L'Art de l'Antiga Grècia i el Món Etrusc: Obres Mestres

El Dorífor de Policlet: El Cànon de la Perfecció

El Dorífor, elaborat al segle V aC durant el període clàssic grec, s’inscriu en un moment d’estabilitat política i de consolidació de l’idealisme antropocèntric. En aquest context, Policlet pretén definir l’home perfecte a través del seu famós Cànon, basat en proporcions matemàtiques i harmonia visual. L’escultura presenta un jove atleta en contrapposto, de manera que el pes recau sobre una cama mentre l’altra relaxa el cos, creant un equilibri natural però alhora idealitzat. La musculatura és precisa i mesurada, sense cap tipus d’expressivitat dramàtica, cosa que reforça la serenitat i l’equilibri propis del classicisme. L’obra, originalment en bronze (avui coneguda per còpies romanes en marbre), funcionava com a model exemplar del cos masculí i simbolitzava virtuts cíviques com la mesura, la racionalitat i la bellesa intel·ligible. En aquest sentit, es converteix en un referent essencial del període clàssic, comparable al Diadumenos o al Discòbol.

El Discòbol de Miró: L'Equilibri en Moviment

El Discòbol, creat al segle V aC per Miró, reflecteix plenament la mentalitat clàssica, que exalça l’harmonia, la proporció i l’autocontrol. L’escultor “congela” l’instant previ al llançament del disc, i aconsegueix gràcies a això combinar moviment i serenitat en un mateix cos. Mitjançant una composició en arc, Miró ordena l’anatomia amb una precisió gairebé geomètrica, evitant qualsevol expressió emocional i reforçant així l’ètica del domini sobre un mateix. Tot i la tensió del gest, el rostre roman tranquil, cosa que subratlla la idea grega que l’esport és una disciplina moral. Com en altres obres del classicisme, el nu masculí idealitzat esdevé símbol de perfecció i exemplaritat ciutadana. Aquesta obra, que probablement decorava palestres i gimnasos, dialoga estilísticament amb el Dorífor, del qual comparteix l’idealització i l’equilibri formal.

Els Guerrers de Riace: Mestria en Bronze

Els Guerrers de Riace, conservats en bronze i datats al segle V aC, són una mostra excepcional de la transició del període sever cap al classicisme ple. A diferència de moltes escultures conegudes només per còpies, aquestes són originals, cosa que permet apreciar la riquesa del bronze i les incrustacions de coure, plata i marfil que donaven gran realisme als ulls i detalls corporals. Les figures presenten contrapposto, dinamisme contingut i una musculatura poderosa però equilibrada, que evita l’exageració hel·lenística. Malgrat la força física, els rostres mantenen una serenitat controlada, característica del classicisme inicial. Probablement representaven herois mítics o servien com a ofrena votiva. La seva qualitat tècnica demostra l’alt nivell escultòric grec i dialoga amb obres com l’Auriga de Delfos.

Laocoont i els seus fills: El Dramatisme Hel·lenístic

El Laocoont, obra hel·lenística del segle II-I aC, reflecteix un moment cultural en què l’art busca emocionar i commoure. La composició serpentejant, dominada per línies diagonals i torsions extremes, transmet un dramatisme intens mentre Laocoont i els seus fills lluiten contra les serps enviades pels déus. A diferència del classicisme, aquí el cos ja no és un ideal de calma, sinó un vehicle per expressar dolor, tensió i desesperació. La musculatura es marca fins al límit, els rostres es contrauen i el moviment esdevé gairebé teatral. Aquesta expressivitat, amplificada pel joc de llums i ombres, és pròpia del llenguatge hel·lenístic, que vol impactar l’espectador. L’obra té funció decorativa i propagandística.

El Teatre d'Epidauro: Arquitectura i Acústica

El teatre d’Epidauro, datat al segle IV aC, representa l’evolució del món grec cap a una arquitectura pública al servei de la comunitat. Integrat en el paisatge de manera natural, aprofita el pendent de la muntanya per construir una càvea semicircular amb una acústica excepcional. L’orquestra circular i la skene completen un espai pensat per a la representació de tragèdies i comèdies en honor a Dionís. L’arquitectura busca ordre i funcionalitat, mantenint el sentit de bellesa racional propi del classicisme. El teatre era un espai de formació cívica, on els ciutadans reflexionaven sobre política, moral i condició humana. Aquest model tindrà una influència decisiva en els teatres romans posteriors.

El Sarcòfag dels Esposos: La Sensibilitat Etrusca

El Sarcòfag dels Esposos, del segle VI aC, pertany a la cultura etrusca, caracteritzada per la seva capacitat d’assimilar influències gregues i orientals. Realitzat en terracota policromada, representa una parella reclinada en actitud afectuosa durant un banquet funerari. El somriure arcaic, els ulls grans i el tractament sintètic del cos mostren l’herència grega, però l’expressivitat i la familiaritat són típicament etrusques. A diferència de grecs i romans, els etruscos ofereixen una visió optimista de la mort, centrada en la continuïtat dels vincles humans. Aquesta peça forma part d’una cultura arquitectònica que utilitza l’opus ciclòpic, l’ordre toscà (variant dòrica) i el gust per la monumentalitat posteriorment adoptada per Roma. És una de les millors fonts per conèixer la sensibilitat etrusca.

El Partenó: L'Ideal de l'Arquitectura Dòrica

El Partenó és el temple central de l’Acròpolis d’Atenes, construït en el període clàssic sota el mandat de Pèricles. Representa la visió ideal del món grec: racionalisme, proporció i antropocentrisme. Arquitectònicament és dòric, octàstil i perípter, construït en marbre, amb elements de sustentació (columnes, fust estriat, capitell dòric) i elements sostinguts (arquitrau, fris i cornisa). El seu estil es basa en l’ordre clàssic dòric però incorpora un element jònic excepcional: el fris continu interior, que representa la processó de les Panatenees, celebració cívica que reforça la identitat atenenca. Les mètopes narren combats mítics —Centauromàquia, Amazonomàquia, Gigantomàquia i la Guerra de Troia— que simbolitzen el triomf de la civilització grega sobre el caos. El temple no només tenia funció religiosa, sinó també política: contenia el tresor de la ciutat i proclamava la superioritat cultural d’Atenes i d’Atena Pàrtenos. Integrat a l’urbanisme de l’Acròpolis, dialoga amb l’Erectèon i el temple d’Atena Nike, conformant un centre religiós i simbòlic únic en el món grec.

El Temple d'Atena Nike: Elegància Jònica

El temple d’Atena Nike es construeix també en el segle V aC dins el gran programa arquitectònic de l’Acròpolis. A diferència del Partenó, adopta un estil jònic, identificable per les seves columnes esveltes, bases, capitells en voluta i un ritme més elegant i lleuger. És un temple tetràstil i amfipròstil, molt més petit però amb gran importància simbòlica: celebra la victòria dels grecs sobre els perses i la protecció militar d’Atena. Els seus frisos, molt més delicats que els del Partenó, representen escenes bèl·liques i victòries militars. D’entre la decoració destaca la famosa representació de la Nike lligant-se la sandàlia, que mostra perfectament el classicisme avançat: moviment suau, naturalisme tècnic i un tractament refinat dels plecs, que quasi “mullen” el cos. Tot plegat reforça la idea grega d’estil, basada en l’equilibri, la bellesa mesurada i la representació idealitzada dels déus. Urbanísticament, el temple funciona com la porta d’entrada simbòlica a l’Acròpolis, complementant el Partenó i l’Erectèon dins d’un conjunt unitari.

L'Erectèon i el Porxo de les Cariàtides

L’Erectèon pertany al classicisme final del segle V aC i es caracteritza per ser el temple més irregular de l’Acròpolis, adaptant-se al terreny i als diferents cultes que hi convivien. Aquesta planta complexa respon a la funció de preservar espais sagrats antics i mites fundacionals d’Atenes. Estilísticament és un temple jònic, amb columnes fines, bases treballades i capitells en voluta, tot amb un nivell decoratiu molt més ric que el Partenó. El seu element més singular és el Porxo de les Cariàtides, on els elements de sustentació es converteixen en figures femenines esculpides: representen la perfecta combinació entre arquitectura i escultura i reflecteixen l’ideal grec de bellesa i equilibri. L’edifici forma, juntament amb el Partenó i Atena Nike, el nucli religiós i identitari de l’Acròpolis, exemple màxim de l’urbanisme grec, que integra els edificis en un conjunt simbòlic i coherent. L’Erectèon reforça la concepció grega de l’espai sagrat com a lloc on conviuen història, mite i identitat ciutadana.