Aristòtil vs. Plató: Dualisme, Coneixement, Ètica i Política

Comparativa Filosòfica: Aristòtil i Plató

Antropologia i Psicologia: La Unitat de l'Ésser Humà

Aristòtil afirma que l'ànima no pot existir sense el cos; la matèria és el cos i la forma és l'ànima. Si no hi pot haver cap forma sense matèria, Aristòtil es desmarca un cop més del dualisme platònic en remarcar la unitat substancial de l'ésser humà. Per a ell, l'ànima no és, com en Plató, un esperit pur que la matèria contamina, sinó el principi vital que mou el cos i el fa funcionar.

Aristòtil fa servir un criteri biològic i distingeix tres tipus d'ànimes:

• Ànima vegetativa: La seva funció és proporcionar aliment, créixer i reproduir-se.
• Ànima sensitiva: Afegeix al nivell anterior la sensibilitat i el moviment.
• Ànima intel·lectiva: Pròpia dels humans, és el pensament, amb la capacitat de conèixer.

En canvi, Plató fa servir un criteri ètic i distingeix l'ànima racional, irascible i concupiscible.

Gnoseologia: La Teoria del Coneixement

A partir de la idea de la teoria del coneixement, Aristòtil estableix una classificació dels sabers. En canvi, Plató estableix dos graus de coneixement basats en la seva metafísica dualista:

Graus de Coneixement segons Aristòtil

1. Coneixement sensorial: Inclou la sensació, la percepció immediata aportada pels sentits, la imaginació i la memòria. És el tipus de saber que s'obté per mitjà de l'experiència, on es troba l'origen de tot coneixement.
2. Coneixement intel·lectual: Sorgeix quan som capaços d'abstreure la forma universal.
3. Filosofia: El grau més elevat i el més digne dels sabers. Només la filosofia permet afirmar amb veritat que un coneix la veritat.

Graus de Coneixement segons Plató

• Món Sensible: Assolit mitjançant la creença i la imaginació.
• Món Intel·ligible: Correspon al pensament discursiu i al coneixement dialèctic.

Ètica: El Bé Suprem i la Virtut

Per a Aristòtil, el fi o bé suprem al qual tendim és la felicitat, entesa com a vida contemplativa. En canvi, per a Plató, la idea màxima és el Bé. Aristòtil és conscient que no tothom és capaç d'aquesta activitat en igual grau, i en això Plató hi està d'acord.

La part racional de l'ànima té virtuts intel·lectuals, com ara la saviesa (virtuts dianoètiques), però també una funció moral, orientadora sobre l'acció (virtuts ètiques).

Aristòtil defineix la pràctica ètica posant en primer lloc que la virtut ètica és un hàbit. La virtut moral és fruit de la repetició insistent que marca un solc. Mentre que Sòcrates i Plató identificaven coneixement i virtut (el coneixement de la virtut du a practicar-la), per a Aristòtil, la virtut és el resultat d'habituar la voluntat. Aristòtil tanca la definició de virtut amb una referència a l'home assenyat. L'ètica condueix necessàriament a la política, i en això Plató hi està d'acord.

Política: La Sociabilitat Natural i els Règims de Govern

Aristòtil insisteix en la sociabilitat natural de l'ésser humà, no només natural, sinó consubstancial. La millor societat és aquella que més afavoreix el bé dels ciutadans. En efecte, el fi al qual aspirem els humans és la felicitat, i aquí Plató hi està d'acord. Així doncs, l'ètica i la política mantenen una relació d'interdependència: perquè es pugui plasmar una bona conducta ètica s'ha de fer en un context polític, i si l'educació no n'hi ha prou, cal imposar la llei mitjançant la vigilància i el càstig.

Aristòtil somia una ciutat ideal que serveixi de referència a la ciutat real, cosa que és comú en Plató, ja que ell aspirava a formar un estat ideal. Aristòtil va recollir i analitzar 158 constitucions per extreure'n conclusions.

Aristòtil descriu sis tipus de govern:

• Positius: Monarquia, Aristocràcia i Democràcia.
• Degeneracions: Tirania, Oligarquia i Demagògia (degeneracions de les anteriors).

A efectes reals, Aristòtil sembla disposat a inclinar-se en favor d'un règim mixt de base democràtica, però obert a la influència aristocràtica dels millors. Plató, en canvi, plantejava l'aristocràcia com el govern més just, seguit de la timocràcia, i considerava la democràcia com el més injust.