Arquitectura i Historiografia Grega: Temples, Acròpolis i Grans Historiadors

Els Temples Grecs

El temple era l’habitatge del déu: tenia principalment la funció de guardar les estàtues dels déus i d’altres béns pertanyents al santuari. Per tant, el normal era que els fidels no hi entressin, ja que els ritus se celebraven el més sovint a l’exterior del temple, entorn de l’altar, amb excepcions com el temple d’Apol·lo a Delfos.

Des del punt de vista arquitectònic, l’edifici del temple grec apareix al segle VIII aC com a resultat d’una llarga evolució des del mègaron micènic. Primer eren construïts amb toves i una columnata de fusta, i fins a la fi del segle VII aC no es comencen a construir en pedra. La major part dels temples grecs són de planta rectangular. Les seves parts solen ser:

• Naos o cel·la: la cambra interior on es troba l’estàtua del déu.
• Prónaos: vestíbul que sol precedir el naos.
• Opistódomos: cambra posterior al naos.
• Áditon: una segona cambra que en alguns temples es troba connectada al naos.
• Basament: el temple reposa damunt una plataforma amb tres graons, el nivell superior del qual s’anomena estilòbat.
• Peristil: columnata exterior, a tot el voltant (temple perípter) o només a la façana (temple pròstil, quan l’ocupen de banda a banda, o temple in antis quan queden entre dues parets).
• Tipus de temples segons columnes: tetràstils (quatre columnes), hexàstils (sis), octàstils (vuit), etc.
• Ordres arquitectònics: Les columnes són d’ordre dòric o jònic, mentre que l’ordre corinti n’és una derivació posterior.
• Frontó: espai triangular determinat en els costats menors pel doble vessant de la teulada.
• Entaulament: la part de les façanes entre les teulades o frontons d’una banda i les columnes de l’altra. Està compost per l’arquitrau, el fris i la cornisa.

El fris pot ser continu en l’estil jònic o alternant mètopes i tríglifs en el dòric. Els frontons i els frisos són esculpits amb relleus que representen escenes mitològiques, sovint relacionades amb el déu al qual es consagra el temple.

Fora d’aquesta estructura generalitzada, alguns temples com el Filipèon d’Olímpia tenien forma de tholos, és a dir, d’edifici circular. Malgrat que avui dia en veiem unes restes d’una pedra immaculada, els temples eren pintats amb colors vius.

L'Acròpolis d'Atenes

L'acròpolis era la part alta de les ciutats gregues, situada en un turó, que tenia un valor defensiu en cas d'atac i era el centre religiós en temps de pau. L'Acròpolis d'Atenes va ser destruïda pels perses el 480 aC i Pèricles va impulsar-ne la reconstrucció amb la intenció que fos el símbol de la grandesa d'Atenes en el seu moment de màxim esplendor. Les obres, dirigides per Fídias, van allargar-se durant la resta del segle V aC, fins després de la mort de Pèricles i Fídias. El recinte estava tancat per una muralla, amb un sol accés monumental, els Propileus, que feien de porta i vestíbul. Al mig de tot el conjunt hi havia l'Atenea Prómachos, o 'Atena defensora', una estàtua de bronze del mateix Fídias amb una alçada de més de deu metres. Quedava fora de la muralla un petit temple d'ordre jònic dedicat a Atenea Niké, o 'Atena victòria'. Els dos temples principals de l'Acròpolis del segle V aC són el Partenó i l'Erectèon.

El Partenó: Símbol d'Atenes

El Partenó és el temple més gran del conjunt. El nom és degut al fet que era consagrat a Atenea Parthénos, 'Atena verge', tal com de vegades s'invocava Atena perquè sempre va rebutjar el matrimoni i qualsevol unió sexual. La seva estructura és la típica d'un temple grec, només que molt monumental. El naos, la cambra sagrada, és l'estança reservada a la divinitat, representada per la seva estàtua. El Partenó està dividit en tres naus per dues files de columnes i estava presidit per una enorme estàtua d'Atenea Parthénos, feta de marfil i or. Al davant hi havia un vestíbul, prónaos, i al darrere, separat per una paret del naos i obert a la façana posterior, l'opistódomos, que guardava el tresor de la deessa i el de l'Estat. Tot al voltant del temple hi ha uns esglaons per pujar a la plataforma on està situat (estilòbat) i una renglera de columnes. El material de construcció és el marbre, que no es va deixar nu, sinó que, com tots els temples grecs, es pintava de colors variats i llampants.

A l'Acròpolis es combinen els dos ordres arquitectònics grecs (sistemes decoratius utilitzats per a les columnes i les bigues que sostenien el sostre) que aleshores existien: el dòric i el jònic. Molta de la iconografia del Partenó (els relleus que es troben als frisos i als frontons) està relacionada amb Atena.

Els Frontons del Partenó

Dels frontons no s'han conservat més que algunes figures, però es pot intentar reconstruir-los:

• El frontó davanter representava la disputa d’Atena i Posidó.
• El frontó de la façana posterior representava el naixement d’Atena.

Els Frisos del Partenó

Els relleus dels frisos s'han conservat més bé. El Partenó tenia dos frisos diferents: un fris dòric a l'exterior que alternava tríglifs de decoració geomètrica amb mètopes figuratives, i un fris jònic a l'interior, continu i figuratiu.

• El fris exterior: representava, entre altres temes, la lluita dels centaures amb els lapites, un poble de Grècia. Un dels lapites, Pirítous, va convidar els centaures al seu casament. Però, com que no estaven acostumats a beure vi, es van embriagar, fins a l'extrem que un d'ells va intentar violar la núvia. Això va provocar una forta baralla en la qual van morir molts d'un i altre bàndol. A la fi, els lapites van vèncer i van expulsar els centaures de les seves terres. Els centaures eren uns éssers fantàstics, prototipus de salvatges no civilitzats.
• El fris interior: té un tema més lligat a la ciutat i a la seva patrona: la processó de les Grans Panatenees. Un cop cada quatre anys, el dia de l'aniversari d'Atena se celebrava de manera extraordinària: una processó es dirigia cap a l'Acròpolis per vestir l'estàtua que la deessa tenia a l'Erectèon amb un pèplum que quatre noies aristòcrates havien brodat per a la deessa.

L'Erectèon: Un Temple Singular

L'Erectèon, al contrari que el Partenó, presenta una forma inusual en els temples grecs, ja que integra en un mateix edifici múltiples cultes lligats amb l'origen de la ciutat. Es compon de dos espais bàsics sense comunicació entre si, als quals s'entra per sengles pòrtics de columnes jòniques. Per una banda, té un prónaos dedicat a Atenea Poliàs, 'Atena protectora de la ciutat'. L'altra part del temple és formada per diverses cambres i té, a l'extrem oposat de l'entrada, un altre pòrtic sostingut per sis pilastres anomenades Cariàtides. Aquestes pilastres són molt famoses per la seva forma. Al costat del Pòrtic de les Cariàtides hi havia la suposada tomba de Cècrops, el mític primer rei d'Atenes. El nom prové d'un dels herois a qui s'hi retia culte, Erecteu. L'avi d'Erecteu, Erictoni, va néixer de la Terra quan el semen d'Hefest va caure mentre aquest déu intentava violar Atena. Erictoni va ser el successor del rei Cècrops. Quan el fill d'Erictoni, Pandíon, morí, el seu poder fou repartit entre els seus dos fills, Erecteu i Butes, de manera que Erecteu esdevingué el quart rei d'Atenes.

Els Santuaris Grecs

Tot i que hi ha grans santuaris com els d’Olímpia o Delfos que són gairebé com ciutats, qualsevol indret que hagi esdevingut sagrat per la presència divina pot ser un lloc de culte: una tomba, una gruta, un bosc, una font... El terreny n’és delimitat amb un mur o unes fites. Tot el recinte del santuari està afectat per una sèrie de tabús: s’hi prohibeix dormir, practicar el sexe o posar la mà sobre ningú. Per tant, és terra d’asil per a perseguits per la llei o esclaus fugitius. Els santuaris es trobaven tant en zona urbana com en zona rural: els santuaris rurals tingueren, a més de la seva funció religiosa, un paper a l'hora d'ocupar el territori de la polis i marcar-ne els límits. Les construccions fonamentals dels santuaris són l’altar i el temple. L’altar pot ser un monument de pedra o un munt de cendres, com l’altar de Zeus a Olímpia. Situat davant el temple, si n’hi ha, rep la sang de les víctimes i s’hi encenia el foc per cremar-les. El temple sol ser l’edifici central del santuari.

Altres construccions en els santuaris eren els tresors –petits edificis en forma similar a un templet o en forma de tholos on es guardaven les ofrenes fetes als déus–, les fonts, les sales de repòs o de banquet per als peregrins, els edificis administratius o per a l’organització i celebració d’actes determinats que variaven segons què es feia a cada santuari. D’altra banda, els santuaris solien ser plens d’estàtues i construccions commemoratives d'ofrena.

La Historiografia Grega i Romana

La historiografia pot ser considerada el primer gènere de la literatura grega lligat exclusivament a la prosa, si bé també es poden distingir en la prosa grega, des dels seus orígens, altres discursos específics que poden ser considerats gèneres, com la filosofia, la faula, l'oratòria, la novel·la, etc. En qualsevol cas, la prosa (ὁ πεζὸς λόγος, o discurs a peu), latent en el llenguatge oral, ocupà amb el naixement de l'especulació el lloc del vers com a forma més apta per comunicar les idees, es convertí en un instrument de treball intel·lectual i deixà per a la poesia la parcel·la de la sensibilitat artística.

En un principi, la història es confonia amb el mite. Tanmateix, l'afecció de l'aristocràcia jònica per les genealogies i per l'etnologia, fomentades per la colonització, prepararen poc a poc el camí de la història com a gènere amb personalitat pròpia. Les primeres temptatives de narracions històriques es van donar per iniciativa dels anomenats logògrafs, entre els quals el primer conegut va ser Hecateu de Milet. No obstant això, aquest mot – λογόγραφος – designava l'autor de textos en prosa sense precisar-ne el contingut, i per tant podia al·ludir tant a un historiador com al redactor de discursos per ser pronunciats per altres persones.

Heròdot d'Halicarnàs (480-420 aC)

Heròdot d’Halicarnàs (480-420 aC) és considerat el primer historiador, ja que amb la seva obra Història (dividida en nou llibres dedicats a les Muses) inicia la historiografia com a disciplina, superant la mera descripció de fets i buscant-ne les causes. Va investigar les guerres entre grecs i perses, viatjant per regions com Pèrsia, Egipte i Babilònia. A Atenes va interpretar les guerres Mèdiques com un enfrontament entre Orient i Occident. Heròdot tenia una visió etnicoreligiosa de la història: creia que les divinitats castigaven l’arrogància humana i mostrava una actitud resignada davant el destí, similar a la de Sòfocles. Per això, Ciceró el va anomenar el “pare de la història”.

Tucídides (470-395 aC)

Tucídides fou un general atenès que, després de ser exiliat per no evitar la conquesta d’Amfípolis pels espartans, es dedicà a escriure Història de la guerra del Peloponnès, on relata en vuit llibres el conflicte entre Atenes i Esparta fins al 411 aC. Considerat el pare de la historiografia científica, rebutjà les explicacions mitològiques i cercà una anàlisi objectiva dels fets, distingint-ne causes pròximes i remotes. Volia oferir una obra útil i duradora (ktêma es aiei), no pas una narració brillant per a ser recitada. Influït per la sofística i la medicina hipocràtica, analitzà el comportament humà i la política com si fossin fenòmens racionals. Criticà la manipulabilitat de la massa popular i oferí una visió pessimista sobre la naturalesa humana i els conflictes civils.

Xenofont (430-355 aC)

Xenofont, deixeble de Sòcrates i d’ideologia conservadora, fou un escriptor molt polifacètic però no especialment profund. Participà en l’expedició de Cir el Jove contra el rei de Pèrsia i descriví la retirada dels "Deu mil" en la seva obra Anàbasi. Exiliat d’Atenes per col·laborar amb Esparta, visqué a l’Èlida sota protecció espartana. La seva obra històrica més destacada és Hel·lèniques, una continuació de Tucídides que manca, però, del seu rigor i imparcialitat. També escriví la Ciropèdia (educació idealitzada de Cir), la Constitució d’Esparta (una apologia del sistema espartà) i diverses obres sobre Sòcrates, tot presentant-lo d’una manera més senzilla i menys filosòfica que Plató. Interessat pels costums perses, fou considerat un precursor de l’hel·lenisme.

Historiadors de l'Època Romana

De l'època romana cal assenyalar alguns historiadors, l'obra dels quals es conserva en bona part.

Polibi de Megalòpolis (202-120 aC)

Polibi de Megalòpolis (202-120 aC), fou un grec deportat a Roma, on residí setze anys. La seva amistat amb Escipió Emilià li permeté conèixer els polítics més influents en aquell moment i tenir accés als arxius de Roma. Acompanyà el seu protector en les campanyes de Numància i de Cartago a Hispània. En les seves Històries explica els factors de caràcter moral, militar, econòmic i polític que permeteren a Roma ser el gendarme i la mestressa del món antic.

Diodor d'Agírion (s. I aC)

Diodor d'Agírion, a Sicília (s. I aC), va compondre una història universal en quaranta llibres, anomenada Biblioteca històrica, de la qual es conserven quinze llibres i fragments dels altres.

Estrabó d'Amàsia (63 aC - 19 dC)

Estrabó d'Amàsia, a Capadòcia, Àsia Menor (63 aC - 19 dC), va escriure una Geografia, obra bàsica per a conèixer els pobles antics de la Mediterrània. Estudia l'origen dels pobles, les seves migracions i posa en relleu les relacions entre l'home i el medi natural.

Plutarc de Queronea (50-120 dC)

Plutarc de Queronea, a Beòcia (50-120 dC), fou un biògraf i un moralista que exercí el càrrec de sacerdot de Delfos. En la seva monumental obra Vides paral·leles compara figures històriques rellevants de Grècia i Roma. També se n'han conservat un gran nombre d'escrits, sovint en forma de diàleg, que formen un conjunt amb el títol d'Escrits morals i contenen les seves idees religioses, polítiques, filosòfiques i morals. A partir del Renaixement la seva obra fou molt valorada per intel·lectuals com Maquiavel, Erasme, Montaigne o Rousseau.

Pausànias (segle II dC)

Pausànias, potser de Magnèsia del Sípil (segle II dC), fou un viatger incansable que en la seva Descripció de l'Hèl·lada ens ofereix un inventari detallat d'indrets, santuaris i llegendes que s'hi refereixen. Encara que pot ser qualificat d'excessivament crèdul, la seva obra és d'una gran utilitat per a l'arqueologia, ja que descriu l'Hèl·lada de l'època romana, abans de les destruccions iniciades pels romans al segle III aC.