Art del Renaixement: Context i Característiques

Context històric

Entenem per art del Renaixement, el conjunt de manifestacions artístiques que neixen a Itàlia al s. XV i assoleixen la seva plenitud als inicis del s. XVI, difonent-se per Europa. Més concretament es divideix en els PERÍODES següents:

1) Quattrocento (s.XV):

És l'etapa inicial i d'experimentació, anomenada també Primer Renaixement. Té com a centre artístic Florència. L'impuls artístic i cultural del Renaixement sorgeix al centre i al nord d'Itàlia, en ciutats riques com Florència, Siena... Al s.XV la península itàlica no era un Estat unificat, sinó que estava dividida en petites repúbliques, principats, ciutats-estat ... Aquests Estats rivalitzaven entre ells en el terreny polític, econòmic i inclús artístic. Durant aquesta època sorgeix la classe burgesa constituïda per mercaders enriquits pel comerç a llarga distància. La burgesia nascuda a la Baixa Edat Mitjana es converteix en una classe cortesana, culta, de gustos exquisits, que omple els seus palaus amb obres d'artistes coneguts (la família dels Mèdici de Florència en són un exemple)

2) Cinquecento (s.XVI):

El nucli difusor de l'art serà Roma. És l'etapa de plenitud. Al s.XVI Roma pren el relleu a Florència. El saqueig de Roma per les tropes de l'emperador Carles V (1527) marca la fi de la fase culminant del Renaixement i inicia una època de turbulències polítiques i religioses marcades per la reforma protestant. La contrareforma va posar fi a l'intel·lectualisme manerista i va imposar un art més auster, enèrgic i popular, que va significar una transició cap a l'estètica del barroc. Roma: Importància de l’humanisme. Crisi manierista, reforma protestant... MIQUEL ANGEL. Venècia: República rica i comercial. Productes de luxe i esclaus. PALLADIO. Espanya: Monarquia dels Àustries. Imperi colonial. Contrareforma, Església-Estat Unió. EL GRECO

3) Manierisme (1525-1614):

Es considera un estil autònom del Renaixement. S'allibera del culte a la bellesa clàssica, manifestant-se en les composicions desequilibrades, el gust pel detall i les postures contusionades. Això desembocarà en un nou estil: el Barroc. El terme “manierisme” prové de la paraula italiana “maniera”, i s’utilitzà en un principi per fer referència als pintors que pintaven “a la manera” (és a dir, imitant l’estil) de Rafael, Miquel Àngel, etc. Aquesta tendència es va desenvolupar a la Itàlia del s.XVI. L’Arquitectura manierista: altera arbitràriament la correlació renaixentista entre les parts i el conjunt de l’edifici. L’Escultura manierista: ús de la serpentinata. La Pintura manierista: postures forçades de les figures, ús arbitrari del color, tractament irreal de l’espai, rebuig de l’equilibri i la claredat pròpies del Renaixement.

Context ideològic i cultural del Renaixement

Aparició de les noves doctrines humanistes que donarien a l'home la seva autèntica dimensió, tan espiritual com universal i, així, del teocentrisme predominant a l'Edat Mitjana es passa al desenvolupament de l'antropocentrisme de l'Edat Moderna. Els artistes troben en el món clàssic una gran font d'inspiració: l'art de Grècia i Roma serà considerat constantment com l'ideal de bellesa i perfecció. S'adopta el model artístic de l'antiguitat i s'estudien els diferents ordres clàssics i els cànons que regien l'art a Grècia i Roma. Context ideològic i cultural Sorgeix l’HUMANISME: Moviment filosòfic que neix a Itàlia al s.XV i es va caracteritzar per: Un redescobriment del saber del món clàssic grec i romà. Antropocentrisme: es considera l'ésser humà com a centre de l'univers. Amb això es supera el teocentrisme de l'Edat Mitjana. Avenços científics i tècnics. Per primer cop el saber es diferencia de la fe. Els valors de l'Humanisme van impregnar amb rapidesa als prínceps, nobles i rics burgesos que descobreixen el plaer de l'art i la cultura. Aparició de la figura del mecenes. Desapareix l'anonimat dels artistes romans i medievals. Els artistes comencen a ser reconeguts com a persones cultes i polifacètiques. L'artista pren consciència de la seva individualitat i comencen a signar les seves obres, a buscar un estil personal, a fer-se autoretrats....

Característiques generals de l’Escultura

• L'escultura s'independitza de l'arquitectura, que ja no necessita elements il·lustratius o simbòlics.
• L'interès per la figura humana comportarà un estudi exhaustiu de l'anatomia humana.
• Es tracta d'una escultura que fa servir materials variats com el marbre, la pedra.
• Marcat naturalisme que cercava la màxima semblança amb la realitat.
• Gran interès per l’home com a individu: el cos i l’expressivitat són objecte especial d’estudi.
• Tendència a la monumentalitat
• Independència de l’escultura respecte a l’Arquitectura. L’Arquitectura renaixentista rebutja l’ornamentació escultòrica.
• Predomini de les línies corbes que feien retornar a la tradició grega.
• Aplicació de les lleis de la perspectiva.

Característiques generals de la Pintura

• L’home és el tema central.
• Ús de la perspectiva que permet donar corporeïtat a les figures.
• Màxim naturalisme en la representació.
• Incorporació de noves tècniques i mitjans pictòrics com la pintura a l’oli, la tela com a suport, els esbossos, etc.
• Ús de la tècnica del clarobscur, que consisteix en definir els contorns de les figures a través de contrastos entre les zones il·luminades i les ombrejades.
• Predomini del dibuix per sobre del color.
• Ús d’esquemes formals geomètricament simples.
• Invenció del retrat com a reflex d’una individualitat personal i no com a constatació de la condició social del personatge.
• Reivindicació del paisatge, que passa de ser un simple fons a ser el tema principal de l’obra.

Característiques generals de l’Arquitectura

• Més inspiració en l’Arquitectura romana que grega.
• Els artistes comencen a utilitzar maquetes i dibuixos per atraure nous clients.
• Ús habitual dels cinc ordres clàssics.
• Ús de la volta de canó i l’arc de mig punt.
• Coneixement sobre les lleis de la perspectiva, que fan possible realitzar obres arquitectòniques simètriques i regulars en què les línies perspectives confluïen en un únic punt central des del qual es podia observar tot l’edifici simultàniament.
• Urbanística moderna com a intent de racionalització de les ciutats.
• Tipologia de les construccions: esglésies, palaus, vil·les i fortaleses.