Arquitectura i Art del Segle XX: Moviments i Característiques

Arquitectura del segle XX

Al segle XX es revisen els mitjans de l'expressió artística. Si la pintura era color, l'escultura era volum i l'arquitectura, espai habitable. Sorgirà un moviment que qüestiona l'èmfasi en la decoració i prioritza la lògica constructiva (funcionalisme). S'imposa la funció bàsica: l'habitabilitat per sobre de l'ornamentació en l'estètica. La bona arquitectura és la que és funcional.

Si la distribució interior és harmoniosa, la llum matisada i l'edifici està integrat amb l'entorn, l'edifici és bell. Adolf Loos considerava que l'ornamentació era un delicte i un malbaratament d'energia i de diners. L'arquitecte s'havia d'alliberar de la preocupació de l'ornamentació i de l'estil, i s'ha de preocupar per la distribució individual i la lluminositat.

Funcionalisme

Es fonamenta en l'absència de decoració i juga amb línies verticals i horitzontals, contrastos de materials, jocs volumètrics i una distribució funcional. Això comporta la simplicitat de les formes i un retorn a volums elementals.

Utilitza materials de l'era industrial i tendeix a no amagar-los, sinó que moltes vegades els mostra. El sistema constructiu consisteix a independitzar l'estructura portant del tancament, de manera que aquest últim no tingui la funció de contenir. Aposten per la funció social de l'arquitectura. Es dissenyaran edificis tenint en compte la qualitat de vida, la higiene, etc. Aquestes són preocupacions que van dirigides principalment a les classes més desfavorides. És un estil que es dona en el període d'entreguerres.

Destaquen: Le Corbusier, Walter Gropius i Mies van der Rohe.

L'any 1919 es funda a la ciutat de Weimar l'escola Bauhaus, que es dedicava a l'ensenyament de l'arquitectura i de totes les arts industrials. Serà un centre de potenciació d'aquestes tendències.

Le Corbusier

És el defensor més important del funcionalisme. Tracta de buscar solucions racionals per a l'home social i intenta fugir de la deshumanització del maquinisme. Proposa edificis en alçada on han de viure centenars de persones.

Els seus criteris constructius queden recollits en el “Modulor”, on fixa les proporcions per construir harmònicament qualsevol edifici. Va establir 5 principis bàsics:

1. Construcció sobre pilars prims (pilotis) que serveixen per separar l'edifici del sòl. La casa queda aïllada de la terra.
2. Terrasses i jardins a la coberta.
3. Finestres allargades i longitudinals per donar més llum.
4. Planta lliure a l'interior (absència de pilars i murs de càrrega, amb un interior independent de l'esquelet).
5. Façana lliure, dissenyada en funció de l'entorn.

Això és possible gràcies als nous materials de l'era industrial, que al seu torn permeten construir blocs d'edificis molt alts per alliberar sòl per a zones verdes. La funcionalitat té un paper molt important.

Walter Gropius

Crea a Weimar la primera escola de disseny, on els alumnes projectaven tot el que realitzaven i on s'investigaven totes les arts plàstiques relacionades amb la indústria. L'arquitectura s'ajustava a cada necessitat concreta, fugint del compromís de posicions preestablertes. Està basada en la lògica, sense ornamentació, i és pensada per ser útil.

Mies van der Rohe

Fill d'un tallador de pedra, fet que li provoca un interès pels contrastos com a element expressiu. Rep influència de l'arquitectura japonesa en la distribució dels espais: la simplicitat. Crea espais oberts que es disposen cap a l'exterior, buscant integrar-se amb l'entorn. El 1919 inicia investigacions en arquitectures en alçada i, per a tal efecte, el ferro i el formigó han d'anar a l'interior com un esquelet, mentre que el vidre és com un vel sobre l'esquelet, formant la pell.

La seva obra més important serà el Pavelló Alemany de l'Exposició de Barcelona del 1929, un edifici amb poca ornamentació. Aquesta construcció neix a partir dels principis de Le Corbusier. La característica principal és la fluïdesa de l'espai interior: un espai únic només complementat per envans. Ofereix una gran perspectiva.

Arquitectura Orgànica: L'Organicisme

Als inicis de segle, els Estats Units s'havien quedat una mica endarrerits respecte a les avantguardes europees. No obstant això, als anys 30 entren en les avantguardes gràcies a l'exili de molts artistes. La Segona Guerra Mundial atura l'activitat constructiva a Europa, i això farà que els Estats Units prenguin el relleu, amb una societat desitjosa de novetats que acollirà els artistes que fugen d'Europa.

El nou model arquitectònic dels Estats Units creu que els edificis són com organismes i que la seva forma ha d'adequar-se a la seva funció, a l'entorn i als materials utilitzats. El principal arquitecte va ser Frank Lloyd Wright, que va integrar l'arquitectura en l'entorn natural i va construir per a l'home individual i no col·lectiu.

L'obra més important és “La casa de la cascada”, on els espais s'obren de dins cap a fora. Els plans horitzontals de formigó juguen amb la verticalitat dels murs de pedra, però fuig de construir l'espai a la manera racionalista, sinó que concep l'edifici com un organisme viu que es desenvolupa a partir de l'entorn. Una altra construcció integrada és el Museu Guggenheim de Nova York.

Característiques

• Integració de l'edifici en el medi ambient, creant un espai que s'acosti a la natura per tal que es pugui mantenir un diàleg harmònic entre la construcció i l'espai. L'edifici ha de néixer de la terra. Cal respectar els desnivells del terreny. No trencar la bellesa de l'entorn, sinó acomodar-s'hi. Qualsevol element ha d'estar integrat en l'espai global.
• Els materials han d'estar en estat natural, sense ornamentació.
• Utilització de cobertes en amplis voladissos que prolonguen horitzontalment l'espai.

Desconstructivisme

És una tendència nascuda a finals dels anys 80. Es caracteritza per la fragmentació i el disseny no lineal, la manipulació de la superfície de les estructures i l'ús de formes no rectilínies usades per distorsionar els elements principals de l'estructura i el voltant de l'edifici. Per tant, l'aparença final d'aquests edificis es caracteritza per un caos controlat que es basa en les teories filosòfiques de Jacques Derrida, que diu que la forma és el resultat de la fantasia.

Frank O. Gehry

La seva arquitectura és impactant i feta amb materials innovadors. És reconegut per la forma i els materials que utilitza. Ell considera que l'arquitectura és un art i que l'edifici ha de ser una obra d'art, igual que si fos una escultura. Però no oblida els aspectes bàsics de l'arquitectura (la funcionalitat o la integració de l'edifici en el seu entorn). Els seus edificis juguen amb el volum.

Museu Guggenheim de Bilbao

Autor: Frank O. Gehry / Data: 1991-1997 / Tipus: Museu / Material: Pedra calcària, vidre i titani / Estil: Desconstructivisme / Ubicació: Bilbao.

Frank O. Gehry va estudiar arquitectura a la Universitat de Califòrnia del Sud i urbanisme a Harvard. El 1962 va fundar la seva pròpia empresa i va rebutjar el modernisme arquitectònic. La seva arquitectura es basa en teories desconstructivistes i expressa que l'edifici és l'obra d'art.

El Museu Guggenheim de Bilbao té dos volums interconnectats: els ortogonals, recoberts de pedra calcària, i els corbats, recoberts de làmines de titani. Tots aquests elements es combinen i s'uneixen a través dels murs de cortina de vidre, que donen transparència al museu i relacionen l'exterior amb l'interior. És remarcable especialment la vidriera de la part posterior del vestíbul, realçada per una impressionant marquesina que fa de terrassa i que descansa sobre una columna de pedra colossal.

L'entrada principal del museu s'amaga darrere d'una escalinata descendent que salva el desnivell existent. Això permet una visió global del conjunt en lloc de prioritzar un punt focal dominant.

El vestíbul té 50 metres d'alçada i hi ha tres nivells de sales expositives, connectades per mitjà de passarel·les curvilínies, ascensors envidriats i torres d'escales. La superfície d'exposicions, amb un total d'11.000 m², es distribueix en 19 galeries: 10 de planta ortogonal i nou de forma irregular. La més espectacular és la sala gran, anomenada “el peix”, de 30 m d'ample i 130 de llarg.

El museu s'aixeca en una de les ribes de la ria del Nervión, 16 metres per sota de la cota de l'Eixample de la ciutat, la qual cosa permet que, malgrat els seus 50 metres d'alçada, l'edifici no sobrepassi l'alçada de les construccions circumdants. Té una gran integració urbanística. El reflex amb l'aigua combina perfectament amb la tonalitat del cel i l'atmosfera de Bilbao.

El museu forma part de la Fundació Solomon R. Guggenheim. La seva funció principal és exposar a les seves sales art contemporani de qualsevol format a partir d'un fons propi. Les seves formes orgàniques han estat identificades amb un vaixell, una interpretació que fa homenatge a la tradició portuària de la ciutat.

Expressionisme Abstracte

Es caracteritza per afegir a la pintura el valor de la taca i l'autoexpressió directa sobre la tela, sense controlar racionalment el procés d'execució. S'inicia el 1947, quan Jackson Pollock fa el primer dripping. Ell no utilitza el pinzell, sinó que situa horitzontalment la tela i hi fa regalimar la pintura. Un dripping consisteix a pintar a partir d'esquitxos i regalims, i llançar la pintura sobre la tela mitjançant pots foradats, esquitxades, etc. En aquesta tècnica, el moviment de l'artista és tan important com el resultat final, la qual cosa es coneix com a action painting: el pintor havia d'estar dins l'obra sobre la qual es posa la pintura. Està lligat a l'automatisme de l'expressionisme.

Per a Pollock, això és una pintura vital, i pintarà quadres en els quals cos i ànima s'involucren en l'acció de l'obra. Utilitzarà la tècnica all-over mitjançant aquesta obra. Per a ell, això és com una dansa virtual.

Obra destacada: Maman (1999), de Louise Bourgeois. És una escultura exempta de bronze, acer inoxidable i marbre, d'estil expressionista i tema al·legòric, ubicada a Bilbao.

Informalisme

Engloba totes les tendències que es desenvolupen després de la Segona Guerra Mundial. L'informalisme les recull i apareix paral·lelament a l'expressionisme abstracte. Barreja grans quantitats de pigment amb materials diversos com vidre, sorra, fusta i filferro. La seva finalitat era crear relleus a l'obra i així crear una tercera dimensió en una superfície plana. Juga amb textures i colors per provocar sensacions sense objectes. Aquest joc s'anomena art matèric. En aquest art, cada artista seguirà una tendència diferent, com el collage, el frottage o els drippings.

A Espanya, destaca aquesta tendència amb el referent d'Antoni Tàpies. Aquest investiga els efectes de com les diferents matèries es poden aplicar sobre la tela i generar volums, convertint-ho en un quadre-escultura. S'integrarà en l'arte povera d'Itàlia, que reutilitza qualsevol deixalla i/o matèria sobre la tela. La seva obra Creu i R se situa dins la tendència informalista i utilitza la tècnica de combinar materials heterogenis amb materials tradicionals per buscar un nou llenguatge.

Pop Art

És un estil que retorna a la figuració. S'origina en els anys 50-60 i és una revisió de la cultura de masses, recuperant amb ironia i sentit crític estereotips comuns en la vida diària. Aquesta cultura arriba al màxim de resplendor a Londres als anys 60 amb els mitjans de masses, i mostra un interès estètic per productes que l'alta cultura menyspreava (imatges, dissenys). Aquest art subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum. La base és el poble. Sorgeix com a reacció contra l'expressionisme abstracte. Es produeix un canvi radical que tractaria d'un antropocentrisme en l'art a un antiantropocentrisme, perquè l'objecte és més important que el subjecte.

Característiques

• Objectes industrials, cartells, imatges... són el tema principal com a mitjà d'expressió d'aquesta societat.
• És un art urbà, aliè a la natura.
• Utilitza les imatges amb un sentit diferent per obtenir una nova estètica o per a una visió crítica d'aquesta societat de consum.
• Empra un llenguatge pla.
• Està relacionat amb el món de la publicitat, és fàcil d'entendre.
• És una estètica realista, voluntàriament freda, sense missatge aparent.

Art Conceptual

Sorgeix a la meitat dels anys 60 com a reacció contra l'expressionisme abstracte. Aquesta tendència es caracteritza pel concepte i/o la idea, que és el més important. Tot el plantejament i les decisions ja estan fets prèviament; el que importa és el concepte.

L'execució d'aquesta idea en una obra és superficial, secundària. Fins ara, el més important era el resultat; en aquest art, ho és la idea. En l'art conceptual, la idea és la màquina que fa l'art; preval sobre els conceptes estètics i materials, i alhora l'obra és l'obra en si mateixa. És a dir, el que es pretén és que la idea sigui l'obra d'art.

El precursor és Duchamp i el ready-made, ja que es poden considerar obres d'art conceptuals en el sentit que són obres basades en objectes d'ús diari. S'hi incorporen, a més a més, definicions i documents fotogràfics. L'autor Joseph Kosuth va voler demostrar que per arribar a la idea d'un objecte no cal representar-lo, només en tenim prou en definir-lo. Reacciona contra l'art formal i lluita per separar l'estètica de l'art. L'art conceptual s'allunya de la referència entre el món i la cosa material. No li interessa el resultat, sinó el fet de l'art en si mateix. “L'art existeix en la seva pròpia recerca artística”, és a dir, en la pròpia recerca artística és on és l'art.