Arquitectura i Context Històric: Del Segle XIX al Modernisme

Context Històric: Del Segle XIX a les Guerres Mundials

El Segle XX: Crisi i Transformació

El començament del segle XX quedà marcat per la crisi de la Primera Guerra Mundial, desastre anunciat des del final del segle XIX, i que va comportar grans canvis, tant d'àmbit polític com social. Aquest gran conflicte bèl·lic obligà a fer un replantejament de la societat europea. Acabada la guerra, arribaren als EUA els Feliços Anys Vint, acabats de manera sobtada i dramàtica amb el Crack del 29, que comportà problemes socioeconòmics amb conseqüències tan desastroses com la Gran Depressió nord-americana o l’arribada del nazisme. El nazisme, que va arribar al poder democràticament, comportà el rearmament alemany i després provocà grans horrors, entre els quals destaca l’Holocaust jueu i la Segona Guerra Mundial.

El Segle XIX: Revolucions, Industrialització i Imperialisme

Del conjunt d’esdeveniments que es produïren al segle XIX destaca, durant el primer terç, l’impuls de la Revolució Industrial, que comportà una nova estructura social i econòmica. Entre el 1830 i el 1848 se succeïren les grans revolucions liberals, que, en alguns casos, anaren acompanyades de moviments nacionalistes (Bèlgica, Itàlia, Grècia, Polònia, etc.) que agitaren tot el continent europeu. El 1850 s’inicià un nou cicle revolucionari obrerista, que topà amb la resistència dels governs burgesos conservadors. En aquesta segona meitat del segle, dues comunitats nacionals molt potents, Alemanya i Itàlia, aconseguiren la unificació. A partir del 1887, les tensions s’estengueren arreu del món. L’obrerisme, un cop tancada la via de la seva expansió legal, entrà en una fase violenta. Les potències europees s’enfrontaren pel repartiment d’Àfrica i per l’extensió de la seva àrea d’influència. Els moviments nacionalistes a Rússia, Àustria i Turquia pugnaven per assolir els seus objectius, mentre a Àsia i a Amèrica apareixien, respectivament, dues noves potències imperialistes: el Japó i els Estats Units. El resultat de totes aquestes tensions va portar a la Primera Guerra Mundial, el major conflicte de la humanitat.

Exposicions Universals i Avenços Tècnics

Coincidint amb la commemoració del centenari de la Revolució Francesa, el 1889 es va celebrar a París l'Exposició Universal. Al llarg del segle XIX es van organitzar aquesta mena d'exposicions, amb la finalitat de donar a conèixer els avenços tècnics, comercials i artístics d'arreu.

L'Escola de Chicago: Innovació en l'Arquitectura

Característiques Generals de l'Escola de Chicago

En la majoria dels edificis de l'Escola de Chicago, hi ha trets comuns que podem considerar com a característiques generals:

• Les estructures metàl·liques, que permeten fer edificis amb gran altura.
• L’ús del pilar de formigó com a suport o fonament, que serà la solució en construir sobre un sòl sorrenc i fangós.
• Les finestres esteses horitzontalment per tota la façana, amb les dimensions que es desitgi, ja que ja no seran necessaris els murs de càrrega.
• Eliminació dels murs de càrrega gràcies a l’estructura metàl·lica de l’edifici.
• Desenvolupament de l'ascensor elèctric, inventat per Siemens l’any 1887.

Quant a l'exterior, se suprimeixen elements decoratius, habituals a finals del segle XIX. En els magatzems s'aposta per superfícies llises i envidrades, i predominen les línies horitzontals i verticals. Façanes: atractives i de maçoneria.

Esquema d'Anàlisi Arquitectònica

1. Identificació

   • Dades de l'obra
   • Autor
   • Cronologia
   • Estil i tipus d’intervenció urbanística
   • Context

2. Anàlisi Formal

   • Estil

     • Característiques de l'estil
   • Espai exterior
   • Planta
   • Alçat i espai interior

3. Anàlisi Tècnica

   • Materials
   • Tècniques

4. Anàlisi Conceptual

   • Significació i simbolisme
   • Funció

5. Urbanisme, Models i Influències

   • Paper de l’edifici en el seu entramat
   • Influències

L'Estil Organicista: La Casa de la Cascada (Fallingwater)

Característiques de l'Estil Organicista

La Casa de la Cascada pertany a l’estil organicista. Els edificis semblen éssers vius, es confonen amb la natura i harmonitzen en el seu entorn. Treuen el màxim partit dels materials moderns: ferro, vidre, acer, formigó armat i les tecnologies noves. Volen ser edificis funcionals: els habitatges tenen mesures humanes. S’inspiren en influències orientals: cases japoneses, temples... Prioritzen la llum natural, acústica, ventilació, espais exteriors.

Anàlisi de la Casa Kaufmann (Fallingwater)

Espai Exterior

La Casa Kaufmann té tres plantes: una assentada en la roca amb la sala d’estar i una terrassa, suspesa damunt d’una cascada, de manera que la caiguda de l’aigua sembla sortir de la mateixa casa. La segona planta té una altra terrassa. Les plantes es comuniquen a través de rampes, esglaons, ponts i terrasses, per tant té moltes obertures. L’exterior de la casa fou dissenyat per confondre’s amb l’entorn. No és destacable la façana d’entrada al carrer, sinó la part interior que dona a la cascada. Predominen les línies rectes horitzontals que s’equilibren amb la verticalitat de la xemeneia. L’escala és humana, l’edifici és molt lleuger, ja que predominen els espais sobre els volums. S’integra amb el seu entorn natural.

Espai Interior

Pel que fa a l’espai interior, la planta és lliure, i està format per tres pisos, els quals no tenen un esquema geomètric, on dominen les línies verticals. És asimètrica, la casa no utilitza angles rectes i sovint a les cantonades posa vidres. Pel que fa a les terrasses, estan molt ben estudiades i la superior protegeix la inferior, però tampoc la tapa totalment. En la primera planta, hi ha una gran sala d’estar instal·lada sobre una roca com a base de la llar de foc i una gran terrassa de formigó que vola damunt la cascada i la integra especialment en l’habitatge. Les estructures de les diferents habitacions prescindeixen dels murs de càrrega i l’espai queda completament lliure. L’últim pis és el pis dels convidats.

Elements de Suport

Aprofita les grans roques del terreny per sostenir l’edifici i s’ajuda amb murs verticals de pedra i columnes de formigó. Les plantes planes es van esglaonant, salvant el desnivell del terreny, i una gran xemeneia de pedra rústica que surt de la roca, constitueix l’eix vertical. Els sostres són plans, formats per bigues de ferro no visibles a l’exterior.

Materials i Tècniques

Els materials emprats són el formigó armat, la pedra, el vidre i l’alumini. Respecte al tractament del mur, en algun lloc és irregular, però majoritàriament és un mur de formigó armat. El sistema constructiu és amb materials industrials i la coberta és el mateix formigó que fa el sostre pla.

La Torre Eiffel: Estructura i Disseny

Estructura i Exterior

La Torre Eiffel és una estructura amb un pes de 10.100 tones, integrada per unes 18.000 peces i uns 2,5 milions de cargols. La torre s'aixeca sobre quatre grans pilars i quatre arcs enormes que s'hi recolzen. En conjunt forma una estructura de gran resistència. Pel que fa a l’exterior de la Torre Eiffel, es pot dir que no té façana principal, sinó que està composta a partir de quatre façanes simètriques. Malgrat això, la forma piramidal de la torre, dividida en quatre parts diferents separades per tres plataformes, potencia molt més la sensació de verticalitat. Per tant, consta de tres pisos:

• El primer pis fa la funció de base i té forma quadrangular. Té quatre grans pilars inclinats que descansen sobre vuit gats hidràulics cadascun i estan units mitjançant els arcs. Aquest sistema permet que els pilars no es desestabilitzin quan fa vent.
• El segon, a 115 m, descansa sobre la primera plataforma a través de quatre pilars més, però no tan inclinats com els del primer bloc.
• A la tercera planta s’uneixen els pilars fins arribar als 274 metres d’alçada. L’última planta consta d’un mirador envoltat de vidres amb capacitat per aproximadament 800 persones, des d’on es pot veure tota la ciutat, situat a 305 metres. Amb l’antena arriba als 325 m.

Alçat i Espai Interior

La primera planta compta amb un restaurant, una oficina de correus, un espai anomenat Cineiffel, botigues de records, recepció i sala de conferències, i la Sala Gustave Eiffel. A la segona planta es troben telescopis, botigues, un altre restaurant anomenat Le Jules Verne, i vitrines animades sobre el funcionament dels ascensors. En l’última planta hi ha certs diorames que presenten la història d’aquesta planta, i prop de l'extrem de la torre se situen una estació meteorològica, una estació de ràdio, i les habitacions en les quals va viure el propi Eiffel. També hi ha taules panoràmiques i d’orientació, i una reconstrucció del despatx de Gustave Eiffel rebent Thomas Edison.

El Modernisme Català: El Palau de la Música Catalana

Context Cultural i Urbanístic a Catalunya

Catalunya va viure l'últim terç del segle XIX una gran revolució cultural, reflectida sobretot en la literatura, la música, les arts plàstiques i l'arquitectura. Tot plegat formava part de la Renaixença, que va fer ressorgir els valors catalans juntament amb el creixement de Barcelona per la indústria i el comerç. L'aparició del catalanisme polític va fomentar un nacionalisme que es va estendre a tots els àmbits. El 1888 Barcelona va organitzar la primera Exposició Universal d'Espanya. L'Ajuntament va emprendre grans transformacions urbanístiques que van convertir Barcelona en una gran ciutat europea.

Anàlisi Formal del Palau de la Música Catalana

Elements de Suport i Estructura

Les columnes són els elements de suport com a imitació dels principis constructius de l'art gòtic. Les columnes que sostenen l'amfiteatre mostren capitells florals, i les de l'últim pis s'obren en forma de palmeres espectaculars. A l'exterior, els contraforts reben l'empenta de la força exercida pel pes de la coberta. Així, els murs es troben alliberats de la funció de càrrega, i permet cobrir-los amb vitralls que aporten llum a l'interior de la sala de concerts.

Espai Exterior i Interior

L'edifici fou construït en un solar molt irregular. L'estretor dels carrers impedeixen una bona perspectiva de l'obra, que té tres plantes. S'hi accedeix a través d'una entrada amb uns amplis porxos pensats per al trànsit de carruatges. A la planta baixa hi ha un bar, la biblioteca, la sala d'assaig i l'aula de música. Del vestíbul parteix una doble escala amb accés al primer pis, on hi ha la sala de concerts. La boca de l'escenari no té el tradicional arc. A la dreta, hi ha un bust de Beethoven, entre columnes dòriques. A l'escenari hi ha a banda i banda les muses de la música, emergint de la paret tocant diferents instruments. Al sostre destaca una gran claraboia central en forma de llum invertit. Es tracta d'un enorme vitrall, fet amb vidre emplomat, en què predominen dos colors: el groc del sol, i el blau del Mediterrani. La superfície vidrada dels murs de la sala és d'una gran riquesa cromàtica. En la decoració del conjunt de l'edifici, hi abunden els elements florals.

Detalls de l'Espai Exterior

Construïda amb maons d'obra vista de color vermell, la façana presenta una gran unitat. El famós trencadís del modernisme català recobreix les columnes i les taquilles originals. A la part superior de la façana apareix una forma ovoide coberta de trencadís i decorada amb l'escut de Catalunya i la Creu de Sant Jordi (una clara referència a la pàtria catalana). A sota trobem un fris de mosaic, obra de Lluís Bru. A la cantonada de l'edifici destaca el grup escultòric de Miquel Blay titulat: Al·legoria de la Cançó Popular Catalana. Sobre un fons d'elements vegetals, una dona jove que personifica la cançó catalana presideix un grup de figures masculines (ancià, nen, pagès i mariner) i femenines (ciutadana, àvia, pagesa i nena). La figura de Sant Jordi corona tot el conjunt. També a l'exterior, als contraforts, es distribueixen bustos de grans compositors.

Estil del Palau de la Música Catalana

El Palau de la Música Catalana és un dels edificis més significatius de l'arquitectura modernista a Catalunya. Domènech i Montaner era un home culte i apassionat pels coneixements. A més d'arquitectura, va estudiar biologia, zoologia i mineralogia. L'admiració que sentia per Richard Wagner, a qui ret homenatge al Palau de la Música, està íntimament relacionada amb els seus plantejaments artístics. El compositor alemany defensava la integració de totes les arts i això justament és el que l'arquitecte plasma en la seva obra: la combinació d'arquitectura, escultura i arts decoratives. En la construcció del Palau de la Música, van intervenir els artistes catalans més destacats: arquitectes, artesans i escultors.

L'article de Domènech i Montaner titulat: —publicat en la revista La Renaixença— exposa els recursos que s'han d'utilitzar per materialitzar una arquitectura que reflecteixi el caràcter nacional català:

• Innovació inherent del modernisme.
• Recuperació de la tradició popular.
• Presència dels valors nacionals.
• Evolució cap a la lleugeresa (a diferència de Gaudí).
• Gust per l'estètica de l'Edat Mitjana.
• Exaltació de la policromia.
• Abundància en l'ornamentació floral.

Context Històric: La Casa Milà (La Pedrera) i el Modernisme

Durant la segona meitat del segle XIX i l'inici del segle XX es produeix definitivament una ruptura amb les formes artístiques del passat, gràcies a la Revolució Industrial, que havia fet aparèixer nous materials constructius i noves fonts d'energia més potents. A més, amb l'èxode rural, es va fer necessari un replantejament de les ciutats. Amb el creixement de les ciutats i la indústria es va fer imminent el predomini econòmic i polític de la burgesia, que va eclipsar el poder de l'Estat i l'Església. I així, la iniciativa en el terreny de les arts va quedar a mercè de la burgesia enriquida gràcies a la Revolució Industrial i a l'especulació urbanística de les noves ciutats. En definitiva, es produeix una acceleració de les innovacions de tots els àmbits, que fa que apareguin contínuament moviments artístics. Tots aquests canvis van fer també que els artistes comencessin a buscar més que mai la pròpia identitat, procurant diferenciar-se cadascun d'ells de la resta d'artistes i intel·lectuals.

A Catalunya, apareix el Modernisme més o menys l'any 1888 i té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric a Catalunya era idoni, pel creixement econòmic que estava experimentant la burgesia i pel moment de reafirmació nacional. Però, aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a l'Estat espanyol, on la pèrdua de les darreres colònies americanes va posar en crisi el concepte d'estat i va començar a endarrerir el país pel que fa a l'economia i la societat.

Anàlisi del Pavelló Alemany de Barcelona

Estructura i Disseny Exterior

L’edifici s'aixeca sobre un podi de travertí al qual s'hi puja per una petita escala tangencial al pla de vuit graons, que també permet l'accés a una piscina de planta rectangular situada a la part esquerra de la plataforma. El pavelló no té façana principal. Darrere d'aquest estany artificial hi ha despatxos i lavabo, integrats al conjunt mitjançant un mur de travertí recorregut en part per un banc del mateix material que s'uneix a la coberta de la construcció principal. Aquesta coberta, plana i horitzontal, se sosté només a partir de vuit pilars de forma cruciforme d'acer inoxidable repartits en intervals regulars, i així allibera els murs de la funció habitual de càrrega, que estan així per criteris estètics. S'estén en voladís respecte de l'estructura inferior de suport a l'extrem esquerra i deixa al descobert el cantó contrari on s'ubica un petit pati rectangular tancat. En aquest pati s'aixeca sobre un segon estany una escultura femenina de bronze obra de Georg Kolbe. La planta del Pavelló està format per una combinació de diferents rectangles, que s'encaixen els uns amb els altres, en una variació suau d'exteriors i interiors. Aquesta composició respon al recorregut de la visita: l'escala senyala la primera part, la perspectiva de l'escultura la segona, acabant-se en arribar al marbre de Tinos després de travessar l'espai on hi ha les cadires. El cobert se sosté amb vuit pilars d'acer en forma de creu, dins d'un estoig platejat; estan disposats prop dels murs llevat d'un, al mig de la sala, prop de les cadires. La llum és natural. La construcció es basa en una composició rígidament geomètrica i rectilínia sense ornamentacions en les seves construccions; la funcionalitat és el màxim luxe. Dimensions i proporcions: La plataforma del Pavelló mesura 53 x 17 m.

Espai Interior

Hi ha murs divisoris distribuïts amb criteris estètics que tenen la funció de delimitar l'espai però no d'aguantar l'edifici. Les parets de marbres de colors i vidre transparent de l'interior creen un recinte obert i polivalent totalment oposat al tradicional espai compartimentat, fet que permet una bona interrelació interior-exterior i fa una sensació espacial més gran que l'arquitecte reforça a través del reflex del mateix edifici a l'aigua de les dues piscines. L'escàs mobiliari interior el componen la popular Cadira Barcelona, una catifa negra i una cortina vermella que, al costat del mur central d'ònix daurat, representen la bandera alemanya. La cadira la va dissenyar el mateix arquitecte especialment per al pavelló; és una cadira feta de pell i metall, la qual es va convertir en una icona del disseny modern. Al fons, en un petit estany hi ha l'estàtua de bronze de Kolbe envoltada de parets de marbre verd i també d'ònix, on les vetes naturals de la pedra formen línies abstractes, contrastant amb l'estàtua. L'escultura contrasta les seves línies corbes amb la composició geomètrica de l'edifici i es reflecteix en l'aigua, vidres i marbre.