la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Es va promoure la creació de moltes escoles, biblioteques i museus. La Mancomunitat i el Noucentisme van suposar el primer impuls institucional a la normalització de la cultura catalana.

Les Avantguardes

Els moviments d'avantguarda van suposar un enfrontament amb la tradició occidental i una forta reacció antiburgesa. Pretenien començar de zero, elogiaven la novetat i la joventut, i pretenien escandalitzar el públic mitjà: només es dirigien a la minoria que compartia la voluntat de canvi radical. Es van manifestar en les arts plàstiques, la literatura i la música, i van succeir amb gran rapidesa durant el període d'entreguerres.

Els principals moviments avantguardistes són:

• El Cubisme (França, 1907): Representat per Picasso, Georges Braque i Juan Gris en les arts plàstiques, que van abolir la perspectiva i van introduir el collage. En poesia, Apollinaire va compondre poemes a partir de converses i va crear els cal·ligrames.
• El Futurisme (Itàlia, 1909): Creat per Filippo Tommaso Marinetti, elogiava les màquines, el moviment, l'esport i la vida moderna, i va derivar cap a la defensa del feixisme. En poesia, va introduir les "paraules en llibertat".
• El Dadaisme (Zuric, 1916): Creat per Tristan Tzara, és el moviment més radical i es fonamenta en la provocació, la falta de lògica i l'abolició de les convencions. És més una actitud que un estil, ja que defensa la destrucció de l'art i la cultura.
• El Surrealisme (París, 1924): Amb André Breton com a principal ideòleg, propugnava l'alliberament del subconscient i l'exploració del món dels somnis. Destaquen Joan Miró i Salvador Dalí.
• L'Expressionisme (Alemanya, principis del segle XX): Reflectia l'angoixa del moment a través de l'exageració i la sàtira política.

L'avantguarda catalana va ser una experiència més per als escriptors, diluïda en el context del Noucentisme o Postsimbolisme. Es va manifestar més en les arts plàstiques que en la literatura. En poesia, va tenir fortes influències del Cubisme i el Futurisme. Cal destacar la publicació del Manifest Groc i els cal·ligrames.

La narrativa i la poesia a les dècades de 1920 i 1930

A les dècades de 1920 i 1930, hi va haver un període difícil de classificar, però de considerable riquesa, sobretot en la novel·la. Es va produir la crisi del gènere novel·lístic per dues raons: la dificultat de seguir els esquemes realistes, naturalistes o modernistes després d'obres com A la recerca del temps perdut de Proust o l'Ulisses de Joyce; i perquè el Noucentisme havia afavorit els gèneres breus en detriment de la novel·la.

En la literatura catalana, l'absència de novel·les va ser causada per polèmiques entre 1917 i 1925, com l'article de Josep Maria de Sagarra La por a la novel·la i la conferència de Carles Riba Una generació sense novel·la. Als anys 30, es va produir un ressorgiment del gènere amb obres com Judita de Trabal, Laura a la ciutat dels sants de Llor, i Mort de dama de Villalonga, moltes d'elles influïdes per la novel·la psicològica. També van aparèixer importants obres de poesia com el Segon llibre d'estancs de Carles Riba.