Art i Arquitectura del Segle XIX: Guia de Moviments Clau

Segle XIX: Art i Societat

Context Històric del Segle XIX

• El segle XIX comença després de la Revolució Francesa (1789), que trenca amb l’Antic Règim i defensa la llibertat i igualtat.
• La Il·lustració havia posat en valor la raó i el progrés, però el segle XIX aportarà també emoció i individualisme.
• La Revolució Industrial transforma l’economia: apareixen nous materials (ferro, vidre, formigó) i canvien les ciutats.
• Creix la burgesia, que esdevé la nova classe dominant i promou l’art i l’arquitectura.
• S’expandeixen els moviments nacionalistes i liberals, que volen crear estats moderns i recuperar les arrels pròpies.
• A les ciutats hi ha grans reformes (com l’Eixample de Cerdà), i es construeixen estacions, mercats, fàbriques, etc.
• L’arquitectura es divideix entre enginyers, que usen materials moderns, i arquitectes, que miren al passat.
• L’art reflecteix el nou món: combina tradició i modernitat, emoció i raó, i denuncia les desigualtats socials.

Neoclassicisme: Raó, Ordre i Bellesa Ideal

El Neoclassicisme és un moviment artístic que sorgeix al segle XVIII i s’estén fins al XIX com a reacció contra els excessos del Barroc i el Rococó. Es basa en els valors de la Il·lustració, com la raó, l’ordre i la moral, i busca recuperar l’equilibri i la bellesa ideal de l’art de l’antiga Grècia i Roma.

Aquest estil s’associa a les idees de la Revolució Francesa, com la virtut, el patriotisme i la simplicitat, i també es relaciona amb l’art oficial dels nous poders burgesos. Les obres solen tenir un caràcter didàctic i moral, i es volen allunyar de les emocions exagerades pròpies del Barroc.

Arquitectura Neoclàssica: Sobrietat i Monumentalitat

En arquitectura, es recuperen elements clàssics com columnes, frontons, arcs de triomf, simetria i proporció. Té un aspecte sobri i monumental. Es construeixen edificis civils i públics com museus, parlaments, teatres, i monuments commemoratius, amb una clara voluntat d’ordre i racionalitat.

Exemples destacats:

• La Madeleine (París): recorda un temple romà.
• British Museum (Londres): inspiració clàssica, façana amb columnes.
• Arc de Triomf de l’Étoile (París): arquitectura simbòlica, glorificació de Napoleó.

Escultura Neoclàssica: Bellesa Idealitzada i Serena

L’escultura neoclàssica s’inspira en l’art grec i romà, busca la bellesa idealitzada i representa temes històrics o mitològics amb significat moral. Les figures són serenes, equilibrades i sovint mostren emocions contingudes. Es vol representar la virtut i l'heroisme.

Principal escultor:

• Antonio Canova, que destaca per la perfecció formal i la suavitat del marbre.
  • Paulina Borghese com Venus: figura elegant i idealitzada.
  • Amor i Psique: dolçor i harmonia entre les formes.

Pintura Neoclàssica: Dibuix Clar i Valors Heroics

La pintura neoclàssica es caracteritza pel dibuix clar, composicions simètriques i temes que transmeten valors com el sacrifici, la moral i el deure. Solen representar escenes de la història clàssica o de l’antiguitat romana, amb figures ideals i gestos heroics.

Principal pintor:

• Jacques-Louis David, gran defensor de la Revolució Francesa.
  • El jurament dels Horacis: sacrifici dels fills per la pàtria.
  • El rapte de les Sabines: reconciliació entre enemics.
  • La mort de Marat: mostra el revolucionari com a màrtir.

Romanticisme (Primera Meitat del Segle XIX)

El Romanticisme és més que un estil: és una actitud davant la vida. Apareix com a reacció contra el racionalisme de la Il·lustració i l’equilibri del Neoclassicisme. Defensa la llibertat individual, l’emoció, la passió, la naturalesa i la imaginació.

És un art que connecta amb el nacionalisme i els moviments revolucionaris, i que valora les tradicions, la història i els sentiments profunds. L’artista vol expressar el seu món interior i sovint representa escenes dramàtiques, rebels o melancòliques.

Característiques:

• Composicions dinàmiques i plenes de moviment.
• Predomini del color sobre el dibuix.
• Temes: natura salvatge, llibertat, mort, història nacional, revoltes.

Pintors destacats:

• Eugène Delacroix: La llibertat guiant el poble (metàfora de la Revolució).
• Géricault: El rai de la Medusa (drama i emoció, denúncia social).

Escultura Romàntica: Expressivitat i Moviment

• Menys destacada que la pintura, però comparteix l'expressivitat i el moviment.
• Sol representar passions intenses i sentiments profunds.

Realisme (A Partir de Mitjan Segle XIX)

El Realisme reacciona contra el Romanticisme i rebutja la fantasia i l’idealització. És un art que vol representar la realitat tal com és, sobretot la vida de la gent treballadora i els problemes socials del moment.

Vol denunciar les injustícies de la nova societat industrial i mostrar la vida quotidiana sense filtres. Té un enfocament objectiu i crític, i sovint es representa l’esforç físic, la pobresa o l’avorriment de la vida rural.

Característiques:

• Representació fidel de la realitat.
• Temes socials i quotidians.
• Tons foscos, composicions senzilles i realistes.

Pintors destacats:

• Gustave Courbet:
  • Els picapedrers: treball dur, sense idealització.
  • Enterrament a Ornans: escena quotidiana i real.
• També destaca Millet, amb escenes de camperols.

Escultura Realista: Emocions Humanes Sense Idealitzar

Comença a plasmar emocions i gestos humans reals, sense idealitzar. Rodin (ja més endavant) continuarà aquesta línia amb obres com Els burgesos de Calais o El pensador, que tenen un component expressiu i realista.

Impressionisme: Llum, Sensació i Vida Quotidiana

• Moviment pictòric que neix a França a mitjans del segle XIX com a reacció contra l’art academicista.
• Busca captar la llum i la sensació del moment amb pinzellades soltes i colors purs. Es pinta a l’aire lliure, amb un estil directe i sense dibuix previ.
• La temàtica se centra en escenes quotidianes, modernes i urbanes, com paisatges, cafès, espectacles o banyistes.
• Claude Monet, amb Impressió, sol naixent i Ninfes, introdueix l’estil.
• Renoir, amb Ball al Moulin de la Galette, representa escenes alegres i de grup.
• Degas estudia el moviment, com en Les ballarines.
• Berthe Morisot tracta escenes íntimes com El bressol.
• Sorolla, encara que espanyol, reflecteix llum i color mediterranis a Nens a la platja.

Postimpressionisme: Expressió Subjectiva i Estructura

• Evolució personalitzada de l’impressionisme a finals del segle XIX, amb més interès per l’expressió subjectiva i l’estructura formal.
• Els autors comparteixen el color viu i la llibertat, però exploren camins diversos: emoció, simbolisme o geometria.
• Van Gogh expressa emocions amb pinzellades enèrgiques i colors intensos (Els gira-sols, La nit estelada).
• Gauguin busca formes simples, colors plans i espiritualitat a Dones de Tahití.
• Cézanne estructura la realitat amb formes geomètriques, com a Montagne Sainte-Victoire. És clau pel naixement del cubisme.
• Toulouse-Lautrec mostra la vida nocturna amb traç esquemàtic i estil de cartell (Moulin Rouge).

Escultura de Finals de Segle: Auguste Rodin

• L’escultura es torna més expressiva, dinàmica i emocional, deixant enrere l’academicisme.
• Auguste Rodin és la figura central. Treballa el gest, la inacabació i la intensitat simbòlica.
  • El pensador mostra un home reflexiu.
  • El bes és íntim i sensual.
  • Els burgesos de Calais expressa drama i heroisme.
  • La porta de l’infern és un gran projecte inspirat en La Divina Comèdia.
• Camille Claudel, escultora destacada i col·laboradora de Rodin.
• A Catalunya, sobresurten:
  • Josep Llimona, El desconsol, delicada i introspectiva.
  • Miquel Blay, Els primers freds, amb sentiment.
  • Aristide Maillol, formes clàssiques i serenes.

Arquitectura Historicista: Identitat i Eclecticisme

• Lligada als nacionalismes del segle XIX, recupera estils del passat per dotar d’identitat les construccions modernes.
• L’eclecticisme permet combinar diferents estils segons la funció o el simbolisme.
• Predominen el neogòtic i el neoclàssic, aplicats a edificis com museus, esglésies i parlaments.
• Exemples:
  • Parlament britànic (neogòtic)
  • Museu Britànic (neoclàssic)
  • Catedral de Barcelona (façana neogòtica, 1882, Josep Oriol Mestres)
  • Viollet-Le-Duc: restauració medieval de Carcassona
  • Castell de Neuschwanstein: barreja romàntica d’estils
  • Església de la Madeleine (neoclàssica per fora, barroca per dins)

Arquitectura del Ferro i Nous Materials

• Amb la Revolució Industrial apareixen nous materials com el ferro colat, el vidre i el formigó, que permeten crear edificis més grans, lluminosos i útils.
• L’arquitectura respon a noves necessitats urbanes: mercats, estacions, pavellons, fàbriques, ponts, etc.
• Característiques:
  • Estructures de ferro visibles.
  • Ús extens del vidre per deixar entrar la llum.
  • Murs no portadors, només de tancament.
  • Funcionalitat i enginyeria per sobre de l’estètica.
• Exemples:
  • Crystal Palace (Joseph Paxton, 1851): arquitectura de ferro i vidre per a l’Exposició Universal.
  • Tour Eiffel (Gustave Eiffel, 1887–1889): símbol del progrés tècnic.
  • Pont de Lluís I a Porto (Théophile Seyrig): estructura metàl·lica.

Escola de Chicago: Orígens del Gratacel Modern

• Neix després de l’incendi de Chicago de 1871, que obliga a repensar la ciutat amb criteris moderns.
• Són els orígens del gratacel i del funcionalisme arquitectònic, amb tècniques i materials nous.
• Característiques:
  • Estructures metàl·liques (esquelets d’acer).
  • Formigó com a suport, eliminació del mur de càrrega.
  • Grans finestres horitzontals.
  • Ascensor elèctric (Siemens, 1887) → permet edificis alts.
  • Façanes sense decoració, línies simples, superfícies llises.
• Arquitecte clau:
  • Louis Sullivan, considerat el “pare del gratacel modern”.
  • Obra: Auditorium Building (Chicago, 1886–1890).