Art i Arquitectura de l'Antiga Grècia: Resum Històric

Grècia: Referents històrics

El naixement de la cultura i de l’art grec se situa entre els segles IX i VII aC. La victòria contra els perses a les Guerres Mèdiques va servir per iniciar un període de completa autonomia política i cultural, especialment per a Atenes. Tanmateix, l'arrogància atenesa envers les altres polis va ser l'origen de les anomenades Guerres del Peloponès.

Localització i evolució artística

L'evolució de l'art grec es divideix tradicionalment en tres grans períodes:

• Arcaic (segles VII-475 aC): Comencen a fixar-se els estils arquitectònics (ordres dòric i jònic) i s'inicia l'evolució estilística característica de l'escultura grega.
• Clàssic (475-323 aC): Després del final de les Guerres Mèdiques, s'assoleix la màxima esplendor artística i cultural, especialment a Atenes durant el segle de Pèricles. Es busca l'ideal de bellesa basat en l'harmonia i la proporció.
• Hel·lenístic (323-31 aC): Amb les conquestes d'Alexandre el Gran, Grècia exporta el seu refinament cultural i artístic als nous regnes macedonis d'Orient. L'art es torna més expressiu, dinàmic i cosmopolita.

Art cretomicènic

Precedent directe de l'art grec, desenvolupat a l'edat del bronze.

Art cretenc o minoic

El palau és l’edifici principal de l’arquitectura minoica (ex: Cnossos). Destacaven les seves columnes vermelles de fust més estret a la base i les vives pintures al fresc que decoraven les parets. La ceràmica de Camares, amb la seva fina elaboració i decoració, n'és un exemple destacat.

Art micènic

Caracteritzat per les seves imponents muralles ciclòpies, aixecades amb pedres enormes (ex: Micenes, Tirint). Destaca el palau, fortificat i ordenat al voltant del mégaron (sala principal), precedit pel domos i el prodomos. En la ceràmica, predominaven les imatges ornamentals estilitzades i els motius florals i marins.

Característiques generals de l’art grec

L'art grec, especialment el clàssic, estableix una base sòlida per a la cultura occidental. Es fonamenta en conceptes clau com:

• L'home com a mesura de totes les coses.
• La natura com a font d'inspiració i model.
• La raó com a eina per entendre el món i organitzar la creació artística.
• L'harmonia i la proporció com a principis estètics fonamentals.
• La cerca d'un ideal de bellesa basat en l'equilibri i la perfecció formal.

Aquestes característiques perduren, amb matisos i transformacions, durant el període hel·lenístic.

Urbanisme: la construcció de la democràcia

L'urbanisme grec va estar influït per diversos factors:

• El caràcter independent i sovint rival de les ciutats estat o polis.
• La topografia muntanyosa del terreny, que condicionava l'assentament.
• La introducció de la democràcia a Atenes, que va impulsar la creació d'espais públics per a la vida cívica (àgora).

Les polis s'organitzaven preparant-se per fer front als habituals conflictes bèl·lics. Al seu interior hi havia l'acròpoli, la part més alta i fortificada, que inicialment tenia funcions defensives i després va esdevenir el principal recinte religiós.

L'arquitectura: l'ordre i la raó

L'arquitectura grega es va basar en principis d'ordre, proporció i raó. Utilitzava un sistema constructiu arquitravat (ús d'elements verticals, les columnes, i horitzontals, les llindes o arquitraus), sense emprar l'arc ni la volta de forma sistemàtica. L'estructura bàsica, especialment visible als temples, es componia per la superposició de quatre elements:

1. La plataforma o base escalonada (crepidoma).
2. La columna (amb base, fust i capitell, segons l'ordre).
3. L'entaulament (format per arquitrau, fris i cornisa).
4. La coberta a dues aigües, que generava els frontons als costats curts.

Estils arquitectònics

Es van definir tres ordres o estils arquitectònics principals:

• Dòric (a partir del segle VII aC): El més antic, sobri i robust. Sense base, fust amb arestes vives, capitell senzill (equí i àbac), fris amb tríglifs i mètopes.
• Jònic (a partir del segle VI aC): Més esvelt i decoratiu. Amb base, fust amb arestes matades, capitell amb volutes, fris corregut.
• Corinti (a partir del segle IV aC): Una variant del jònic, caracteritzat pel seu capitell decorat amb fulles d'acant.

Arquitectura religiosa

El temple és la construcció religiosa més destacada, concebut com la morada de la imatge del déu. La seva estructura de planta es dividia generalment en tres espais:

• Pronaos: Vestíbul d'entrada.
• Naos o cel·la: Sala principal on es trobava l'estàtua de la divinitat.
• Opistòdom: Fals pòrtic a la part posterior, per simetria (no sempre present).

Segons el nombre de columnes a la façana principal, els temples es classificaven en: dístil (dues), tetràstil (quatre), hexàstil (sis), octàstil (vuit), decàstil (deu), etc.

Arquitectura civil

L'edifici públic més significatiu va ser el teatre, lloc de reunió i espectacle on es representaven tragèdies i comèdies. Aprofitant sovint el pendent d'un turó, disposava de:

• Grades semicirculars (càvea o koilon) per als espectadors.
• Un espai central circular per al cor (orchestra).
• Una plataforma elevada per als actors (proskenion) davant d'un edifici que servia de fons i vestidor (skené).

Altres edificis civils importants eren l'àgora (plaça pública), l'estoa (pòrtic cobert), el buleuteri (seu del consell) i el gimnàs o la palestra.

Escultura: un ideal de bellesa

L'escultura grega va tenir com a tema principal la figura humana, cercant un ideal de bellesa basat en la proporció, l'harmonia i el naturalisme (mimesi). Es distingeixen dues tipologies principals:

• El relleu: Utilitzat principalment per a la decoració arquitectònica (timpans, frisos, mètopes) en temples i altars.
• L'escultura exempta o de volum rodó: Reflecteix l'evolució del cànon de bellesa hel·lènic al llarg dels diferents períodes.

Període geomètric

Anterior a l'escultura monumental, es caracteritza per petites figures esquemàtiques de caràcter votiu o funerari, fetes amb bronze, vori, terracota o cera.

Escultura monumental

El contacte amb les cultures egípcia i mesopotàmica va propiciar l'aparició de l'escultura monumental en pedra a partir del període arcaic. S'hi distingeixen clarament les tres grans etapes característiques de l'art grec:

• Arcaica: Figures hieràtiques, rígides i frontals (koúroi i kórai), amb el característic "somriure arcaic".
• Clàssica: Assoliment del naturalisme idealitzat, representació del moviment contingut, serenitat expressiva, estudi anatòmic perfecte ( Policlet, Fídies, Praxíteles, Lisip).
• Hel·lenística: Major expressivitat, dramatisme, representació de sentiments, dinamisme, varietat temàtica (vellesa, infància, lletjor), realisme.

La ceràmica: el testimoni pictòric

Davant la pèrdua gairebé total de la pintura mural grega, la ceràmica decorada és un testimoni fonamental de l'evolució pictòrica. Principals etapes:

• Ceràmica geomètrica (s. IX-VIII aC): Recupera formes micèniques i presenta una decoració abstracta amb sanefes geomètriques i lineals, i figures humanes i animals esquematitzades.
• Ceràmica arcaica (s. VII-VI aC): La figura humana guanya protagonisme i mida. Es desenvolupen dues tècniques principals: la de figures negres sobre fons vermell i, posteriorment, la de figures vermelles sobre fons negre, que permetia més detall.
• Ceràmica clàssica (s. V-IV aC): Predomina la tècnica de figures vermelles sobre fons negre, assolint un major naturalisme i detall en el dibuix de les figures i les escenes (mitològiques, quotidianes).

El mosaic: una tècnica nova

El mosaic és una tècnica artística destinada a la decoració de paviments (terres) i, més tard, també de murs, tant en àmbits privats (cases riques) com en monuments públics. Es distingeixen principalment dues tècniques:

• Mosaic de còdols: Realitzat amb petites pedres naturals de riu de diferents colors.
• Mosaic de tessel·les (opus tessellatum): Realitzat amb petites peces cúbiques (tessel·les) tallades de pedra, vidre o ceràmica, que permetien una major precisió i riquesa cromàtica. Aquesta tècnica es va desenvolupar sobretot en època hel·lenística i romana.