Art del Renaixement, Barroc i Manierisme: Escultura, Pintura i Arquitectura

Renaixement

Escultura

L'escultura s'inspira en el realisme clàssic de Grècia i intenta que les proporcions responguin als models reals. Es dóna molta importància a l'equilibri, a la perfecció, al moviment i a l'expressió dels rostres. Els escultors del Renaixement utilitzen el marbre i el bronze. El nu és el tema principal en les escultures, ja que els artistes creuen que mostra la perfecció de l'ésser humà. Hi ha una recerca constant de l'ideal de bellesa, es considera que l'ésser humà és el centre de la natura i n'és l'obra més perfecta. En el quattrocento destaquen Ghiberti i Donatello mentre que l'escultor més important del cinquecento és Miquel Àngel. Les seves escultures es caracteritzen per l'expressivitat i la majestuositat.

Pintura

La pintura representa la realitat en tres dimensions gràcies a l'estudi de la perspectiva. D'aquesta manera l'artista produeix la il·lusió de la llunyania i de la profunditat espacial. Els pintors estan molt preocupats per la composició, l'expressió de les figures i l'estudi de la llum. Els temes més freqüents són el retrat, els temes religiosos i els mitològics. Els pintors més destacats en el quattrocento són Fra Angelico (1387-1455) i Botticelli (1444-1510). En el cinquecento destaquen: Rafael (1483-1520), Leonardo da Vinci (1452-1519) i Miquel Àngel (1475-1564).

Arquitectura

• Retorn dels ordres clàssics: dòric, jònic, corinti i compost.
• Retorn de la volta de canó rodona i l'arc de mig punt.
• Cúpules que permeten el pas del llum.
• Edificis amb proporcions exactes que donen sensació d'harmonia.

Principals arquitectes del quattrocento

Barroc

Arquitectura

L'arquitectura barroca destaca per l'exuberància i la teatralitat. Els arquitectes es preocupaven per l'espai on s'havien d'ubicar els edificis que construïen i d'aquesta manera sorgí a Europa l'urbanisme. Els arquitectes barrocs abandonen les línies regulars dels edificis renaixentistes i van imposar un estil marcat per les formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons, es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc., perquè es volia atreure l'atenció del vianant per fer-lo passar a l'interior. (Portalada de la catedral de Solsona i Façana de l'Obradoiro de la catedral de Santiago de Compostel·la). Destaquen els arquitectes italians Francesco Borromini i Carlo Maderno, i els espanyols José Benito de Churriguera, Pedro de Ribera i Lorenzo Rodríguez.

Escultura

L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l'expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru. La concepció del cos humà s'allunya del cànon grecoromà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l'expressivitat de les figures, que s'aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment. (David, el rapte de Prosèrpina i el baldaquí de l'altar major de la basílica de Sant Pere de Roma, obres de Bernini).

Pintura

La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels personatges, es dóna molta importància a la llum que fa ressaltar les figures sobre la penombra del quadre. S'accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i moviment sobre la tela. Als Països Baixos, trobem Rembrandt (1606-1699) i a grans paisatgistes, com ara Vermeer (1636-1675). A Itàlia, Caravaggio i el valencià Josep de Ribera (1591-1652) seran els capdavanters del clarobscur, de la distribució de les llums i de les ombres de tal manera que produeixin un efecte de relleu en les pintures. La temàtica és sobretot religiosa, mitològica o heroica. A Espanya, Velázquez (1599-1660), pintor de cort, és un dels representants més destacats dels quadres de gènere, destinats a decorar l'àmbit familiar i que contenen escenes quotidianes. També destaquen Ribalta, Zurbarán i Murillo.

Manierisme

Arquitectura

• La arbitrària alteració de la correspondència entre les parts i el conjunt de l'edifici, de manera que trenca la lògica de les relacions espacials i es provoca la desintegració de l'estructura renaixentista.
• La preferència pels espais longitudinals i sales estretes que afavoreixen la perspectiva.
• La pèrdua o afebliment de les coordenades axials, les que ordenen l'edifici segons un eix de simetria.

Escultura

• Hi ha preferència per la figura "serpentinata", contorsionada amb artifici de formes que dibuixen l'ascensió helicoïdal.
• Destaca Juan de Bolonya amb la Font de Neptú a Bolonya i el Rapte de les Sabines.
• La tendència a l'esquinçament propi d'aquest estil apareixen a l'exagerada musculatura de "Perseu amb el cap de Medusa" de Benvenutto Cellini. Va ser fosa en bronze d'una sola peça, el que suposa una enorme dificultat tècnica.

Pintura

• Es caracteritza per l'arbitrarietat en l'ús del color i les proporcions.
• Les proporcions anatòmiques s'alteren a voluntat. L'allargament de les figures és constant. Ex: Madonna del coll llarg de Parmigianino.
• Es prefereix el traçat serpentiforme, els abundants i tensos escorços, la distorsió com a forma d'expressar una dramàtica escissió en la consciència i en el món.
• Les figures estan construïdes en marcs estrets, el que accentua les expressions angoixades.
• La utilització de fons negres, en els quals es representen les figures com a autèntics objectes-llum, ens anuncien el Barroc.
• Un altre autor és Correggio, amb "Ío i Zeus".