Arquitectura i art del segle XIX: historicisme, modernisme i modernitat

Característiques generals de l'arquitectura historicista (romanticisme)

- Estil arquitectònic europeu de la primera meitat del s. XIX que va conviure amb els edificis neoclàssics.

- Seguia les premisses del romanticisme.

- Reacciona contra la fredor formal del neoclassicisme.

- Rebutja la nova tècnica deshumanitzadora.

- Eclecticisme: barreja d’elements estilístics diversos.

- Reté la voluntat de ressuscitar i imitar formes i estils constructius del passat. S’inspira en l’arquitectura medieval i de països exòtics: edificis neoromànics, neogòtics, neobizantins, neomudèjars, neohindús, neoegipcis, neoxinesos...

Característiques generals del modernisme

- Estil arquitectònic europeu de finals del s. XIX i principis del s. XX.

- Va destacar a les ciutats de Barcelona, Brussel·les i Viena.

- L’estètica s’inspirà en la natura; per això en els edificis predominen les formes corbes i una decoració exuberant.

- Les construccions es van complementar harmònicament amb objectes artesanals (forja, vitralleria, ceràmica i mobiliari).

• Principals arquitectes (Catalunya):

• Antoni Gaudí.
• Domènech i Montaner.
• Puig i Cadafalch.

Característiques generals de l'arquitectura moderna («formigó i acer»)

- La concentració de la població i el creixement de les ciutats (fruit de la revolució demogràfica i de l’èxode rural) va generar un gran impuls urbanístic.

- Diversificació d’edificis (industrials i pel transport, educatius i culturals, recreatius i esportius, administratius i equipaments col·lectius, habitatges).

- Van començar a col·laborar equips d’arquitectes i enginyers.

- Es va unir tecnologia i art per produir edificis funcionals (adaptats a les noves ciutats) alhora que estètics.

- A partir de la segona meitat del s. XIX es van utilitzar materials fabricats industrialment en grans quantitats i a preus assequibles (formigó, ferro, acer, vidre, fibres plàstiques).

- El ferro permetia cobrir grans espais amb pocs suports i substituir la fusta (per evitar incendis): mercats, magatzems, fàbriques i estacions.

- L’estructura interna d’acer i formigó armat (com si fos un esquelet) i l’ús de grans finestrals de vidre per revestir l’exterior (que n’alleugerien el pes), juntament amb nous invents tècnics (l’ascensor), van permetre erigir edificis de gran altura: aparició dels primers gratacels.

Estils arquitectònics moderns

1. Funcionalisme (o racionalisme arquitectònic)

• Principals característiques

- L’interès primordial de l’arquitectura és la utilitat (la funció determina la forma, els materials i el sistema constructiu de l’edifici).

- S’evita l’ornamentació innecessària.

- Predomini de la línia recta i de les formes geomètriques simples.

- Proporcions de mida humana.

• Principals tendències

- Escola de Chicago (EUA, 1880–1910; 1940–1970).

- Constructivisme (Rússia, 1920–1930).

- Organicisme (EUA, 1930–1940).

- L’edifici està integrat harmònicament en l’entorn, s’inspira en la natura i plasma la psicologia o espiritualitat de les persones que l’utilitzen.

- Escola nòrdica (Escandinàvia, 1950–1980).

- Brutalisme (Regne Unit, 1950–1980).

- Ús extensiu del formigó vist i d’altres materials toscs (maó, ferro forjat, granit).

2. Avanguardes (o postmodernisme)

• Principals característiques

- Importància de l’estètica (preocupació per l’ornamentació).

- Rebuig del funcionalisme i de les formes simples.

- Ús d'elements decoratius i constructius tradicionals propis de períodes artístics anteriors (eclecticisme).

- Arquitectura d’autor.

- Gran diversitat d’estils.

• Principals tendències

- Estructuralisme (Holanda, Japó, 1960–1980):

Ús d'estructures modulars rítmiques i geomètriques complicades integrades en la planificació urbana.

- High-Tech (Anglaterra, a partir de 1970):

Exhibició dels components tecnològics de l'edifici i exteriorització dels seus elements estructurals. Estètica futurista i flexibilitat d’ús.

- Deconstructivisme (Canadà, a partir de 1980):

La forma és el resultat de la fantasia. Es deformen les superfícies i s'eviten les línies rectes. Els espais i volums semblen desordenats.

L'art modern (segle XIX)

Arts plàstiques

Romanticisme (primera meitat del segle XIX)

- Exaltació de l'individu, la nació, els ideals de llibertat, l'amor i les passions, els sentiments, la espiritualitat i l'irracional.

- Temes inspirats en la història, les llegendes, l'exotisme, la natura (paisatges) i la imaginació.

- Estil basat en el predomini del color sobre el dibuix (en pintura), el tractament efectista de la llum, el dramatisme de les composicions (complexes i amb moviment) i la tècnica ràpida i energètica.

→ Géricault, Delacroix, Friedrich, Turner (pintors).

→ Rude (escultor).

Realisme (1840–1870)

- Consciència dels artistes pels problemes socials derivats de la industrialització.

- Es substitueixen els temes medievals, clàssics o orientals pels contemporanis i quotidians, tractats amb objectivitat, sense idealització ni embelliment.

→ Courbet, Millet, Fortuny (pintors).

Impressionisme i postimpressionisme (1870–1910, París)

- IMPRESSIONISME:

Recreació d'impressions visuals ràpides i transitòries; desaparició del dibuix i pinzellada solta (les figures semblen inacabades o tenen un aspecte indefinit); barreja òptica (l'espectador unifica els colors a mesura que s'allunya del quadre); efectes de la llum; coloració de les ombres i pintura a l'aire lliure.

→ Manet, Monet, Renoir, Degas (pintors) i Rodin (escultor).

- NEOIMPRESSIONISME O PUNTILLISME:

Dibuixen mitjançant punts de colors purs, en lloc de pinzellades; mirats a una certa distància creen en la retina les diferents formes i tonalitats.

→ Seurat i Signac (pintors).

- POSTIMPRESSIONISME:

Autors amb estils personals que recuperen el dibuix, capten l'expressivitat de les coses i analitzen l'objecte sobre el qual incideix la llum.

→ Cézanne, Toulouse-Lautrec, Gauguin, Van Gogh (pintors) i Josep Llimona (escultor).

- SIMBOLISME:

Plasmació de la idea pura de les coses: imaginació, fantasia, somnis i espiritualitat.

→ Rousseau i Klimt (pintors).