Arkhé dels Presocràtics: Principis Filosòfics i Pensadors Clau

Arkhé dels Presocràtics: El Principi Fonamental de la Realitat

L'arkhé dels presocràtics és la realitat bàsica, la font de tot, allò que és en tot. És a dir, és el principi o fonament de totes les coses, l'element o substància del qual provenen tots els altres elements. Per exemple, Pitàgores ens diu que si coneixem les matemàtiques, podem alliberar l'ànima, que està empresonada en el cos. Aquests són alguns dels presocràtics i els seus principis.

Tales de Milet: L'Aigua com a Arkhé

Tales, el primer filòsof de Milet, creia que el principi de tot o arkhé de tot és l'aigua, perquè l'aigua és el principi de tot organisme viu. A més, creia que tot té ànima i, per tant, tot és viu.

Anaximandre: L'Àpeiron, la Substància Abstracta

Anaximandre creia que el principi de tot és una substància abstracta, l'àpeiron, del qual sorgeixen els elements per separació dels contraris (fred, calent; humit, sec...).

Anaxímenes: L'Aire com a Matèria Primària

Anaxímenes pensava que la matèria primària és l'aire i que dels diferents estats de l'aire provenen els altres elements.

Heràclit: El Flux Constant i el Foc Metafòric

Heràclit, proper als pensaments dels milesis, afirma que tot flueix, panta rhei, que vol dir que tot canvia i el panta rhei representa que tot està en canvi constant. També és coneguda la seva cita afirmant que “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu”, ja que segons ell, en estar tot sotmès a un canvi continu, ni el riu ni l'home seran els mateixos el segon cop que hi passin. Heràclit va identificar que aquest principi era el foc, no s'ha d'interpretar en sentit literal sinó com una metàfora: el foc està en moviment i canvi constant, com la natura mateixa. Segons ell, l'autèntica naturalesa de les coses és amagada, donant a entendre que al coneixement només hi podem arribar amb els ulls de la raó. Per contra, veiem a Parmènides, que pensa que no hi ha canvi i, per tant, nega el canvi i afirma la raó.

Pitàgores: Els Nombres com a Estructura del Cosmos

Pitàgores i la seva comunitat van ser els primers en dir que eren filòsofs. Ell buscava l’estructura o forma del cosmos, no la matèria de l’origen, com feien els de Milet. Van relacionar que tot estava basat amb les expressions numèriques, cal estudiar les proporcions numèriques perquè l’estructura del cosmos és matemàtica. Arkhé = nombre (aire: octaedre, foc: tetraedre, terra: hexaedre, cosmos: icosaedre). La matemàtica és una eina per conèixer el món.

Parmènides: L'Ésser Immutable i la Il·lusió del Canvi

Parmènides té un pensament en polèmica directa amb el d’Heràclit. Ell pensa que els canvis d'H són aparences sensorials que la raó ens mana a negar-los. Ell diu que entre els sentits i la raó ens hem de fiar més de la raó. Una deessa li va revelar una veritat inqüestionable: l’ésser és i el no-ésser no és. Així arribem a l’afirmació que el canvi és pura il·lusió. Segons ell, l'ésser, per definició, ha de ser únic, perquè si hi hagués dos éssers (o més) entre ells, per a distingir-ne un de l'altre, caldria que enmig hi hagués el no ésser, cosa impossible perquè el no ésser no és (no existeix). Pel mateix motiu, l'ésser ha de ser infinit, il·limitat, o estaria envoltat pel no ésser. Igualment ha de ser etern, ja que si deixés de ser ésser seria no ésser.

Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit: Els Pluralistes i la Combinació d'Elements

Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit són considerats pluralistes:

• Tots tres filòsofs accepten les “regles de Parmènides”: no es pot explicar el canvi tot dient que és el pas continu del SER al no SER; és a dir, no reneguen dels principis de Parmènides, però tampoc no es resignen a deixar d’explicar el món, la physis, de manera material o física (no abstracta).
• Així, doncs, els pluralistes postulen que la realitat no ha sorgit d’un únic principi o element, sinó de diversos elements materials, i la varietat o diversitat del món respon a una combinació múltiple d’aquests elements sempre existents.
• És a dir, la suma del SER sempre és constant i mai no deixa d’existir (ni minva ni creix). Al igual que Parmènides, els tres accepten que no és possible ni la creació ni l’anihilació de les coses sinó que existeixen combinacions d’elements preexistents i ETERNS (sempre SÓN).