Art Bizantí, Arquitectura, Escultura, Pintura i Art Islàmic

Art bizantí context hist:

Constantinoble (Istanbul), fundada per Constantí el 330. El 395 és la capital de l’Imperi Romà d’Orient. Quan cau l’Imperi d’Occident, el 476, Constantinoble mantingué la dignitat imperial durant mil anys més. El regnat de Justinià, al segle VI, el ja anomenat Imperi Bizantí, assolí el seu màxim esplendor. Als segles VIII i IX es produeix l’etapa de destrucció d’imatges, l’iconoclasta. Després es produí un nou renaixement cultural bizantí, fins que al segle XV (1453), Constantinoble fou conquerida pels turcs otomans.

Caracteristiques arq:

• Palaus i esglésies. Sistemes de cúpules, basíliques amb planta de creu grega (Santa Sofia).
• Es mantenen els elements constructius com l’atri (pati porticat) tot reduint-ne l’espai, el nàrtex (pòrtic porxat) o la coberta de fusta de dos aiguavessos.
• L'arquitectura bizantina continuarà, després de la caiguda de l'Imperi, als països eslaus com ara: Rússia, Ucraïna i Bulgària, a més de la pròpia Grècia.
• Adapta el model tardoromà o paleocristià de planta basilical.
• S’afegeixen elements nous com la tribuna o matroneu (espai ubicat per a les dones i situat a la part superior dels murs que separen la nau central de la lateral)

Escultura:

• Es caracteritza per la uniformitat i rigidesa o falta de naturalitat en les figures escultura bizantina juntament amb la gravetat la qual sol consistir en esmalts, en imitacions de pedres i enfilalls de perles, en traços geomètrics i en fullatge estilitzat o desproveït de naturalitat.
• S’oblida el nu com a conseqüència de la irrupció de la nova religió.
• L'estil bizantí en escultura ha de considerar-se com una derivació i degeneració del romà, sota la influència asiàtica.
• S’allunya dels models de l’art clàssic.
• S’abandona la tradició pagana.

Pintura:

• Les composicions solen ser frontals, amb figures aïllades que se solen alinear en un plànol corregut.
• No interessa la composició, ni la profunditat, els personatges es juxtaposen.
• Àmplies vestimentes, a la vista sols rostres, mans i peus. Rostres de desconeguts, tots igual i sense variació, o bé, molt coneguts. Ulls enormes, indiquen espiritualitat.
• En la representació es repeteixen els esquemes cònics de rigidesa i hieratisme, reiterats monòtonament entre elements paisatgístics o decoratius intercalats.
• La tècnica del tesselatum.

Art islamic:

Va néixer i es va desenvolupar entre els segles VII i XV, esdevenint el tercer gran estil artístic medieval, a més dels dos grans estils de l'Occident europeu cristià, el romànic i el gòtic. Aquest nou art, degut a l'expansió de l'islam, s'estendrà ràpidament per la riba mediterrània oriental i el Pròxim Orient, arribant fins a Pèrsia i l'Índia, així com per tota la zona de la Mediterrània occidental, des del Nord d'Àfrica fins a la Península Ibèrica.

Art romànic:

El Romànic se situa en l’època medieval (s. V-XV), més concretament al final de l’Alta Edat mitjana (s. X-XIII). És una època caracteritzada pel feudalisme, pel predomini del món rural sobre l’urbà, per una societat estamental en què una minoria privilegiada (rei, noblesa, Església) viu a costa del treball de la majoria (camperols, artesans, etc.), i per una gran influència de l’Església. Bona part de la població viu al límit de la supervivència.