Arquitectura i urbanisme romans: ciutats, monuments i art

Ulisses i Circe (14.223–219)

La deessa (maga/bruixa) es troba a l'illa d'Eea, on disposa d'un palau rodejat de lleons i llops que han estat víctimes de les pocions màgiques de la bruixa. Dins de la mitologia grega, és filla d'Helios i de la nimfa Persè. Va tenir com a germans Eetes, rei de Colquida, i Pasífae. Amb Ulisses va tenir tres fills: Agri, Llatí i Telegon. Aquests els va convidar a un banquet enverinat amb els seus encanteris i els va convertir en porcs. Segons el text literari, la tropa només canviava l'aspecte físic, ja que la ment romania intacta com a guerrers i tripulants. Ulisses els rescata amb l'ajuda d'Hermes, que li dóna una planta com a antídot contra els encanteris de la maga. A canvi d'un any amb ella, la tripulació serà rescatada i tornada a la seva aparença humana. Circe ajudarà Ulisses, avisant-lo dels perills que l'esperen i indicant-li les millors rutes de tornada a Ítaca.

Ciutats i urbanisme romans

Es crea un nou tipus de ciutat, estès a totes les províncies, sobretot a les occidentals, on no hi havia gairebé precedents urbans: ciutats amb tendència a la disposició regular, amb un nucli monumental al centre entorn del fòrum —plaça pública— (amb els temples, els edificis civils, la cúria, la basílica, termes, etc.), i els grans edificis d'espectacles als afores o als extrems de la ciutat (teatre, amfiteatre, circ).

Organització i muralles

La muralla envolta la ciutat. Es nota la influència de la disposició dels campaments o castra, en els quals un àmbit quadrat o rectangular era dividit al centre per un gran carrer de nord a sud, anomenat cardo, i per un altre carrer d'est a oest, denominat decumanus. A banda i banda hi havia carrers secundaris que dividien la ciutat en illes de cases o insulae, de tal manera que es formava una estructura en quadrícula. Ja Hipòdam a Grècia aplicava aquest sistema a les colònies del sud d'Itàlia.

Infraestructures i subministrament d'aigua

Les ciutats tenien una infraestructura acurada, amb clavegueram, safareigs públics, paviment, etc. El subministrament d'aigua sovint obligava a construir complicats sistemes de conducció per salvar els desnivells del terreny. L'aqüeducte de Segòvia o el Pont du Gard, que és pont i aqüeducte alhora, en són bons exemples.

Pont du Gard. Nîmes (França).

Materials i tècniques constructives

Des del s. I aC es generalitzà l'ús del formigó, que permetia construir ràpidament i sense grans despeses i que facilitava, amb les cobertes de volta i de cúpula, cobrir grans edificis. Sovint, l'ús del formigó anava acompanyat de revestiments decoratius de plaques de marbre o d'estucs.

La xarxa viària i la seva funció

La xarxa viària romana no prové dels grecs, ja que aquests, a causa de la seva orografia, preferien utilitzar les vies marítimes. La xarxa romana va arribar a tenir 85.000 km de longitud i formava part d'una estratègia militar. Així doncs, els romans en feien ús per traslladar les tropes d'un lloc a l'altre. Un cop acabada la conquesta, les calçades canviaren el primigeni caràcter militar per un caràcter econòmic i comercial.

Funcionalitat i propaganda

Sovint l'arquitectura romana pren un caire molt funcional, com es manifesta en els ponts i aqüeductes, i també en edificis d'espectacle de masses, sobretot els amfiteatres (Roma, Nîmes, Mèrida, Tarragona...). Moltes vegades l'arquitectura fou posada al servei de la propaganda política; un exemple típic en són els arcs de triomf.

Edificis i habitatge privat

Els edificis privats, adaptant models etruscos, tenen com a representació màxima la domus. Tot i que va evolucionar al llarg dels anys, va conservar una estructura bàsica: el nucli estava format per un pati interior quadrat, anomenat atri, al qual donaven les diferents dependències de la casa. Les quatre parets exteriors de la casa, fetes de tova o argamassa, pràcticament no tenien finestres. Les cambres estaven resguardades amb una teulada inclinada cap a l'interior que no cobria la part central de l'atri; aquest espai obert s'anomenava compluvi i permetia recollir l'aigua de la pluja que caia en una mena d'estany que hi havia al terra de l'atri (impluvi). Des d'allí l'aigua arribava per unes canalitzacions fins a la cisterna, on es guardava per a l'ús diari. Adossades a aquest nucli central hi podia haver diferents construccions depenent de l'ofici del paterfamilias (locals per al negoci, magatzems per guardar estris, despatxos, etc.).

La gent més rica disposava de vil·les campestres, com per exemple la vil·la Adriana a Tívoli, amb jardins, estanys i profusió estatuària.

En un lloc destacat de la casa hi havia un petit altar amb imatges pintades o esculpides dels déus de la família (el lar domèstic, els penats familiars i el geni protector de l'amo), davant dels quals se celebrava el culte religiós domèstic. En un lloc més apartat hi havia la comuna (latrina) i el bany, que reproduïa a petita escala l'estructura de les termes.

El terra podia ser de terra batuda, o de trossos de marbre o de mosaic a les cambres nobles —triclini, tablinum—.

Per influència hel·lenística, des del final de la República la domus tradicional es va ampliar amb un jardí interior envoltat de columnes (peristil), adornat amb fonts i estàtues.

No tots els romans gaudien d'aquest tipus d'habitatge: les persones sense recursos vivien com a inquilins en blocs d'apartaments (cenacles) de sis o més pisos, coneguts amb el nom d'insula, perquè ocupaven una illa sencera. A causa de les tècniques de construcció i dels materials emprats, aquestes vivendes eren sorolloses, sense intimitat, on eren freqüents els incendis i els esfondraments.

Espais públics i fòrum

Pel que fa als edificis o monuments públics, cal destacar el fòrum (n'hi podia haver més d'un), que era el centre neuràlgic de la ciutat. S'hi trobaven la basílica (tribunal, borsa comercial, lloc de reunió), els monuments commemoratius (columnes com la de Trajà, estàtues d'emperadors, arcs triomfals), la cúria (lloc de reunió de l'assemblea), botigues (tabernae), mercats públics (macella) i els temples.

El temple romà

A primera vista es pot confondre amb el grec, ja que es construeix segons els ordres clàssics. Però hi ha dos aspectes que els diferencien clarament: el temple romà s'edifica damunt un podi i les columnes, adossades al mur, no són elements sustentants sinó decoratius. En conjunt, el temple romà és més pesant i menys estilitzat. El temple de planta circular és més freqüent a Roma que a Grècia. El Panteó de Roma és un enorme temple circular cobert amb una cúpula grandiosa sobre un cos cilíndric. Al Panteó es posa de manifest l'audàcia romana en l'ús de noves tècniques i materials.

Altres edificis romans

A més dels ja esmentats, cal destacar per la seva magnificència els edificis dedicats als espectacles públics: els teatres, els amfiteatres i els circs.

El teatre consta de les mateixes parts que el grec. Tenia una grada semicircular esglaonada (cavea) de diversos pisos. La zona semicircular al peu de la cavea era coneguda amb el nom grec d'orchestra. L'escenari quedava una mica elevat sobre un pòdium i comprenia un gran mur que imitava la façana d'un palau. Darrera hi havia un jardí envoltat de columnes per passejar entre acte i acte.

L'amfiteatre és una creació totalment romana: és l'espai on tenen lloc les lluites de gladiadors, els espectacles navals, etc. La seva estructura és com la d'un teatre doble. Són de forma el·líptica i l'arena és circular. A sota hi havia galeries on s'allotjaven les feres i s'esperaven els gladiadors. Les graderies enlairades dels teatres i dels amfiteatres obligaven a construir voltes que les sostinguessin. Tot plegat demana un gran enginy en el càlcul d'estructures. L'amfiteatre romà més espectacular és el Coliseu de Roma.

El circ era l'edifici on es desenvolupaven les diferents curses de carros, l'esport més popular entre els romans. La seva estructura es basa en l'hipòdrom grec. Les curses de carros tirats per cavalls tenen l'origen en l'època de Ròmul. Segons explica la llegenda, un cop fundada Roma, a la ciutat no hi havia dones i era impossible tenir descendència que garantís la continuïtat. Per això van demanar dones als pobles veïns, però aquests es van negar, i Ròmul va decidir organitzar uns jocs en honor del déu Consus. Va convidar els sabins i, durant l'ocasió, va raptar les seves dones en un episodi conegut com el rapte de les Sabines. En record d'aquest esdeveniment, el dia 20 d'agost desfilaven davant l'altar d'aquest déu cavalls, mules, etc., i com que ho feien de manera ràpida, es va convertir en una competició.

Al principi, els carros eren conduïts pels seus amos, però en convertir-se en espectacle les aurigae foren habitualment lliberts o esclaus. Es va convertir en l'espectacle més esperat i seguit per la societat romana. Competien quatre equips, diferenciats per quatre colors, i el públic defensava els seus equips de manera fanàtica; fins i tot la competició distingia classes socials: l'aristocràcia solia aferrar-se als blaus mentre que el poble preferia els verds.

La competició començava amb una desfilada (pompa) encapçalada pel magistrat que patrocinava els jocs, i tot era magníficament engalanat. Hi havia curses amb tir de dos cavalls (bigues) i de quatre (quadrigues). El president donava la sortida amb un mocador blanc (mappa) i els carros començaven les set voltes al voltant de la spina.

L'auriga vestia una túnica amb els colors del seu equip; al cap duia un casc i, al voltant del pit, tires de cuir que feien de cuirassa.

Terme i vida pública

Les termes o banys públics, com ara les de Dioclecià a Roma, eren el centre de la vida social dels romans i, per això, als espais dedicats als banys (caldarium, tepidarium, frigidarium i apoditherium) s'hi afegien biblioteques, sales de joc i de repòs, etc.

Escultura, pintura i mosaic

L'escultura tingué una producció abundantíssima, en marbre i en bronze. La temàtica religiosa fou molt influïda per la tradició grega tardana i per la gran quantitat de còpies de peces famoses gregues que s'escamparen per tot l'Imperi. Però la gran originalitat de l'escultura romana fou el retrat, de tendència realista, fet amb el desig de copsar els trets físics i anímics dels personatges, i que no es limità a les classes més poderoses sinó que es generalitzà també entre les classes mitjanes. El sentiment religiós i el desig d'embellir les cases provocaren una gran producció de petites estatuetes de bronze, que generalment representaven divinitats majors o menors.

La pintura s'ha perdut en bona part; els testimonis més abundants són a Pompeia, a Herculà i a Roma: hi pesa molt la tradició hel·lenística.

El mosaic, que es convertí en un paral·lel de la pintura, és típic del món romà: generalment decorava els sòls, no les parets. Foren utilitzades diverses tècniques; la més corrent fou la de les petites peces (tessel·les), combinant el blanc i el negre o amb policromia, sovint molt rica i variada, sobretot des del s. II dC, quan es generalitzà el mosaic de grans superfícies amb composicions complicades (escenes mitològiques, històriques o de la vida quotidiana).

Transformacions de l'art al Baix Imperi

Durant el s. III dC, quan l'art romà ja havia adquirit des de feia gairebé tres segles les característiques bàsiques que havia mantingut amb lleugeres variants, s'insinuà un nou esperit que derivà cap a d'altres tendències: l'art del Baix Imperi (ss. IV–V), que en bona part prefigura l'art bizantí i en part el medieval. Ja no es construïren ciutats noves i es van edificar molt pocs edificis monumentals; l'escultura esdevingué menys realista i perdé la immediata tradició hel·lenística. El pes del cristianisme, que anava creixent, demanava noves formes d'expressió: s'influïren la vella tradició pagana i l'art paleocristià, tot dins una economia en decadència. El mosaic, molt ric durant el s. IV, fou un dels pocs aspectes que es mantingué. Amb l'enfonsament de l'estructura política de l'Imperi a Occident, només l'art bizantí continuà en certs aspectes la tradició romana.