Art Barroc: història, característiques i exemples clau

Tres generals: Art Barroc

Art barroc

El Barroc sorgí a la Roma dels papes, lligat a la Contrareforma, i s’estengué per la resta d’Europa i per Amèrica Llatina durant els segles XVII i XVIII.

El terme barroc fou utilitzat, en una primera instància, pels neoclàssics amb una connotació pejorativa. Els artistes barrocs es consideraven continuadors del Renaixement, però oposaren a l’equilibri la necessitat del moviment, la decoració exuberant i la teatralitat.

El rococó seria l’estil en què acabaria el Barroc, sobretot a França i a Alemanya.

Característiques

• Formes: gran diversitat de llenguatge i de formes artístiques.
• Art de propaganda: vinculació amb els grans poders establerts (església, monarquia i burgesia).
• Context històric: cada obra respon al seu context social i polític concret.
• Art total: integració de totes les manifestacions artístiques: escultura, pintura, arquitectura, etc.

Interpretació conceptual: Palau de Versalles

El Palau de Versalles fou construït per ser la residència del rei Lluís XIV i de la seva cort. Alhora, per la seva grandiositat i sumptuositat, fou un instrument de propaganda de la monarquia absolutista i mostra l'hegemonia política de França a Europa. Edificis i jardins foren concebuts per justificar l’origen diví del poder de Lluís XIV.

Durant els segles XVII–XVIII al Palau de Versalles arribaren a viure prop de 10.000 habitants. Fou el model que imitaven, durant els segles XVIII i XIX, altres monarquies europees per a la construcció dels seus palaus.

Context històric de l'art barroc

Al segle XVII, a Europa, s’enfrontaren dues mentalitats religioses: la catòlica i la protestant. El sistema polític dominant era l’absolutisme, representat sobretot pel rei francès Lluís XIV.

A Anglaterra i Holanda foren els únics països amb una monarquia parlamentària. La monarquia hispànica inicià una etapa de decadència política i econòmica, tot i que en les lletres i les arts el segle XVII es coneix com el Siglo de Oro.

Els Estats Pontificis, amb Roma, i les idees de la Contrareforma s’imposaren als països catòlics. L’art barroc sovint era l’expressió del poder religiós.

Un altre centre artístic fou Holanda, on el Barroc es posà al servei de la burgesia protestant.

Alegoria de la pintura (Jan Vermeer)

Trets de la pintura holandesa

Durant el segle XVII, amb la independència d’Holanda, la pintura desenvolupà característiques pròpies: la temàtica religiosa perd importància; proliferaren els retrats de burgesos en grups o individus; escenes d’interiors realistes; natures mortes amb gran detall; i paisatges urbans. Aquest art pictòric servia per decorar els interiors dels habitatges burgesos.

Principals autors: Frans Hals, Jan Vermeer i Rembrandt.

Descripció formal: Al·legoria de la pintura (Vermeer)

L’obra té un caràcter teatral: l’espectador sembla integrat a l’escena, com si sortís de la cortina. El quadre es divideix en tres parts, d’esquerra a dreta. A l’esquerra hi ha una cortina que s’està obrint, deixant entreveure l’habitació; al centre hi ha una noia, una taula i altres objectes; a la dreta hi apareix un pintor d’esquenes.

La composició està segmentada però unificada per la llum que prové de l’esquerra. Hi ha una individualització dels personatges i dels objectes i un tractament íntim de l’escena.

Descripció formal: Capella Cornaro (escultura)

Cal emmarcar l’escultura en la Capella Cornaro, on es troba. És un exemple fascinant de teatralitat barroca; l’escultura és l’eix central d’una composició que combina elements escultòrics i arquitectònics.

Sobre una base rocallosa s’ha representat Santa Teresa en èxtasi mentre un àngel li clava una fletxa; ella es recolza sobre un núvol. S’observa la nuesa dels peus i una discrepància entre algunes formes que li atorga major expressivitat i una certa irracionalitat. Cal assenyalar el dinamisme de l’acció: l’obra dota de dramatisme i corporeïtat uns sentiments interiors místics.

La composició és complexa, amb encreuament de diagonals i formes curvilínies. L’escultura està il·luminada per una finestra oculta que crea efectes lumínics canviants al llarg del dia. El tret més característic és l’expressivitat del rostre de la santa, on el dolor i el plaer apareixen sovint barrejats; és una escena de temàtica religiosa carregada d’un fort erotisme simbòlic.

Santa Teresa de Bernini

Autor: Gian Lorenzo Bernini, l’escultor més conegut i important del Barroc; també fou un excel·lent arquitecte i urbanista, i, en menor mesura, pintor. Treballà per famílies com els Barberini o els Borghese.

En moltes de les seves obres, Bernini incorpora una concepció teatral de l’art, molt evident en la Plaça de Sant Pere, amb l’objectiu d’atreure i commoure els fidels. Com a escultor, sobresurt pel moviment i la vida de les seves figures.

Temàtica

L’obra representa l’èxtasi de Santa Teresa d’Àvila, basat en els seus propis escrits; en un moment místic ella sent una sensació simultània de dolor i de plaer. Malgrat la seva condició de santa, Teresa tingué problemes amb la Inquisició en vida.

És un tema típic del Barroc catòlic per la seva funció propagandística, destinada a commoure l’espectador i reforçar la devoció.

La família Cornaro encarregà l’obra. Tenia una doble funció:

• Difondre i donar a conèixer la santa a través de l’església.
• Demostrar el poder i el prestigi de la família Cornaro dins de l’esfera eclesiàstica.

Interpretació conceptual: Jan Vermeer

Tema: Al·legoria de la pintura és un exemple típic del retrat íntim i de l’intens interior d’un habitatge burgès, habitual en la pintura holandesa. Vermeer converteix les dones en protagonistes centrals de les seves teles, com es pot observar en altres obres seva, per exemple La lletera o La jove de la tela.

Intenció o significat: Vermeer utilitza aquestes escenes intimistes per fer una defensa de l’art pictòric i per ressaltar la dignitat i la presència de la dona com a figura central en el món domèstic.

Trets de la pintura barroca

La pintura barroca presenta trets molt heterogenis. Podem distingir cinc grans tendències:

• Classicista: composició ordenada i importància del dibuix (per exemple, els Carracci).
• Naturalisme: iniciat per Caravaggio; la foscor s’utilitza com a recurs pictòric; caracteritzat pel realisme dels models i l’ús tenebrós del clarobscur (Jusepe/Ribera).
• Realista: interessada pel retrat d’una realitat quotidiana; tendència dominant en les escoles protestants.
• Barroca: tendència que combina tots els trets de l’estètica barroca (exuberància, moviment, teatralitat).

Descripció formal: Palau de Versalles

El palau consta de dues façanes: la principal orientada vers la ciutat de Versalles i l’altra orientada cap als jardins. El conjunt presenta una façana de prop de 600 metres de llarg.

En alçada es divideix en tres plantes: basament, cos principal i àtic coronat. La monotonia de la repetició es trenca amb els entrants i sortints de la façana.

L’interior s’articula al voltant d’una escala al cos central del palau, on es troben les habitacions reials i la Sala (o Galeria) dels Miralls, un espai rectangular d’uns 75 m de llarg, amb decoració rica i grans finestrals que creen un joc de llums intens i teatral.

No es pot entendre el Palau de Versalles sense els seus jardins, que conformen un conjunt unitari i complementari amb els edificis.

Institucions de govern a Catalunya els segles XVI–XVII

Catalunya, a inicis del segle XVI, formava part de la Corona d’Aragó integrada en l’imperi dels Àustries espanyols. Era un territori perifèric, però mantenia les seves lleis i institucions d’autogovern d’origen medieval.

Els reis havien de jurar davant dels representants dels tres estaments en el Parlament (les Corts), que representaven les lleis i institucions. Hi havia tres institucions d’autogovern:

1. Cort general (Parlament): aprovava les lleis amb representants dels tres estaments.
2. Diputació del General o Generalitat: representació permanent del Parlament; organitzava l’administració.
3. Consells municipals: governs de les ciutats amb representants dels tres estaments; el més important era el Consell de Cent de Barcelona.

A més, existien institucions que permetien als monarques controlar tots els seus territoris; en el cas de Catalunya eren:

1. El virrei, triat pel monarca.
2. El Consell d’Aragó.
3. La Reial Audiència, tribunal de justícia.

També cal incloure la Inquisició, el Sant Ofici, que perseguia protestants, heretges o infidels.

Convocatòries de Corts (exemples): Carles I va convocar set vegades les Corts; Felip II, dues vegades; Felip III, una vegada; Felip IV, dues vegades; i Carles II no en convocà cap.

La monarquia dels Àustries volia imposar l’absolutisme, mentre que les institucions catalanes volien mantenir les seves competències i lleis. Durant el segle XVI foren freqüents els conflictes entre la Corona i les institucions catalanes, que s’agreujaren a mitjans del segle XVII a causa dels projectes centralitzadors.