Arquitectura del Museu Guggenheim Bilbao: Disseny i Materials

Descripció de l'Edifici

El museu està construït en un dels marges de la ria del Nervión, enfonsat uns 16 metres per sota dels edificis propers, raó per la qual, malgrat arribar als 50 metres d’alçada, no sobrepassa gaire les construccions circumdants.

L'Exterior del Museu Guggenheim

Destaca en primer lloc la no existència d’un punt focal dominant, atès que, per exemple, l’entrada principal es resol a partir d’una escala descendent per cobrir el desnivell respecte a la plaça, raó per la qual queda relativament amagada i no es converteix en una façana dominant, fet que afavoreix la visió integrada del conjunt exterior.

El Museu Guggenheim de Bilbao ofereix una visió exterior creada a partir de dos tipus de volums interconnectats:

• els ortogonals, recoberts de pedra calcària i dominants a la part baixa de l’edifici;
• i els corbats i retorçats, recoberts de finíssimes làmines de titani de menys d’un mil·límetre de gruix.

El seu sistema constructiu respon a una complexa estructura realitzada a partir d’un programa de simulació per ordinador creat per a la indústria aeroespacial, capaç de calcular les estructures necessàries, interpretar els esbossos i convertir-los en volums tridimensionals.

Els volums recoberts de titani són els que donen singularitat i personalitat a aquest edifici, ja que es tracta d’un conjunt de formes que desafien els principis tradicionals de l’arquitectura. Es giren, cargolen i s’inclinen en sentits oposats, de tal manera que podríem dir que la forma segueix, no la funció, sinó la fantasia. D'altra banda, el titani té unes qualitats reflectants que es complementen amb la brillantor de l’aigua, on alhora es reflecteix l’edifici, accentuant així la sensació que es tracta d’un gegantí vaixell navegant o un peix recobert d’escates.

Tant l'interior com l'exterior manifesten una aparença caòtica per la contraposició fragmentada d’espais i volums. Espais i volums d’aspecte irregular i distorsionat, totalment oposats a l’estabilitat, unitat i harmonia dels estils arquitectònics tradicionals, responen a una dislocació formal volguda i planificada que es manifesta amb més rotunditat a l’exterior. Per això, parlem d’una obra d’estil deconstructivista.

Tots aquests elements es combinen i s'uneixen a través dels murs a mode de cortina de vidre que dóna transparència al museu i relaciona l'exterior i l'interior. És remarcable especialment la vidriera de la part posterior del vestíbul, realçada per una impressionant marquesina que fa de terrassa i que descansa en una gegantina columna de pedra.

L'Interior i les Sales d'Exposició

L'interior es vertebra a partir de l'enorme vestíbul de 50 m d'alçada, al voltant del qual s'articulen els tres nivells de sales expositives, connectades per mitjà de passarel·les curvilínies, ascensors envidrats i torres d'escales. La superfície d'exposicions, amb un total d'11.000 m², es distribueix en dinou galeries/sales: deu de planta ortogonal i nou de planta irregular, totes en correspondència amb les formes destacades a l'exterior. Aquesta distribució es basa, lògicament, en la planta lliure que s’aconsegueix amb els materials industrials contemporanis. Les deu sales regulars es dediquen a l’exposició cronològica de les obres del museu, mentre que les sales de formes i dimensions espectaculars es destinen a les exposicions monogràfiques dedicades a artistes específics. La més espectacular és la sala gran, o sala del peix, de 30 m d'ample i 130 de llarg, l'espai de la qual, lliure de columnes, la fa apta per a l'exposició de peces de grans dimensions i per a peces de major pes, ja que es localitza a la planta baixa.

Gairebé totes les sales reben llum natural zenital per mitjà de claraboies.

Entorn i Integració Urbanística

El museu s'aixeca en una de les ribes de la ria del Nervión, 16 m per sota de la cota de l'eixample de la ciutat. Aquesta diferència permet que, malgrat els 50 m d'alçada, l'edifici no sobrepassi l’alçada de les construccions circumdants. La seva construcció ha aconseguit una integració urbanística total en l'entorn.

Elements No Constructius

Com a edifici contemporani que és, s’allunya dels elements decoratius de caràcter historicista de tipus escultòric i pictòric, i és el propi edifici l’autèntic element decoratiu, ja que s’aixeca com una gegantina escultura que es retorça en un aparent caos reforçat per la brillantor del titani. En aquest sentit, hi ha qui considera aquest edifici com una “escultura habitada” amb unes formes orgàniques que evoquen figures diverses, com hem esmentat abans.