Arquitectura Funerària i Representació Humana a l'Art Antic

Arquitectura Funerària Egípcia: Tipologies i Edificis Principals

L'arquitectura funerària egípcia es basava en temples i tombes, considerades "residències de l'eternitat" (com el d'Osiris a Abidos i el de Ra a Heliòpolis). Es va abandonar la tova (maó de fang) de l'època tinita per la pedra, ja que resistia millor el pas del temps.

Les primeres construccions recordaven elements naturals: 'flors' a les pedres, sostres de bigues i columnes amb capitells de palmera (III Dinastia).

El Complex Funerari de Djoser

• Djoser: Va iniciar la construcció de la mastaba amb una cambra subterrània rectangular, que es va ampliar en 3 i 6 fases, resultant en la piràmide esglaonada (6 pisos) amb passadissos i cambres interiors.
• Al costat Nord, hi havia el temple funerari per a les ofrenes.
• El complex estava envoltat per una muralla amb una porta al Sud, que donava accés a una sala hipòstila coberta i a un pati.
• El pati estava dividit en dues parts:
  1. Temple Sud (rèplica).
  2. Edificis petits en dues fileres, utilitzats per a la Festa Heb Sed (demostració de poder del faraó).

Evolució Funerària: De Mastaba a Hipogeu

A partir d'Amenhotep, la concepció va canviar. Els reis van passar a ser enterrats en hipogeus excavats a la roca de la Vall dels Reis, prop de Tebes. Els temples de culte van quedar separats de les tombes per evitar els saquejos.

Característiques dels Hipogeus

Els hipogeus eren un entramat de passadissos i cambres decorades amb textos i figures en pintura i baix relleu. La temàtica feia referència a la vida i el més enllà del monarca. La Vall de les Reines acollia reines i prínceps (com Nefertari).

La Representació Humana en l'Escultura Clàssica

Escultura Romana: Realisme i Retrat

L'escultura romana es caracteritza pel seu realisme, buscant aproximar-se a la realitat i no necessàriament als cossos bells. Els materials principals eren el marbre i el bronze, en lloc de la pedra o la fusta.

L'home era representat com a ciutadà (amb el seu lloc a la ciutat i les seves institucions polítiques). L'objectiu era exaltar el retratat, no idealitzar-lo per la bellesa, sinó per la seva funció. Hi ha poques referències a artistes individuals, ja que eren considerats artesans i treballadors.

El retrat reflectia la cultura individualista i buscava una representació real, sense amagar defectes, plasmant un sentit objectiu, real i positivista de l'ésser humà.

Escultura Grega: Idealització i Perfecció

L'art grec és esteticista, realista i humà. L'escultura era el mitjà més propici per plasmar la grandesa i la perfecció que els grecs concebien del cos humà.

L'escultura grega és una recerca constant de la perfecció, abordant els problemes de l'anatomia humana, la perspectiva, la composició i l'expressió, sota el concepte de realisme idealitzat.

L'escultor grec, a més de buscar el naturalisme perquè la natura és bella, construeix prototips ideals de bellesa extrets de la realitat, confeccionats amb subtils càlculs matemàtics i geomètrics fins a assolir les proporcions perfectes.

Quatre Preocupacions dels Escultors Grecs

1. Plasmar la bellesa física i l'equilibri espiritual (sophrosyne). La bellesa es concebia com a mesura, proporció entre les parts, anatomia harmoniosa i idealització del cos humà.
2. L'expressió del rostre (exteriorització dels sentiments).
3. La representació del moviment (flexibilitat, dinamisme).
4. El volum.

Tot i que avui les veiem de marbre blanc, les peces originals gregues eren polícromes: negre per als cabells i els ulls, vermell per als llavis i diversos colors per als vestits.

Evolució de l'Escultura Grega

• Segle VII aC: Primeres figures (Dama d'Auxerre).
• Segle VI aC: Jocs atlètics (cos nu, exaltació).
• Segle V aC: Idealització propera a la realitat. Fídies (ús de la vestimenta).
• Segle IV aC: Policlet. Més realisme expressiu, accentuació del moviment (pathos) i la tensió.

La Figura Humana en Relleus i Pintures de l'Art Antic

Mesopotàmia: Relleu Narratiu i Simbòlic

Sumeri (i Neobabilònic)

• Relleu sense perspectiva, figures planes.
• Perspectiva jeràrquica.
• Cos amb perspectiva aspectiva (rostre de perfil, ull frontal, tors frontal, extremitats de perfil).
• Exemples: Estela d'Ur-Nanshe, Estela dels Voltors, Cilindres segell, Estendard d'Ur.

Accadi

• Art polític, no religiós. Substitució de la posició de la divinitat pel monarca (símbol del poder monàrquic).
• Art més naturalista i detallat, amb temes bèl·lics. Ús de la diorita.
• Exemple: Estela de Naramsin (línies obliqües, paisatge de fons, cap de Naramsin/Sargon).

Assiri

• Magnificència dels relleus d'alabastre, utilitzats com a narracions.
• Relleus de Kalakh: baix relleu amb gran detallisme (cos musculós, robust i faccions marcades).

Persa

• Plafons de vidrieres d'Susa: colors brillants, precisió en el vestit, cabell i barba.

Hitita

• Porta del Rei: proporcions grans, estudi anatòmic i serenitat.

Egipte: Funció Religiosa i Jeràrquica

L'art egipci tenia una finalitat religiosa, màgica i divina (monumental). S'allunyava de la realitat, tot i que eren capaços de representar-la (com l'Ostrakon de la ballarina).

Utilitzaven la perspectiva aspectiva, jeràrquica i hieràtica. Hi havia absència de retrat individualitzat per la possibilitat de reaprofitament de les imatges de reis.

Exemples: Paleta de Narmer (triomf de l'Alt Egipte sobre el Baix Egipte, unificació del país), Rahotep i Nofret.

Art Egeu: Creta i Micenes

Minoics (Creta)

• Pintures murals amb la tècnica del fresc (guix humit), utilitzada per primera vegada.
• Ocupaven tota la paret, emmarcades amb ornaments (part baixa del mur).
• Gran importància al dibuix (línia marcada) i tonalitats vives.
• Convencionalisme: perspectiva aspectiva.
• Diferenciació de gènere per la tonalitat de la pell (homes foscos, dones clares). Idealització de la figura humana.
• Característiques: animals naturalistes; humans amb cintura estreta i esquena cap enrere; homes amb faldilla curta i cabells llargs; dones amb faldilla llarga i cotilla que deixa els pits descoberts, amb tocats.
• Exemples: Taurocatàpsia, Príncep dels Liris i La Parisenca.

Micenes

• Relació amb l'art minoic, a vegades difícil de diferenciar.
• La pintura (als palaus) és menys espontània, però més monumental. Flexibilitat en els cossos.
• Màscara d'Agamèmnon: Conservada en fines làmines d'or, intentava representar la cara del difunt. Intenció de realisme ideal, però amb funció ritual. Estil més tosc.

Edificis d'Esbarjo i Espais Públics: Característiques i Evolució

Arquitectura Pública Grega

Grècia s'organitzava en ciutats-estat (Polis), amb govern i sistema econòmic propis (Esparta i Atenes). L'establiment urbà es dividia en l'Acròpolis i els camps circumdants. La religiositat es manifestava en santuaris com Olímpia, Delfos o Eleusis.

Principals Espais Urbans de la Polis

• Acròpolis: Part alta de la ciutat. Recinte emmurallat que contenia els temples, llocs públics i els tresors dels déus protectors de la polis.
• Àgora: Imprescindible per al desenvolupament de la ciutat. Plaça principal amb dues funcions:
  1. Àmbit administratiu i de reunió per a solemnitats.
  2. Comerç i negocis (en època homèrica era només política).
• Stoa: Pòrtic amb establiments comercials, situat prop dels llocs públics. Més tard es van estendre per la ciutat, creant carrers amb columnes i porxos (també es van utilitzar a les ciutats colònies).
• Gimnàs i Palestra: (Situats fora de la ciutat) Llocs d'oci i esbarjo. Exercicis físics i centre cívic de reunió.
• Teatre: Fonamental per a l'espectacle. Construït als vessants dels turons, constava d'escena, orquestra i càvea.
• Estadi: Centre cívic. Edifici rectangular amb càvea sobre el desnivell del terreny, utilitzat per a jocs atlètics.

Característiques de l'Edifici Grec

L'edifici grec es concebia com a harmonia total, amb valors estètics globals i proporcions mesurades.

1. Arquitectura arquitravada, amb aparença serena i línies horitzontals i verticals (la qual cosa dificultava la construcció de pisos).
2. Inicialment, s'utilitzava pedra calcària; el marbre no es va generalitzar fins a mitjans del segle V aC.
3. Els edificis eren polícroms: s'utilitzaven colors com el blau, el vermell i els daurats.
4. Harmonia visual i refinaments òptics (a partir de mitjans del segle V aC): corbes a l'entaulament i l'estilòbat, inclinació de les columnes interiors, èntasi de les columnes, augment del diàmetre de les columnes dels angles i distància igual entre els intercolumnis.

Arquitectura Pública Romana

Si els grecs eren artistes per caprici estètic, els romans eren enginyers que feien obres d'art. L'estructura arquitectònica es plantejava cap a l'exterior, creant espais adequats per a l'home.

La ciutat romana era una unitat administrativa, militar i econòmica (dos tipus: coloniae i municipia). Utilitzaven la Planta Hipodàmica: rectangular, amb el Cardus (Nord-Sud) i el Decumanus (Est-Oest), amb pòrtics i columnes. Al centre, la plaça major o Fòrum (equivalent a l'Àgora).

L'arquitectura romana era funcional, civil i militar (no exclusivament religiosa). Van introduir l'arc, la volta i la cúpula. L'edifici havia de ser bell, però també útil per a l'Estat. Utilitzaven un sistema mixt (arc-llinda) i materials barats i sòlids: formigó i maó.

Principals Edificis Romans

• Fòrum: Centre urbà. Al voltant hi havia temples, el Senat, botigues i biblioteques, envoltat de pòrtics (es va haver d'ampliar perquè va quedar petit).
• Temple: Religió domèstica i devoció a l'emperador. Accés per una escalinata a un podi. El Panteó d'Agripa és el més gran.
• Basílica: Utilitzada per a assumptes judicials, però també com a centre comercial (planta rectangular).
• Termes: Banys públics utilitzats per a la reunió i la conversa (Exemple: Termes de Pompeia).
• Teatre: Edifici exempt, amb superposició de pisos (càvea) i façana exterior monumental.
• Amfiteatre: Unió de dos teatres, de dimensions més grans.
• Circ: Amb arrels en l'estadi grec, utilitzat per a curses.