L'Art del Renaixement a Itàlia: Orígens i Disciplines

Orígens del Renaixement a Itàlia (s. XV)

L'art del Renaixement neix a Itàlia, concretament a la Toscana, durant el segle XV (Quattrocento). Aquest sorgiment es deu a un gran desenvolupament comercial i industrial, amb una economia urbana potent i una burgesia influent que impulsarà canvis polítics, com l'aparició de repúbliques i comunes. En aquest període, les característiques fonamentals del Renaixement prenen forma.

Paral·lelament, es produeix un notable avenç de les ciències, amb nous invents com la brúixola i la impremta, i importants descobriments geogràfics. Es consoliden les monarquies autoritàries amb unificacions nacionals, i una part de la noblesa abandona el seu rol feudal per esdevenir cortesana. També tenen lloc grans reformes religioses.

L'Impacte de l'Humanisme

L'humanisme té una gran importància, generant una nova mentalitat. Aquest moviment intel·lectual es caracteritza per una forta anàlisi crítica i la racionalitat. Els humanistes volen trencar amb l'etapa medieval, promovent una nova concepció del món i de la religiositat. Es produeix un canvi en la posició de l'home dins la natura: passa a ser el centre de totes les coses, donant lloc a l'antropocentrisme. Proposen una tornada als clàssics grecollatins, ressuscitant valors de l'antiguitat. Es realitzen estudis de gramàtica, amb una preocupació especial per les llengües romàniques, i ressorgeix el platonisme, que es coneixerà com a neoplatonisme.

Arquitectura Renaixentista: Harmonia i Proporció

Al Renaixement, l'arquitectura reflecteix una interrelació entre art, ciència i tècnica, fruit del racionalisme. Això es tradueix en la recerca de l'harmonia de les parts, l'equilibri i la simetria. S'estableix una relació entre les dimensions de la planta i l'alçat mitjançant un mòdul. L'arquitectura es basa en proporcions matemàtiques i geomètriques, i pot utilitzar plantes centralitzades que ofereixen una visió unitària de l'obra. Gràcies a l'ús de la perspectiva i les proporcions, es poden realitzar plànols previs, i sorgeix per primera vegada la figura de l'arquitecte com a dissenyador conscient.

Retorn al Classicisme Arquitectònic

Es produeix un ressorgiment del classicisme: es tornen a utilitzar els ordres clàssics (jònic, dòric, corinti i toscà) i elements decoratius de l'antiguitat, com frontons, arcs de mig punt i encoixinats, sempre buscant la concepció clàssica de l'harmonia.

L'Home com a Mesura i Noves Tipologies

La màxima "l'home és la mesura de totes les coses" es tradueix en una arquitectura feta a escala humana. Es renoven les tipologies constructives i apareixen edificis com el palau urbà, la vil·la i les biblioteques.

Arquitectes Destacats del Quattrocento

• Filippo Brunelleschi: Va donar la solució per a la cúpula de la catedral de Florència, utilitzant el recurs del tambor i construint òculs per il·luminar i alleugerir el pes. Va construir dues esglésies amb planta basilical: Sant Llorenç i Sant Esperit. El Palau Pitti, obra seva, és considerat el primer palau urbà renaixentista i compta amb tres plantes.
• Leon Battista Alberti: Va desenvolupar teòricament el concepte de bellesa harmònica i va intervenir en el disseny del Palau Rucellai.

Escultura del Renaixement: Bellesa i Naturalisme

L'escultura renaixentista també mostra una interrelació entre art, ciència i tècnica. S'aplica la proporció i, en els relleus, la perspectiva. Les composicions són geomètriques i simètriques, sovint amb un eix axial que permet la visió en 360 graus i un punt de vista frontal predominant. S'utilitza un cànon de proporcions matemàtiques i geomètriques, tot cercant el concepte de bellesa harmònica.

Exaltació del Cos Humà i Classicisme

Es dona molta importància al cos humà (antropocentrisme), amb la representació de nus i retrats de bust. Continua l'escultura funerària. És en l'escultura on la relació amb el classicisme és més evident, amb l'estudi de models grecs i romans.

Naturalisme i Temàtica

Hi ha un major gust per allò sensible i per la natura, de manera que el naturalisme arriba a la teoria de la mimesi (imitació de la realitat). Els fons de les escenes poden incloure paisatges, tant en relleus com en pintures. L'escultura guanya independència respecte a l'arquitectura, tot i que els relleus mantenen certa dependència de la pintura. Continuen els temes cristians iconogràficament, però augmenta la iconografia pagana, amb al·legories i temes mitològics.

Escultors Clau del Renaixement Italià

• Lorenzo Ghiberti: Autor de les cèlebres portes del Baptisteri del Duomo de Florència. El fet que s'autoretratés en elles demostra la creixent importància social de l'artista.
• Donatello: La seva obra inclou el Condottiero Gattamelata, una imponent escultura eqüestre en bronze a mida natural, exemple de recuperació de models clàssics.
• Luca della Robbia: Va realitzar el cor (cantoria) de la catedral de Florència, amb figures de nens vestits a la manera clàssica, utilitzant diferents tipus de relleu per donar profunditat amb gran naturalisme.

Pintura Renaixentista: Perspectiva i Humanitat

La pintura del Renaixement estableix una forta relació amb la ciència. Les composicions són simètriques i geomètriques, i s'aplica la proporció. Els pintors aconsegueixen dominar les lleis de la perspectiva per simular la tercera dimensió, assolint una representació científica de l'espai. Tot això contribueix al desenvolupament del concepte de bellesa harmònica.

Superació del Gòtic i Nous Interessos

Fruit d'aquesta connexió amb la ciència i de l'aplicació de la teoria de la mimesi, s'abandonen progressivament els convencionalismes i simbolismes de l'art gòtic. La figura humana cobra una importància central, fet que impulsa el desenvolupament del retrat. Hi ha una clara intenció de cercar la perfecció del cos humà mitjançant estudis d'anatomia. Encara que el classicisme formal no es pot apreciar directament per la manca de models pictòrics antics conservats, la seva influència es manifesta en la tria de temes mitològics.