Art Clàssic: Grècia i Roma

El Partenó

Autor: Ictinos i Cal·lícrates

Cronologia: Segle V a.C.

Estil: Clàssic grec

Tipologia: Temple

Localització: Acròpolis d'Atenes

Anàlisi formal:

Elements de suport: Columnes i mur.

Elements suportats: Entaulament (arquitrau, fris, cornisa) i frontó amb timpà i teulada a dues vessants.

Materials: Marbre blanc de la pedrera del Pentèlic i fusta.

Descripció de l'alçada i de la planta

Altres característiques:

Façana i obertures, unitat/fragmentació, punts ordenadors.

Il·luminació:

Abundant, nítida.

Decoració:

Tipus de decoració, interior i exterior.

Relació amb l'entorn urbanístic:

Harmonitza amb l'Acròpolis. Espai obert relacionat amb l'exterior.

Interpretació o Contingut:

Funcions:

La funció útil de l'edifici era religiosa, ja que servia per guardar l'estàtua d'Atena i rebre les seves ofrenes. A l'exterior se celebraven les festes religioses davant el seu altar, al qual acudien els ciutadans.

La funció simbòlica era propagandística, ja que era concebuda com una gran ofrena monumental als déus en agraïment de la victòria dels grecs contra els perses. Servia per engrandir Atenes i el seu dirigent, Pèricles, que l'havia fet construir, i era un símbol d'ostentació del poder i la riquesa d'Atenes.

Models i influències:

El Partenó va ser construït pels arquitectes Ictinos i Cal·lícrates, que van treballar al segle V a.C. en diverses construccions encarregades per Pèricles. Fídies va ser el supervisor de les obres, i ell, amb el seu taller, va esculpir tots els relleus i escultures del Partenó.

El Partenó és la culminació perfecta dels temples dòrics grecs i va servir de model als temples grecs posteriors. Influirà sobre l'arquitectura romana i les façanes renaixentistes (s. XV i XVI) i neoclàssiques (s. XVIII) posteriors.

Significat:

El Partenó va ser el gran temple que els atenesos van oferir a la deessa Atena, protectora de la ciutat, després de derrotar els perses. La seva construcció al segle V a.C., durant l'època de Pèricles, va ser l'inici de la reconstrucció de l'Acròpolis d'Atenes, destruïda durant les guerres mèdiques.

Es va dissenyar per ser vist des de l'exterior i no per celebrar cerimònies a l'interior. L'altar estava situat fora del temple, i aquest servia per guardar la gran estàtua de 12 m criselefantina de la deessa Atena, que només es podia veure des de la porta. A l'interior només podien accedir els sacerdots, les sacerdotesses i les màximes autoritats de la ciutat.

La seva façana principal mira cap a l'est, on surt el sol, com era habitual als temples antics. Això fa que doni l'esquena a l'entrada principal de l'Acròpolis. El sol al matí il·luminava l'estàtua d'Atena. Tot el temple era concebut com una gran escultura blanca amb relleus policromats –blaus, vermells i daurats– que es veia des de la ciutat.

Per aconseguir, des de lluny, una visió del temple harmònica, bella i proporcionada, els arquitectes van fer unes modificacions tècniques per corregir les distorsions òptiques des de la llunyania. El fust de les columnes s'aprima a la part superior i es bomba a la part baixa; les columnes dels extrems estan més separades i s'inclinen cap a l'interior, i l'entaulament i el basament es corben cap a dalt. Així s'aconsegueix una visió harmònica, simètrica i proporcionada del conjunt. Pels grecs, l'estètica i la proporció eren un element sagrat.

Pel que fa al significat de la decoració, els relleus de les mètopes, els timpans i el fris van ser esculpits per Fídies i els seus deixebles. Al frontó de l'est es representa el naixement d'Atena i, al de l'oest, la disputa entre Atena i Posidó per la possessió de la ciutat d'Atenes. A les mètopes, les escenes de combat entre els déus i els gegants: gigantomàquia, amazonomàquia i centauromàquia. I al fris que envolta el mur exterior de la cel·la, la processó de les Panatenees, és a dir, les ciutadanes d'Atenes que li portaven les seves ofrenes al temple. Finalment, la gran estàtua d'Atena, feta d'or i d'ivori, obra de Fídies, que no s'ha conservat.

El Partenó ha tingut una història força agitada.

El Teatre d'Epidaure

Autor: Policlet el Jove

Cronologia: Segle IV a.C.

Estil: Clàssic grec

Tipologia: Teatre

Localització: Epidaure (Peloponès), Grècia

Elements de suport:

Murs de contenció laterals.

Elements suportats:

No té coberta.

Materials:

Pedra calcària.

Descripció de l'alçada i de la planta

Altres característiques:

Façana i obertures, unitat/fragmentació, punts ordenadors.

Il·luminació:

Abundant, natural, nítida.

Decoració:

Tipus de decoració, interior i exterior.

Relació amb l'entorn urbanístic:

Harmonitza amb l'Acròpolis. Espai obert relacionat amb l'exterior.

Interpretació

Contingut i Significat:

El teatre era un edifici religiós dedicat a les festivitats de primavera i hivern del déu del vi, Dionís. Per això, al mig de l'orquestra se situava un altar destinat als actes rituals en honor seu.

Va ser un dels teatres més famosos de Grècia, on es van representar les millors tragèdies de Sòfocles, Eurípides i Èsquil. Les obres de teatre tenien un caràcter sagrat dedicat al déu.

La ciutat d'Epidaure era molt visitada pel seu santuari al déu Asclepi, déu de la medicina, on acudien molts malalts i visitants que després anaven al teatre.

El teatre tenia cabuda per a 15.000 espectadors, que podien ser allotjats i desallotjats ràpidament gràcies als passadissos radials i els dos accessos laterals.

Tant la visió com l'acústica eren immillorables; es podia sentir els autors des de qualsevol racó de la càvea. I els actors utilitzaven el paisatge natural com a teló de fons.

Hi havia dos tipus de seients: els del poble, que eren la mateixa grada de pedra, i els de les personalitats importants, amb respatller i braços.

Característiques de l'estil:

• Art racional: Fet amb proporcions matemàtiques, utilitzant línies rectes i el cercle. Ordena la natura.
• Art humanitzat: Fet a escala humana, amb mesures naturals adequades als homes. Malgrat la grandària, no és colossal, sinó pensat per donar cabuda a molts espectadors.
• Art estètic: Simètric, harmònic, proporcionat, harmonia de les seves parts. Tots els teatres tenien la mateixa forma, buscaven la perfecció repetint models.
• Art integrat en l'entorn natural: S'utilitza el vessant de la muntanya per construir les grades i el paisatge del fons com a teló natural dels autors. S'integra en el paisatge i presideix la natura.
• Art Sagrat: Dedicat a cerimònies religioses, ofrenes rituals i representacions d'obres sagrades.

Funcions:

La funció útil és religiosa i cultural, ja que servia per retre culte al déu Dionís a l'altar i amb la representació d'obres de caràcter sagrat.

La funció simbòlica era propagandística per a la ciutat d'Epidaure, on es va construir el teatre més gran aprofitant que era molt visitada pel seu santuari al déu de la medicina.

Així augmentava la fama de la polis entre el món grec.

Autor, models i influències:

Policlet el Jove era net de l'escultor Policlet el Vell. Va ser un gran arquitecte d'Epidaure, on va construir també un temple circular (Tholos). Va servir de model a teatres posteriors, tant hel·lenístics com romans, encara que amb modificacions importants.

Colosseu / Amfiteatre Flavi

Documentació general:

Arquitecte: Desconegut

Comitent: Emperador Flavi Vespasià

Cronologia: 72-80 d.C.

Materials: Morter cobert de maó i recobert de marbre, tova i pedra

Localització: Vall del Colosseu, Roma

Dimensions: 187 m de llarg x 155 m d'ample, 525 m de perímetre

Anàlisi formal:

Breu descripció de l'obra:

Tenia un aforament de 50.000 persones, de les quals 45.000 podien estar assegudes. La forma de l'amfiteatre deriva del teatre, perquè és la unió de dos.

Elements de suport i suportats:

Els arcs de mig punt i els pilars. Entre les obertures dels arcs del segon i tercer pis hi havia contínuament estàtues.

Espai exterior:

L'exterior de l'edifici mostra fileres d'arcs superposats. En total té 4 pisos, i els 3 pisos interiors estan marcats amb arcades i amb un arc de mig punt. Hi ha una superposició d'ordre arquitectònic: les columnes adossades són d'ordre toscà, amb el capitell format amb equí i l'àbac. Al 2n pis s'utilitza l'ordre jònic, amb el característic capitell amb volutes, i al tercer pis s'utilitza l'ordre corinti, amb el capitell amb fulles d'acant. Aquestes columnes tenen una funció decorativa, no de suport, i el fet que hi hagi arcs donava una sensació més lleugera. El 4t pis es va afegir posteriorment; hi ha pilastres corínties adossades que emmarquen finestres quadrades. L'àtic tenia per funció aixecar els murs per proporcionar més ombra a l'interior de l'edifici, on hi havia una galeria fortificada. A dalt de tot hi havia astes que estaven aguantades per mènsules (petits suports adossats al mur) sobre les quals es fixava un immens tendal que es deia"velari" per protegir els espectadors quan plovia.

Espai interior:

Consta d'una graderia o càvea amb forma el·líptica al voltant de l'arena. La càvea estava dividida en 3 sectors, i aquests estaven disposats en forma de passadissos amb voltes de canó. Aquest corredor permetia que en pocs minuts tots els espectadors poguessin sortir (aquests accessos es deien"vomitori" i eren a la càvea), i un pòdium separava l'arena de la càvea. A sota de l'arena, el paviment de la qual era de fusta, hi havia un soterrani fet amb obra de maons i mecanismes de muntacàrregues. Les línies que predominen són corbes, hi havia una gran coherència en l'articulació dels espais i, a més, s'articula amb les línies corbes dels arcs i les voltes de canó.

En relació amb l'entorn:

L'edifici oferia, gràcies a les seves dimensions, una gran monumentalitat, i el romà se sentia immens dins d'aquesta grandiositat. Està situat a un dels extrems dels antics fòrums de la ciutat de Roma i es va construir sobre les ruïnes d'un gran parc construït per Neró.

Estil:

Romà. La importància d'aquest edifici és, sobretot, perquè introdueix noves fórmules constructives, com són els arcs i les voltes amb la utilització de materials, més que per les seves grans dimensions.

Interpretació

Contingut i significació:

A l'amfiteatre es desenvolupa un espectacle típicament romà, que eren les lluites dels gladiadors (munera), simulacions de caceres (venationes) i, fins i tot, batalles navals a escala reduïda (naumàquies). L'entrada era gratuïta i la distribució de les localitats es distribuïa jeràrquicament (a baix, autoritats; a dalt, el poble). Quant a les dones, hi podien assistir, però a l'últim pis, de peu.

Funció:

Lúdica. Es va fer servir fins al 938, quan l'emperador Valentinià III va prohibir les lluites.

Context històric:

El Papat va utilitzar el Colosseu com a pedrera, d'on es treia el material.

Conclusió:

Aquest edifici representa una síntesi entre la tècnica de construcció humana i la decoració de tradició hel·lènica.

L'aplicació de 3 ordres a l'exterior complia 2 funcions estètiques: primer, al·ludia clarament a l'arquitectura (que era senyal d'elegància) i, en segon lloc, l'aplicació d'ordres la reduïa en escala i la feia visualment més visible.

Laocoont

Autors: Agesandre, Polidor i Atenodor

Cronologia: S. III-II a.C.

Tipologia: Escultura exempta

Materials: Original en bronze / Còpia en marbre

Mides: 2,42 m

Estil: Hel·lenístic grec

Tema: Mitològic

Localització: Museus Vaticans

L'escultura més significativa de l'arquitectura ròdia del període hel·lenístic és una obra de tres artistes de la mateixa família: Agesandre, Polidor i Atenodor, segons consta a la inscripció del pedestal de l'obra. Va ser trobada a Roma el 1506 per l'arquitecte Giuliano da Sangallo durant les excavacions de la Domus Aurea, el palau de Neró a Roma, i actualment es conserva als Museus Vaticans.

Segons alguns autors, aquest grup escultòric, esculpit a mitjans del segle I a.C. per a la seva exportació a Roma, podria ser una adaptació en marbre blanc d'un original en bronze de començaments del segle II a.C. que tan sols comptava amb dues figures. En qualsevol cas, l'existència de múltiples teories sobre la datació i l'origen del conjunt fa que sigui difícil afirmar rotundament quan va ser esculpit.

Segons la narració del poeta llatí Virgili a l'Eneida, Laocoont era un sacerdot troià de Posidó que es va oposar a la introducció del cavall de fusta dins de les muralles de la ciutat de Troia. La deessa Atena, protectora dels grecs (o Apol·lo, en funció de la versió), va enviar dues serps gegantines que van atacar Laocoont i els seus dos fills. Només un dels fills va aconseguir salvar-se, mentre que el pare i els fills van morir ofegats. Així, el grup escultòric representa la lluita de Laocoont i els seus fills contra les serps.

El dramatisme extrem del tema, en el qual es conjuguen el patiment de la lluita contra les serps amb l'angoixa de la figura del pare que veu com són atacats els seus fills, es considera típic de la sensibilitat hel·lenística de les escoles de l'Àsia Menor i es pot relacionar amb els relleus de l'altar de Pèrgam. D'aquesta manera, l'obra representa les emocions humanes en la seva màxima expressió patètica.

Els personatges es representen en actituds d'un moviment marcadament violent, amb els cossos girats i els músculs força pronunciats com a conseqüència de l'esforç de la lluita, la qual cosa origina uns efectes de clarobscur molt intensos.

La composició diagonal de l'obra (amb la mà dreta i la cama esquerra com a eix), exagerada durant la restauració realitzada al segle XVII, accentua aquest dramatisme. Les serps s'entrellacen amb els cossos, justificant l'esforç que representen els cossos, cargolant-se per matar i esdevenint el nexe d'unió entre les tres figures.

L'obra està emmarcada dins d'una composició de figura piramidal. El grup en conjunt, però, és molt pla. Va ser concebut per ser contemplat des d'un punt de vista únic: el frontal. Segurament pel fet que l'obra devia d'estar destinada a un lloc determinat.

D'altra banda, en el conjunt sobta el diferent tractament dels cossos dels fills respecte de la figura del pare. L'escultor va ignorar l'anatomia infantil i va representar els fills com a figures adultes a una escala més petita, fet que engloba l'obra dins del període clàssic. També cal destacar que mentre que el fill petit, situat a la dreta de Laocoont, guarda una clara relació compositiva i anatòmica amb la figura paterna, el fill gran, situat a l'esquerra, sembla ser un afegit realitzat per adequar la composició original de dues figures al relat realitzat per Virgili, ja que en altres relats de la tradició grega només es citava un fill.

El conjunt, ja en l'època del seu descobriment, va tenir una gran influència pel seu grau de perfecció. Els artistes del Renaixement com, per exemple, Miquel Àngel, van sentir-se impressionats i van convertir-la en font d'inspiració. Així, en el cas de Miquel Àngel, podem trobar aquesta influència en les seves obres escultòriques de maduresa, caracteritzades per la representació de cossos rotunds i expressions terribles.

August de Prima Porta

Autor: Anònim

Cronologia: 19 a.C. Còpia 14 d.C.

Estil: Romà imperial

Material: Original en bronze. Còpia en marbre

Forma: Escultura exempta

Tipologia: Dempeus

Localització actual: Museus Vaticans (Vaticà, Itàlia)

Octavi August fou el primer emperador de Roma (27 a.C. al 14 d.C.), i posà fi a les guerres de conquesta, començant un període de pau que, amb excepció de guerres esporàdiques, durà dos segles (Pax Romana). En art, concretament, hi hagué importants canvis: en època republicana predominava el realisme extrem, durant l'Imperi la influència grega es deixà sentir als retrats dels emperadors, que eren idealitzats, i resumien totes les virtuts que havia de tenir un ésser excepcional, digne de governar l'Imperi. August va ser representat de diferents maneres: a més de com a cap militar absolut, com és el cas que ens ocupa, també fou representat com a Pontifex Maximus, amb un vel al cap oficiant com a cap religiós o summe sacerdot. O bé amb toga senatorial, com a cap civil absolut: August com a pretor. L'any 19, August ja feia 5 anys que havia mort, i l'havia succeït Tiberi, fill de Lívia, per la qual cosa sembla que hi és representat a la cuirassa.

Estil: L'escultura romana va rebre una gran influència de la grega, sobretot de l'hel·lenística. Moltes escultures gregues les coneixem gràcies a les còpies romanes. Té un gran realisme, en contraposició a l'idealisme grec, tot i que en l'època imperial es tendia a idealitzar la figura de l'emperador, com és el cas d'August, però sempre conservant els trets característics del retratat. Sovint l'escultura està subordinada a l'arquitectura, com és el cas dels relleus commemoratius de columnes i arcs triomfals. També escultures exemptes es feien pensant en l'espai o marc arquitectònic on havien de situar-se. Els materials més comuns eren el bronze, la pedra o el marbre. Els retrats varen ser una aportació romana, inspirada en el realisme dels retrats funeraris etruscs. Procuraven ser fidels als models, marcand defectes, arrugues... Dins del retrat destacà la realització de bustos i retrats eqüestres, com el de Marc Aureli. Els relleus solien explicar esdeveniments històrics gloriosos per a la Roma imperial, com victòries importants.

Anàlisi formal

Descripció:

Cromatisme original, on August porta el capot roig de general.

Composició:

Mides lleugerament superiors al natural. Braç dret alçat i braç esquerre sosté la túnica i porta una llança. Al mig, una vertical marca el centre clarament. Típica postura de contrapposto on el braç dret, alçat, es correspon a la cama dreta avançada i en tensió, mentre el braç esquerre està doblegat, com la cama esquerra, més relaxada, ambdós més enrere. Equilibri perfecte. El dofí i l'Eros resolen el problema de la sustentació de l'escultura. Composició oberta.

Còpia en marbre de Carrara d'un original de bronze, 2 m aproximadament. Dempeus, com un general victoriós. Capot roig de general, o túnica. Cuirassa molt cenyida. Descalç, original calçat. Eros/Cupido i dofí de Venus, recorda l'origen diví d'August. Ceptre, sosté la túnica. Mostrava insígnies de la legió / Gest de comandament. CONTRAPPOSTO, pes equilibrat. Dona vida i força. És la romanització del Dorífor de Policlet.

Retrat idealitzat ple de serenitat. També comença el realisme en faccions del rostre, representat més jove. Cabell arrissat. Relleu narratiu de les gestes de l'emperador i dels seus déus protectors.

Aquesta escultura va donar lloc a un nou prototip, a partir del qual es representaren moltes de les màximes autoritats, tot i que porten sandàlies, fet que fa al·lusió a la grandesa terrenal; la d'August el representa divinitzat. D'August hi ha més de 80 representacions dels diversos moments de la seva vida.

Interpretació:

August de Prima Porta és un retrat de cos sencer on August està representat com a cap suprem de l'exèrcit. L'original en bronze degué formar part d'un monument commemoratiu de les últimes victòries de l'emperador a la Gàl·lia i a Hispània i de l'inici de la Pax Augustea. August fou divinitzat després de morir (14 d.C.) i Lívia, la seva dona, fou la seva sacerdotessa. El fet d'anar descalç significa que l'estàtua es feu quan ja August era a l'Olimp, entre els altres déus. L'escultura revela un moment de màxima autoritat, ja que amb el braç enlaire (signe d'autoritat) arenga les tropes, com un orador, o les dirigeix, i es mostra victoriós. Aquesta representació constata que el fet que el Senat ha perdut el poder que mantenia davant d'un únic governant. El retrat d'August és més proper a l'idealisme grec que al realisme romà, malgrat l'exactitud amb què es descriuen les seves faccions; el seu rostre, d'expressió tranquil·la i distant, ha estat idealitzat. També ho ha estat la postura grega i les proporcions. Es representà descalç, com els antics herois olímpics, i amb un Eros damunt un dofí, que simbolitzen la seva immortalitat com a hereu de la deessa Venus a través d'Enees. Tots aquests símbols revelen la clara inspiració grega del retrat oficial, convertit en instrument de propaganda pels emperadors romans. Es tractava de demostrar al poble que l'emperador, August en aquest cas, era un ésser excepcional.

Els parts tornen als romans uns estendards que els havien pres (el rei part l'aguanta). El romà que el rep representa Ròmul o Tiberi, fill de Lívia i successor d'August. Tiberi va amb la lloba capitolina al costat. A una banda i l'altra, unes dones representen els territoris derrotats (Gàl·lia, dreta, i Hispània, esquerra). A la part de dalt, Apol·lo, portant un carro cap al sol. A la dreta, Aurora porta una urna cap a la lluna i una torxa. A sota, la Terra, i Diana, protectors d'August.

Funció:

Del verisme patètic de la República passen ara a un verisme més retòric i propagandístic. La decoració de l'armadura representa la devolució dels estendards que August va aconseguir per mitjans diplomàtics, com un oracle li havia indicat, amb la qual cosa l'emperador surt del temps dels mortals i es posa sota la protecció i destí dels déus. El fet d'anar descalç també el situa en aquest àmbit de la divinitat. Fou feta per glorificar August i marcar la seva entrada a l'Olimp. Exalta les gestes d'August com a fundador i pacificador de l'Imperi. Instrument, per tant, de propaganda política, tant de la família d'August com de l'Imperi, en tots els racons del qual aparegueren escultures d'aquest estil. També serví a Lívia per promocionar la figura del seu fill, Tiberi, hereu d'August.

Columna Trajana

Títol: Columna Trajana

Autor: Apol·lodor de Damasc (Damasc, 60 – Roma, 125)

Cronologia: 107-113

Tipologia: Relleu

Material: Marbre

Mides: 40 metres d'alt per 4 metres de diàmetre

Estil: Romà imperial

Tema: Commemoratiu

Localització: Fòrum de Trajà (Roma)

(1)Apol·lodor de Damasc va ser un dels grans arquitectes de la Roma del gran imperi. · Amic de l'emperador romà (Trajà) i acompanyar a aquest a diverses expedicions militars. · L'autor va ser assassinat per ordre de l'emperador Adrià, nebot i successor de Trajà i també aquest era arquitecte i no va suportar les seves crítiques envers la seva obra arquitectònica.

(2)DESCRIPCIÓ FORMAL · La columna de marbre s'aixeca sobre un pedestal quadrangular, té una base cilíndrica decorada amb motius ornamentals, un fust de 29,78 m d'alçada i un capitell dòric, damunt del qual s'aixeca una estructura que va estar coronada originàriament per una estàtua de Trajà feta de bronze i que avui està per una estàtua de sant Pere. ·200 metres de relleu esculpit i intent de homogeneïtat. · Les 155 escenes esculpides en aquesta cinta continua conten un total de 2500 figures humanes, on l'emperador Trajà hi apareix 59 vegades. · Es caracteritza per ser representat de manera realista, ja que s'hi tracten minuciosament tots els detalls. · Poca atenció a la perspectiva. · Originàriament estava policromada amb colors vius, però en aquests moments només s'hi percep el marbre blanc.

(3)TEMÁTICA · La columna trajana commemora la victòria de l'emperador romà Trajà sobre els dacis. (poble bàrbar de l’actual Romania) ·Al llarg de 200 metres esculpits en espiral, s'hi representen, cronològicament i en sentit ascendent, els episodis més rellevants de les batalles i la guerra de els diferents moments d'importància política. Aquesta representació constitueix una font molt valuosa d'informació històrica sobre l'exèrcit romà. · La part inferior de la columna hi ha una cel·la en la qual es va guardar en una urna d'or, les cendres de l'emperador Trajà · L’estàtua de bronze de l'emperador romà va ser substituïda l'any 1588 per la de sant Pere per ordre del papa Sixtí V. · Aquests tipus de monuments tenien una clara finalitat propagandística i eren una de les claus de l’imperi romà.

 (4)MODELS I INFLUÈNCIES · La seqüència d'escenes que componen el fris de la gigantomàquia de l'altar de Zeus a pèrgam (s.II a.C) es pot considerar un precedent d'aquesta tècnica narrativa escultòrica. · La columna trajana va ser el màxim exponent del relleu de temàtica històrica i l'aportació escultòrica mes original de l'art romà. · La seva estructura va servir de model a columnes posteriors com les d'Antoni Pius i Marc Aureli.