Art Bizantí: Història, Iconografia i Arquitectura Clau

Art Bizantí: Conceptes i Característiques

Definició d'Icona i Iconoclàstia

• Una icona és una representació pictòrica pintada en baix relleu o en mosaic, normalment sobre fusta, de Jesucrist anomenat Pantocràtor o d'alguns dels seus misteris, de la Mare de Déu o dels sants, molt utilitzada pel cristianisme ortodox.
• La iconoclàstia és una expressió que en grec significa «ruptura d'imatges», és la destrucció deliberada, dins d'una cultura, de les icones religioses de la pròpia cultura i d'altres símbols o monuments, normalment per motius religiosos o polítics. La iconoclàstia és un component freqüent dels principals canvis polítics o religiosos que ocorren dins d'una societat. Es distingeix normalment de la destrucció per part d'una cultura de les imatges d'una altra, per exemple, pels espanyols en les seves conquestes d'Amèrica. El terme generalment no abasta la destrucció específica d'imatges d'un governant després de la seva mort o derrocament.

Etapes Històriques de l'Art Bizantí

Pel que fa a la temporalitat, l’art bizantí comprèn un període cronològic de gairebé 1000 anys, en el qual podem distingir tres grans períodes:

1. El «Segle d'Or» de la cultura i l'art bizantí (segles V-VIII), que va coincidir amb el regnat de Justinià (527-565).
2. El període iconoclasta (726-843), en el qual es va prohibir exhibir i reproduir imatges religioses i es van destruir les existents.
3. El període posticonoclasta (843-1453), en el qual es va produir el Cisma d'Orient (1054), que va suposar la separació entre l'Església Romana d'Occident i les Esglésies Ortodoxes d'Orient, origen del sorgiment de l'Església Ortodoxa Oriental.

Influències Culturals de l'Art Bizantí

Les seves principals influències són la cultura de la Roma clàssica (sobretot en la primera etapa), les creences cristianes i les cultures grega i oriental.

Material i Tècnica en l'Escultura Bizantina

El marfil va ser el material més utilitzat tant en objectes mobiliaris (com díptics, tríptics i políptics) com en relleus i escultures.

Diferències entre Escultura Bizantina i Art Clàssic

A diferència del classicisme, l'escultura bizantina disposava les figures en una actitud frontal, amb poc dinamisme i pràcticament sense perspectiva o profunditat, amb composicions rígides i jeràrquiques. En canvi, en el classicisme, tant grec com romà, podem veure una evolució que es desenvolupa al llarg del temps, sempre buscant el realisme o una idealització que sembli natural i pròxima a la realitat.

Glossari de Termes Bizantins

Tribuna

Galeria oberta situada sobre les naus laterals d'una església cristiana, des de la qual els fidels poden seguir les cerimònies religioses. En la basílica romana, és l'absis destinat als jutges, i en el fòrum, és la plataforma des d'on el governant es dirigia al poble.

Petxina

Cadascun dels quatre triangles curvilinis sobre els quals descansa directament l'anell de la cúpula.

Theotokos

Terme grec que significa «Mare de Déu», referint-se a Maria, mare de Jesucrist.

Atri

Pati porticat que se situa a l'entrada d'un edifici, com si fos un vestíbul.

Planta Basilical

Tipus de planta rectangular que consta de tres o cinc naus.

Volta d'Aresta

Volta generada per la intersecció de dues voltes de canó.

Tessel·la

Pedra petita de color, d'aproximadament 1 cm d'aresta, utilitzada en els mosaics. És una peça, generalment quadrada, que té una tonalitat o color diferent respecte d'altres peces fetes de la mateixa manera.

Període Iconoclasta

Etapa en l'art, sobretot bizantí, que consisteix en la destrucció deliberada, dins d'una cultura, de les icones religioses de la pròpia cultura i d'altres símbols o monuments, normalment per motius religiosos o polítics. Hi ha dues etapes principals: el primer període iconoclasta (730-787) i el segon període iconoclasta (814-842).

Orfebreria

Art de treballar els metalls preciosos, particularment l'or i la plata.

La Basílica de Santa Sofia de Constantinoble

L'obra culminant de l'arquitectura bizantina de l'època de Justinià és la gran Basílica de Santa Sofia, capella palatina i escenari principal d'un cerimonial esplèndid en el qual es manifestava el poder de l'imperi teocràtic. En aquest context, el temple de la Divina Saviesa es va plantejar com un símbol emblemàtic del poder imperial i com l'ofrena més sumptuosa al Déu que l'havia fet possible. Això justificaria la frase atribuïda a Justinià en el moment de consagrar la basílica: «Salomó, t'he vençut».