Arquitectura Romana: Amfiteatre Flavi, Panteó, Maison Carrée, Aqueducte de les Ferreres, August de Prima Porta, Escultura Equestre de Marc Aureli

Amfiteatre Flavi

Documentació general. Títol (Colosseu o amfiteatre Flavi), Autor (Desconegut), Cronologia (s. I), Tipologia (Amfiteatre), Material (Marbre travertí, formigó, maó, pedra i estuc), Estil (Romà imperial), Localització (Roma), Sist. Constructiu (Arquitravat i voltat)

Anàlisi Formal. Construcció arquitravada i voltada als tres primers pisos. Arquitectura de voltes típica dels romans. Cada pis està separat per arquitraus, frisos i cornises, suportats per les columnes adossades de l’ordre corresponent i aixecat sobre un podi, el qual no es correspon als pisos interiors.

Espai exterior. Te 4 pisos el primer és d’estil dòric, el segon és jònic i el tercer és corinti i el quart es va fer posteriorment i és un àtic amb lesenes i finestres quadrades.

Espai Interior. Al centre, l’arena crea el lloc on es produïen els espectacles, i la càvea estava al voltant amb vomitòries a l’interior. En aquesta graderia hi cabien uns 50.000 espectadors.

Sota l’arena, al subsòl, Domicià va fer construir un subsòl amb passadissos, escales, habitacions i cambres. També un sistema de conducció d’aigua per crear una gran piscina a l’arena per fer-hi naumàquies.

Entorn i integració. El Colosseu es va construir sobre les ruïnes del gran parc creat per Neró al voltant del seu palau, la Domus Aurea, concretament al lloc que ocupava el llac artificial. Situat en un dels extrems dels antics fòrums de la ciutat de Roma i proper al circ Màxim.

Models i influències. La unió de dos teatres grecs, va ser una tipologia arquitectònica original de l’Imperi Romà. Tant el sistema de graderies com les instal·lacions de l’arena al subsòl van ser un model molt seguit en la construcció d’altres amfiteatres. Han servit de model per fer estadis de futbol entre altres coses.

Característiques de l’Estil. -Eclecticisme -Anonimat -Monumentalitat -Pragmatisme

Interpretació. Vespasià utilitzà per construir-lo part del botí robat després de la gran rebel·lió dels jueus. Al contrari del costum de situar els amfiteatres als afores de les ciutats, el Colosseo es col·locà al mig de Roma. Vespasià morí i Titus l’acabà. Després el seu germà Domicià va construir les galeries subterrànies que servien per als esclaus i els animals. Feia espectacles gratuïts entre gladiadors i amb feres, batalles... Es calcula que hi van morir entre 500.000 i 1 milió de persones. Els espectadors es distribuïen segons la seva categoria social.

Context Històric. Després del regnat de Neró, havent-se suïcidat, hi hagué un any en que van disputar-se el tron quatre emperadors, dels quals va guanyar Vespasià, el qual posa una nova dinastia, la Flàvia formada només per ell i els seus dos fills, Titus i Domicià. Durant el seu imperi es propicià la recuperació econòmica de Roma, es reformà el Senat i es promogué l’ascens de l’ordre eqüestre. Va fer grans obres públiques, de les que destacà el Colosseu. El breu regnat de Titus deixà el record de la fi de les obres i la inauguració del Colosseu, així com l’arc de triomf. Durant el seu regnat es van produir dos desastres: la desaparició de Pompeia i Herculà sota l’erupció del Vesuvi. Fou el seu successor, Domicià, qui completà del tot l’obra. El Colosseu es convertí en l’amfiteatre més gran.

Panteó

Documentació general. Títol (Panteó), Autor (Desconegut), Cronologia (s.II), Tipologia (Temple), Material (Formigó, granit, maó, marbre i fusta), Estil (Romà imperial), Localització Camp de Mart (Roma), Sist. Constructiu (Arquitravat i voltat)

Anàlisi Formal. Pòrtic octàstil (façana) 8 columnes corínties a l’interior que formen 3 naus.

Tambor: cilindre de 3 pisos. El mur combina el formigó romà amb 3 sèries superposades d’arcs fets amb maons els quals fan la funció de contraforts interns que distribueixen la pressió de la cúpula.

Espai exterior. Plaça porticada original que només mostrava el pòrtic, com un temple grec clàssic. El pòrtic: format per 16 columnes monolítiques de granit egipci, capitells corintis i bases de marbre blanc, les quals suporten entaulament.

El tambor, sense el revestiment de marbre i estuc. De fora només es veu una part de la cúpula, ja que la part inferior queda amagada en la massa del mur del tambor.

Espai Interior. Cel·la de planta circular, amb els vuit pilars que sostenen la cúpula, i entre cada pilar s’obren vuit nínxols. Els murs estant formats per marbres, maó i materials nobles, plens de columnes, cornises i pilastres, que no aguanten res. Al nivell superior hi ha una filera de finestres que obren una galeria superior.

La cúpula esta formada per una estructura d’anells i cassetons, les tècniques constructives romanes li han permès resistir sense necessitat de cap reforma.

Entorn i integració. Originàriament havia d’estar envoltat d’una plaça porticada, que mai es va fer i que només hauria permès veure el pòrtic d’entrada. Actualment, situat al centre de Roma està perfectament integrat a l’entorn urbanístic, tot i no superar l’alçada dels edificis del voltant. Es troba en la plaça de La Rotonda, nom que li ve del Panteó.

Models i influències. Antecedents: Antics tholoi grecs (temples circulars) Influència orientalitzant en coberta (món mesopotàmic i etruscs) Influí en el Renaixement i Barroc (Brunelleschi, Borromini...)

Característiques de l’Estil. -Eclecticisme -Anonimat -Monumentalitat -Pragmatisme

Interpretació. Proporcions i l’estructura representen la concepció religiosa romana. Havia de ser la morada de tots els déus, i es presenta com una arquitectura de síntesi entre el cel i la terra. A l’interior hi havia 7 absisos on s’hi col·locaren les estàtues dels deus principals, ocupant un lloc destacat la de Venus i la de Mart. Les altres divinitats eren Mercuri, Júpiter, Saturn, Sol i la Lluna.

Context Històric. La construcció inicial del Panteó s’atribueix a Agripa, mà dreta d’August. L’any 80 un incendi va destruir gairebé tot el temple, i va ser restaurat per Domicià i després reconstruït per Adrià. L’arquitecte de la reconstrucció potser va ser Apol·lodor de Damasc.

Maison Carrée

Documentació general. Títol (Maison Carrée), Autor (Desconegut), Cronologia (s. I a.C), Tipologia (Temple), Material (Pedra calcària), Estil (Romà imperial), Localització Nimes (França), Sist. Constructiu (Arquitravat)

Anàlisi Formal. Columnes corínties, que envolten el temple, adossades al mur de la cel·la. Al pòrtic d’entrada les columnes soles sostenen l’entaulament.

Espai exterior. Es molt semblant als temples clàssics grecs tot i que té característiques pròpies com per exemple el Pòdium elevat, Planta rectangular amb columnes laterals i del darrere adossades (20 columnes) pseudoperípter. Pòrtic Hexàstil (6 columnes al pòrtic) i 2 laterals a cada costat. Columnes corínties estilitzades: Fulles d’acant i ornaments florals als capitells, fust acanalat L’entaulament està format per: Arquitrau, fris amb decoració floral i cornisa. Frontó, amb timpà sense decoració. Tot al damunt d’un podi amb Escalinata només al davant.

Espai Interior. Només té una cel·la, sense cap divisió, tot i que podia haver estat dividida en parts per honorar diverses divinitats. Només s’hi accedeix pel davant.

Entorn i integració. La Maison Carrée es va construir al mig del fòrum de Nimes. Es prioritzava sempre la façana del davant sobre les altres, per la qual cosa els temples romans eren una peça bàsica del traçat urbà. Eren edificis per ser vistos de front.

Models i influències. Els temples romans tenien tots els elements dels temples grecs, la planta rectangular, l’arquitrau... i això ho van unir a les influències etrusques. La decoració era més original, i en aquest temple van utilitzar motius florals abundants.

Característiques de l’Estil. -Eclecticisme -Anonimat -Monumentalitat -Pragmatisme

Interpretació. Aquest temple fou dedicat als númens de Roma, i s’erigí en honor de l’emperador i la seva família. No hi ha ni escultures ni relleus que en facin referència, en canvi la ornamentació floralestal esta plena. Aquest temple el va fer construir Agripa, mà dreta d’August, el qual s’encarregà d’organitzar la infraestructura pública de la Gàl·lia.

Context Històric. Pertany a principis del període Imperial, l’època romana. Hi ha pocs conflictes i els diners que tenien els podien destinar a fer obres publiques, ja que era una manera de demostrar la seva superioritat davant dels altres territoris conquerits i així poder expandir la seva cultura i la seva llengua arreu del seu territori. També a part de obres públiques a Roma també les van fer arreu de l’Imperi Romà, com a eina unificadora. Aquesta obra es situa a Nimes i es va edificar en època del 1r emperador, Octavi August. Va ser encarregada per Agripa mà dreta de l’emperador.

Aqueducte de les Ferreres

Documentació general. Títol (Aqüeducte de les Ferreres), Autor (Desconegut), Cronologia (Primera meitat del s. I), Tipologia (Aqüeducte), Material (Pedra calcària local), Estil (Romà republicà tardà), Localització Barranc dels Arcs (Tarragona), Sist. Constructiu (Voltat)

Anàlisi Formal. -L’aqüeducte té el punt d’origen a Puigdelfí (Tarragona), on pren aigua del riu Francolí. Aprofitant els pendents naturals del terreny, la canalització arriba fins al barranc dels Arcs, on s’aixeca la part de l’aqüeducte, que salva el desnivell de la vall. El conjunt està construït amb carreus en sec.

-El pont està realitzat amb carreus isòdoms de dimensions notables. La cara externa és llisa a nivell dels arcs i presenta un encoixinat rústic als pilars i les impostes. - Els pilars tenen una estructura graonada, i cada filera presenta un retrocés de mig peu romà.

Espai exterior. Es tracta d’un pont de 215m de llargada aprox. i 25 m d’alçada màxima aprox. S’adapta al terreny i als desnivells. També te càlculs matemàtics per buscar el recorregut més curt i amb una mica d’inclinació perquè l’aigua circulés.

Espai Interior. No n’hi ha, sol hi ha arcs peraltats fets de pedra.

Entorn i integració.  L’aqüeducte i les seves arcades son testimoni perenne i excepcional de l’enginyeria i l’urbanisme del mon romà a les nostres terres, però també una mostra del desenvolupament cultural, artístic i tecnològic assolit per aquella civilització.

Acrediten la importància que adquirí la ciutat de Tarragona durant l’època romana imperial i ens proporcionen un exemple de les grans obres urbanes.

-Models i influencies. Els aqüeductes foren una innovació característica de l’enginyeria romana. L’aqüeducte de les Ferreres és un dels més ben conservats i una de les restes arqueològiques més importants de tot el conjunt monumental de Tarraco. L’aqüeducte de segovia es més llarg però es va construir després.

-Interpretació.  Tenia doble funció: -Portar l'aigua (subministrar aigua a Tarraco). Es construeix l’aqüeducte per superar un desnivell - Romanitzar l'imperi: la construcció d’obres públiques com ara aqüeductes, xarxes de comunicació.... eren una eina de propaganda, romanització, i unificació del territori.

-Context Històric. La ciutat romana de Tarraco té l’origen en la creació pels germans Escipió d’un petit assentament militar, durant la Segona Guerra Púnica. Al llarg dels anys Tarraco va anant adquirint importància estratègica en la conquesta del territori peninsular. La societat romana era una gran demandant d’aigua. A les necessitats bàsiques (consum, neteja, rec) s’hi afegien uns hàbits culturals de tipus higiènic que n’implicaven un consum important.

La ciutat de Roma tenia una aigua de dolenta qualitat. L’escassetat d’aigua devia ser a un problema seriós. La romanització va implicar l’extensió de l’Imperi dels usos econòmics i socioculturals de l’aigua.

AUGUST DE PRIMA PORTA

-Documentació general. Títol (August de Prima Porta), Autor (Desconegut), Cronologia (s. I a.C) Tipologia (Escultura exempta), Material (copia en marbre d’un original de bronze desaparegut), Estil (Romà imperial), Tema (Commemoratiu), Localització (Musei Vaticani)

-Anàlisi Formal. Es una estàtua feta de marbre policromat que encara conserva algunes restes de daurat, púrpura i blau entre d’altres.

L’emperador representat és Octavi August, està en postura contrapposto, on el braç dret alçat es correspon a la cama dreta avançada i en tensió mentre que el braç esquerra està doblegat, com la cama esquerra, més relaxada, ambdós més enrere per poder mantenir l’equilibri. Està dempeus i vestit amb roba militar, sostenint un bastó de cònsol i aixecant la mà dreta. 

En el seu cuir té relleus que al·ludeixen a uns fets de l’emperador i els deus que l’havien ajudat.

Entorn i integració. Esta al Musei Vaticani (a la Ciutat del Vaticà), actualment esta envoltat d’altres obres/escultures d’art

-Models i influencies. L'estàtua d'August està basada en el Dorífor, s'aprecien paral·lelismes en la posició de contrapposto. El seguiment de l'escultura clàssica grega es barreja amb el realisme de l'estatuària funerària etrusca. Amb aquesta obra s'inicia la tipología del retrat imperial.

-Característiques de l’Estil.  -Eclecticisme   -Anonimat   -Monumentalitat   -Pragmatisme

-Interpretació.  Es un retrat de cos sencer on August està representat com a cap suprem de l’exèrcit. L’original en bronze degué formar part d’un monument commemoratiu de les últimes victòries de l’emperador a la Gàl.lia i a Hispània i de l’inici de la Pax Augustea. August fou divinitzat després de morir i Lívia, la seva dona fou la seva sacerdotessa. El fet d’anar descalç significa que l'estàtua es feu quan ja August era a l’Olimp, entre els altres déus.

 L’escultura revela un moment de màxima autoritat, ja que amb el braç enlaire (signe d’autoritat) arenga les tropes, com un orador i es mostra victoriós.

El retrat d’August és més proper a l’idealisme grec que al realisme romà, malgrat l'exactitud amb que es descriuen les seves faccions, el seu rostre, d’expressió tranquil·la i distant, ha estat idealitzat. Es representà un Eros damunt un dofí, que simbolitzen la seva immortalitat com a hereu de la deessa Venus a través d’Enees.  Es tractava de demostrar al poble que l’emperador August, era un ser excepcional.

-Context Històric. Octaví August fou el primer emperador de Roma, i posà fi a les guerres de conquesta, començant un període de Pau que, amb excepció de guerres esporàdiques, durà dos segles (Pax Romana). En l’art, concretament en l’escultura, hi hagué importants canvis: en època republicana predominava el Realisme extrem, durant l’Imperi la influència grega es va deixar sentir als retrats dels emperadors, que resumien totes les virtuts que havia de tenir un ésser excepcional, digne de governar l’Imperi.

August va ser representat de diferents maneres a més de com a cap militar absolut, també va ser representat com a Pontífex Maximus.

ESCULTURA EQUESTRE DE MARC AURELI

-Documentació general. Títol (Escultura eqüestre de Marc Aureli), Autor (Desconegut), Cronologia (s. II) Tipologia (Retrat eqüestre), Material (Bronze daurat), Estil (Romà imperial), Tema (Commemoratiu), Localització Plazzo dei Conservatori dels Musei Capitolini (Roma)

-Anàlisi Formal. El retrat eqüestre de Marc Aureli està esculpit amb bronze daurat mitjançant la tècnica de la cera perduda.

Aquesta figura és una estàtua policroma que ha perdut la policromia original. És un tipus d’escultura exempta o de volum. El punt de vista que presenta el retrat de Marc Aureli és multifacial. El volum d’aquesta estàtua és massís, transmet solidesa, força i poder. L’expressió de l’anatomia és idealitzada, allunyada del realisme del retrat romà.

Entorn i integració. Esta a Plazzo dei Conservatori dels Musei Capitolini (Roma), actualment esta sol a l’entrada del palau.

-Models i influencies. Molta influència a l'art posterior, especialment al Renaixement quan serví de model a les escultures de Donatello, el Gattamelata , i el Condotiero Colleone de Verrocchio, les grans escultures eqüestres fetes seguint el model del Marc Aureli.

-Característiques de l’Estil.  -Eclecticisme   -Anonimat   -Monumentalitat   -Pragmatisme

-Interpretació.  L’escultura està formada per un genet i un cavall fosos en bronze en grandària superior a la natural, amb un acabat sobredaurat al foc. En un desig de ressaltar el poder i la grandesa divina, Marc Aureli apareix victoriós en al·lusió a les conquestes de les campanyes. Una d’elles contra els parts, on els romans van sortir vencedors, té, una funció commemorativa.
Durant l’Imperi Romà van existir múltiples escultures eqüestres d’emperadors realitzades en
bronze, però totes elles es van destruir per l’implantació del cristianisme. Però la de Marc Aureli és important perquè ha estat l’única que s’ha conservat, ja que al no mostrar cap element militar venia sent considerada tradicionalment com un retrat de Constantí el Gran.

-Context Històric. Atesa la impossibilitat de governar el gran territori aconseguit amb l’expansió republicana, en el període imperial s’opta per establir un nou sistema polític, liderat per un emperador, i es va dividir el conjunt de les terres en províncies.

Amb una sòlida estructura social, jurídica, política i comercial, el poble romà va rebre la influència cultural grega. L’art va ser un instrument bàsic de demostració de poder i es van construir edificis públics i privats a totes les ciutats romanitzades.

La nova organització política de l’Imperi implicava la necessitat de destacar qui ocupava el cim jeràrquic, l’emperador Cèsar.