L'arkhé i la Filosofia Presocràtica: Un Viatge a les Arrels del Pensament

1.- Sentit de la qüestió de l’arkhé com a qüestió originària de la filosofia: dels milesis als pitagòrics
La filosofia va néixer a Grècia i els primers filòsofs són anomenats presocràtics perquè van viure abans de Sòcrates. Aquests pensadors es preguntaven qüestions fonamentals com què és la veritat, què és el ser i d’on surt tot. Abans de la filosofia, els únics textos que existien eren poètics, i els grecs consideraven els poetes savis perquè sabien expressar amb bellesa i profunditat el misteri de les coses. La poesia mostrava que tot tenia bellesa i misteri si es mirava amb atenció i provocava emoció i sorpresa, el que els grecs anomenaven thaumazein. Els poetes no parlaven de si mateixos, sinó que expressaven el que ens sorprèn o emociona, és a dir, el misteri del món. Amb el temps, la poesia va evolucionar. Primer va existir la poesia èpica, com la d’Homer amb la Ilíada i l’Odissea i Hesíode amb la Teogonia, que explicava històries de déus i herois i mostrava el misteri de manera indirecta. Després va sorgir la poesia lírica, que ja no parlava de fets concrets sinó de sentiments humans generals, allunyant-se del mite i acostant-se al logos, a la raó, i preparant l’aparició de la filosofia. Els filòsofs, com els presocràtics, van deixar enrere els mites i les històries concretes i van començar a reflexionar directament sobre la realitat i sobre què té tot en comú. Aquesta recerca de l’origen comú rep el nom d’arkhé, que vol dir principi de tot. Els filòsofs milesis són el primer exemple d’aquesta recerca. Tales de Milet afirmava que l’aigua era l’arkhé perquè tota la vida surt de l’aigua i deia que “tot està ple de déus”, referint-se al caràcter diví i indeterminat de la realitat. Segons la tradició, Tales va caure en un forat mentre reflexionava, simbolitzant el filòsof distret i pensador. Anaximandre, alumne de Tales, proposava l’apeiron, l’indefinit, com a principi de tot, defensant que les coses existeixen gràcies a l’espai del no-res. Anaxímenes considerava l’aire com a arkhé i deia que l’ànima també és aire, el que indica la relació entre vida i principi vital. Pensar filosòficament significa mirar les coses des de fora, com un espectador, amb distància, per entendre-les millor. Aquesta recerca mostra la diferència entre el pensament poètic, que s’expressa amb emoció i bellesa, i el pensament filosòfic, que busca la raó, la comprensió i l’origen de tot el que existeix. Els milesis són, per tant, els primers que van formular la qüestió de l’arkhé com a principi de la realitat i que van establir la base de la filosofia occidental, portant la reflexió més enllà del món concret i cap a la recerca de l’essència de tot.

2.- Heràclit i Parmènides: visió comparativa
Heràclit va néixer a Efes entre els anys 550 i 480 aC i li deien “Heràclit l’obscur” perquè escrivia de manera complicada, amb frases curtes i aforismes difícils de comprendre. Va ser un dels primers a escriure en prosa i va proposar que tot el que existeix està en constant canvi i oposició. Per a Heràclit, hi ha un principi comú que governa tot, al qual ell anomena lógos, que significa raó, llei i ordre del món. Aquest lógos no és una cosa concreta i material, sinó que és l’essència que fa que els contraris, com el dia i la nit, tinguin sentit i s’harmonitzin. L’harmonia prové de l’equilibri dels contraris, i aquest ordre del món fa que els canvis no siguin caòtics sinó comprensibles. Heràclit creia que només el savi podia veure més enllà de les aparences, mentre que l’ignorant només percebia el món quotidià. Altres conceptes que utilitzava per expressar el principi comú són kosmos, que significa ordre i món, physis, que és la naturalesa i la manera de ser de cada cosa, pólemos, guerra o oposició, i harmonia, que és l’equilibri dels contraris. Segons ell, el món es manté gràcies a aquest equilibri de forces i al flux constant de canvi. Parmènides, per la seva banda, va néixer a Elea entre el 570 i el 476 aC i va tenir una influència molt gran sobre Plató. Parmènides escriu el Poema de Parmènides, en el qual reflexiona sobre el Ser i la Veritat. Introduïa la distinció entre veritat, que ell anomena aletheia, i aparença, que anomena doxa. La veritat és allò que cal descobrir, allò ocult que no és immediatament visible, mentre que l’aparença és el que sembla a simple vista i depèn de la nostra opinió. Parmènides va ser el primer a parlar explícitament del Ser i afirmava que l’arkhé és el Ser mateix, allò que és real i immutable, que no canvia. També afirmava que el pensament i el ser són el mateix i que només es pot pensar el que existeix. Comparativament, Heràclit centra la seva filosofia en el canvi i l’oposició, considerant que l’ordre i la raó són presents dins del flux de la realitat, mentre que Parmènides defensa la permanència i la unitat del Ser, negant la realitat del canvi i posant l’èmfasi en l’essència immòbil de tot. Així, els dos filòsofs representen dues visions complementàries i alhora oposades dins la filosofia presocràtica: Heràclit ensenya a observar el món en moviment, tot considerant la necessitat dels contraris, mentre que Parmènides ens convida a mirar més enllà de les aparences i a reconèixer la permanència i la veritat que es troba en el Ser. Aquesta comparació mostra que la filosofia presocràtica no només buscava l’arkhé material, sinó que també començava a explorar les formes de raonament i comprensió de la realitat que influirien en tota la història de la filosofia posterior.

3.- El pensament pitagòric en el context de la filosofia presocràtica
El pensament pitagòric es desenvolupa dins del marc de la filosofia presocràtica i representa una etapa en què la reflexió sobre l’arkhé i l’ordre del món es combina amb una visió més matemàtica i estructurada de la realitat. Els pitagòrics creien que tot el que existeix té una harmonia oculta que es pot entendre a través dels nombres i les proporcions. Aquesta idea reflecteix la preocupació presocràtica per trobar el principi comú de totes les coses, l’arkhé, però introduint una dimensió nova basada en la raó i la mesura. La influència dels pitagòrics es nota també en Plató, que va conèixer la comunitat pitagòrica durant els seus viatges a Sud-Itàlia i Sicília i va integrar moltes de les seves idees en la seva pròpia filosofia, especialment pel que fa a la recerca de l’ordre i la perfecció del món. A diferència d’Heràclit, que considerava que tot està en constant canvi i que l’harmonia es dona gràcies als contraris, els pitagòrics buscaven un principi estable que pogués explicar la realitat a través de la matemàtica. La seva recerca es centrava en comprendre les proporcions, les relacions i els nombres com a base de l’ordre universal. Això s’insereix en la tradició presocràtica de voler mirar més enllà de les coses concretes i de les aparences per trobar una explicació racional i general del món. La importància del pensament pitagòric dins de la filosofia presocràtica rau també en la manera com concebia la connexió entre la vida humana i l’ordre del cosmos, mostrant que la recerca de la veritat no només es troba en l’observació del món físic, sinó també en la comprensió de les estructures matemàtiques que el sostenen. D’aquesta manera, els pitagòrics van contribuir a consolidar la idea que la filosofia no es limita a preguntes sobre els elements concrets, sinó que inclou l’anàlisi abstracte i racional de les lleis que governen l’univers. Això reflecteix la transició definitiva del pensament basat en la sorpresa i l’admiració del món, que caracteritzava la poesia i els primers filòsofs, cap a un pensament racional i metòdic que busca principis generals i explicacions coherents, establint les bases que influiran en tota la filosofia posterior. Els pitagòrics, per tant, exemplifiquen l’evolució de la filosofia presocràtica, combinant l’herència de la recerca de l’arkhé amb una nova metodologia basada en la raó i l’estructura matemàtica del món, i preparen el terreny per als desenvolupaments de Plató i Aristòtil, que continuaran explorant la recerca de principis universals més enllà de la realitat concreta i visible.

4.- El gir de la problemàtica filosòfica en els pluralistes i les seves diverses solucions
Després dels primers filòsofs com els milesis i els pitagòrics, la filosofia presocràtica va experimentar un gir amb els pluralistes, que van començar a reconèixer que no hi ha un únic principi que expliqui tota la realitat. Aquests filòsofs pluralistes van plantejar que l’univers està compost per diversos elements i que cal comprendre la seva interacció per entendre l’ordre del món. La problemàtica filosòfica, que fins aleshores buscava un arkhé únic, es diversifica amb ells, i les solucions que proposen mostren la riquesa i complexitat de la reflexió presocràtica. Els pluralistes continuen amb la recerca de principis generals i del sentit de la realitat, però reconeixen la pluralitat dels elements i dels processos naturals, mostrant que l’explicació de tot el que existeix no es pot reduir a una sola substància o principi. Això obre un nou horitzó en la filosofia, perquè es comença a entendre que la realitat és més complexa i que és necessari un raonament més detallat per poder explicar-la. Amb els pluralistes, es manté l’objectiu dels primers filòsofs: mirar les coses des de fora i trobar el principi comú de tot, però es fa des d’una perspectiva més oberta i flexible, que accepta la diversitat i la interacció dels elements que formen el món. Aquest gir filosòfic mostra també la transició cap a una manera de pensar més sistemàtica, racional i crítica, que serà la base de la filosofia posterior. Els pluralistes representen un punt intermedi entre els filòsofs que buscaven un únic arkhé i els filòsofs que exploraran més tard la naturalesa de la raó, de l’ésser i de la veritat com Plató i Aristòtil. La seva importància radica en haver introduït la idea que la realitat no es pot comprendre només des d’un punt de vista simplificat, sinó que cal tenir en compte la complexitat i la diversitat dels elements i dels processos naturals. Així, el gir de la problemàtica filosòfica en els pluralistes mostra que la reflexió filosòfica es torna més crítica i més profunda, preparant el terreny per a les grans qüestions que abordaran els filòsofs clàssics, com la naturalesa de l’ésser, el principi de tot i la recerca de la veritat més enllà de les aparences. Els pluralistes ensenyen que la filosofia és una recerca constant que no es limita a un únic enfocament, sinó que ha de considerar múltiples perspectives per comprendre la complexitat del món.

5.- El saber dels sofistes i el seu lloc en la història de la filosofia
Els sofistes van aparèixer a Grècia al segle VI aC com un moviment intel·lectual que es dedicava a ensenyar a joves de les ciutats la retòrica i l’art de parlar, habilitats fonamentals en les polis greges, especialment en el marc de la democràcia. La paraula “sophistés” significa savi, i els sofistes es declaraven experts en allò que tots els humans compartim: la llengua i la vida política. No buscaven la veritat absoluta, sinó que ensenyaven a defensar la pròpia opinió i a convèncer els altres, mostrant així que el veritable saber, segons ells, consistia en dominar el llenguatge i la persuasió. Els sofistes són contraris a Sòcrates, ja que mentre ell creia que hi havia una veritat que calia cercar més enllà de les opinions, els sofistes sostenien que la veritat és relativa i depèn de la perspectiva de cada individu o de cada cultura. Això es coneix com a relativisme i es reflecteix en les frases d’autors com Protágoras, que afirmava que “l’home és la mesura de totes les coses”, i Gòrgies, que deia que la veritat, si existeix, és inaccessible a la vida humana. Els sofistes consideraven que el coneixement i la opinió es poden utilitzar per tenir èxit en la vida política, i que saber defensar el propi punt de vista és més important que trobar una veritat absoluta. La seva influència és rellevant perquè van posar en evidència que la filosofia havia de considerar també la dimensió pràctica del llenguatge i de les relacions humanes dins de la polis. Així, els sofistes contribueixen a la història de la filosofia mostrant que hi ha diferents maneres de concebre el saber: una basada en la recerca de la veritat, com feien els presocràtics i Sòcrates, i una altra basada en la capacitat de defensar opinions i intervenir amb habilitat en la vida política. Els sofistes són, doncs, una etapa clau per entendre la diversitat del pensament grec i el paper que el llenguatge i la persuasió poden tenir en l’educació i en la societat, tot posant en relleu que la filosofia no només tracta de coneixements teòrics, sinó també de com aquests coneixements es poden aplicar en la pràctica humana i social. La seva presència i influència contrasten amb la recerca filosòfica del coneixement de Sòcrates, i la seva figura i obra serveixen per destacar que la història de la filosofia inclou diferents enfocaments sobre què significa saber i com es pot utilitzar aquest saber dins de la vida de la polis.

6.- El personatge Sòcrates i el seu sentit històric: la philosophía
Sòcrates, que va viure entre el 470 i el 399 aC, és una figura clau en la història de la filosofia i el referent principal de la tradició filosòfica grega posterior. No va escriure cap obra pròpia i el coneixem a través dels diàlegs de Plató, que el van convertir en personatge central de les seves obres, i també a través de Xenofont i de la caricatura d’Aristòfanes a la comèdia “Les núvols”. La seva activitat filosòfica es desenvolupava en el context d’Atenes, una democràcia en decadència després de la guerra del Peloponès i del règim dels trenta tirans imposat per Esparta, un moment en què la ciutat es trobava política i socialment inestable. Sòcrates es caracteritzava per la seva recerca de definicions generals i per l’actitud filosòfica que consistia a mirar les coses des de fora, com un espectador, allunyant-se dels casos concrets i de la quotidianitat. La seva pràctica filosòfica incloïa la maièutica, que comparava amb l’ofici de llevadores: ajudava els altres a donar a llum el coneixement que ja tenien dins, i la ironia, que consistia a posar en evidència la ignorància dels interlocutors deixant-los parlar com si fossin savis. El diàleg sòcratic no buscava convèncer de la pròpia opinió, sinó guiar els interlocutors cap a la veritat absoluta, més enllà de les aparences i de les opinions personals. Aquesta manera de filosofar contrasta amb els sofistes, que consideraven que la veritat no es podia assolir i que el saber consistia en defensar opinions de manera efectiva segons les circumstàncies. La frase “només sé que no sé res” resumeix la consciència de la pròpia ignorància que caracteritza Sòcrates, ja que, tot i ser considerat el més savi de tots els homes segons l’oracle de Delfos, ell reconeixia que el veritable saber només és accessible a un nivell diví i que la seva tasca era orientar els altres en la recerca del coneixement. Sòcrates va ser jutjat per corrompre els joves d’Atenes i per anar en contra dels déus establerts, ja que qüestionava les creences i valors convencionals de la ciutat. Durant la seva defensa, explicada en l’“Apologia” de Plató, mostra clarament la seva postura: no es considera savi en res concret, però sap orientar la reflexió i provocar l’admiració o thaumazein davant del món, tal com feien els poetes abans de la filosofia.

La figura de Sòcrates encarna, per tant, l’origen de la philosophía com a recerca constant del saber, la reflexió crítica i el diàleg orientat a la veritat, establint les bases de tota la filosofia posterior, especialment de Plató, que continuarà desenvolupant les idees del mestre atenès i les portarà al pla teòric de les idees i del coneixement.