Aristòtil: Vida, Obra i Pensament Filosòfic Clau

Aristòtil i el seu Món

La vida d'Aristòtil transcorre entre dos mons en conflicte:

• Macedònia: al segle IV a.C., una petita però ambiciosa potència, considerada semibàrbara pels grecs del Peloponès.
• Atenes: civilitzada i democràtica, més culta i refinada.

Context Polític i Formació Especial

• 384 a.C.: Neix a Estagira (Calcídica).
• Atenes, culta, civilitzada i democràtica, mirava amb desconfiança Macedònia i Tràcia, que tenien ganes d'expandir-se i obtenir un reconeixement que no posseïen.
• Relació amb la cort macedònia: El pare d'Aristòtil, grec pur, era metge oficial de la cort, amic i conseller del rei. A la cort, Aristòtil coneixerà i es farà amic de Filip, fill del rei i futur rei de Macedònia.
• Família de metges: Aquesta herència va despertar el seu interès per la biologia. A més de la formació general, va rebre la formació especial dels descendents de metges, més empírica i pràctica. Aquest enfocament marcaria profundament la seva filosofia.

Aristòtil a l'Acadèmia de Plató

• Als 17 anys, Aristòtil va anar a Atenes a estudiar, on va romandre durant 20 anys.
• Va ingressar a l'Acadèmia de Plató, on va destacar com a membre actiu i deixeble brillant, convivint i aprenent directament de Plató. Primer com a alumne i després com a professor.
• Va introduir l'estudi de la retòrica a l'Acadèmia per contrarestar la retòrica dels sofistes, que considerava buida de continguts. Ell proposava una retòrica plena de continguts.
• 358 a.C.: Els avatars polítics, com l'expansió militar i diplomàtica de Macedònia amb Filip II, van portar a l'hegemonia macedònia sobre tota Grècia.
• A Atenes es van despertar forts sentiments antimacedonis. A causa de les seves relacions amb la cort macedònica, Aristòtil va haver de marxar d'Atenes.
• 347 a.C.: Mor Plató. El seu nebot Espeusip va passar a ser el director de l'Acadèmia.

Allunyament de Plató: Viatges i Observació

La situació política va portar Aristòtil a viatjar:

• Va anar a Assos (costa nord-oest de l'Àsia Menor), convidat pel tirà Hèrmies per fer de conseller i amic. A Assos, va obrir una "sucursal" de l'Acadèmia.
• Quan Hèrmies va morir en mans dels perses, va marxar a l'illa de Lesbos, a la ciutat de Mitilene. Allà va realitzar:
  • Investigacions de ciències naturals: observacions, catalogacions i descripcions d'animals, plantes i fenòmens meteorològics. Aquest interès per la vida natural el va allunyar de moltes posicions platòniques.
• 342 a.C.: Filip li va encomanar l'educació del seu fill Alexandre. Aristòtil es va traslladar a Pel·la, a la cort macedònica, on va treballar temes polítics. Va poder fer allò que havia anhelat Plató: formar el futur governant.
• Però Alexandre era massa jove (13 anys) i mancat d'experiència. Quan va tenir 16 anys, es va fer càrrec de la regència i la seva formació es va acabar.
• Aristòtil va tornar a Estagira: un temps de concentració intel·lectual per començar a sistematitzar la seva obra.
• Quan Filip va ser assassinat, Alexandre es va imposar com a monarca i va continuar les expansions del seu pare cap a Pèrsia, però ara no només en nom dels macedonis sinó de tots els grecs. (cf. Pg 80 context de l'Hel·lenisme)

El Liceu: Centre de Saviesa Aristotèlica

Aristòtil va tornar a la sotmesa Atenes, on va preferir fundar un centre alternatiu a l'Acadèmia: el Liceu, situat als jardins del temple dedicat a Apol·lo Liceu. Durant 13 anys, va ser un període de gran activitat científica i teòrica.

Mentrestant, la situació sociopolítica era compromesa i conflictiva:

• L'hegemonia macedònia havia desfet el sistema de polis, les ciutats-estat.
• Alexandre esdevenia cada cop més despòtic i amb pretensions de divinitat, fet que va provocar el trencament amb Aristòtil.
• La mort d'Alexandre el 323 a.C. va desencadenar una revolta antimacedònia a Atenes. Aristòtil va ser acusat d'impietat (per l'Himne a Hèrmies!) i va abandonar Atenes per evitar un "segon crim contra la filosofia".

Va anar a Eubea, on va morir l'any següent, a l'edat de 62 anys.

Teofrast, que el seguia des d'Assos, va ser el nou director del Liceu. Al seu testament, Aristòtil va col·locar la seva família sota la protecció d'un lloctinent d'Alexandre (mostrant cura per la família i la dona). També va demanar que s'alliberessin els seus esclaus quan tinguessin l'edat convenient.

El Corpus Aristotelicum

Gran part de l'obra d'Aristòtil s'ha perdut. Va ser Andrònic de Rodes, onzè director del Liceu al segle I a.C., qui va ordenar i publicar el que es conservava sota el nom de Corpus Aristotelicum.

Es distingeix entre obres esotèriques (apunts per a ús intern) i obres exotèriques (destinades a la publicació). Andrònic les va ordenar segons un pla didàctic que marcaria la filosofia i la ciència durant molts segles.

Entre els seus escrits destaquen:

• Lògica (reunits amb el nom d'Organon)
• Ciències Naturals (Història dels animals)
• Psicologia (Sobre l'ànima)
• Física (Meteorològics)
• Metafísica (Metafísica)
• Ètica i Política (Ètica a Nicòmac)
• Estètica (Retòrica, Poètica)

Crítica a la Teoria de les Idees de Plató

Plató va proposar el món de les Idees com el principi d'intel·ligibilitat del món sensible; les Idees són l'essència de les coses. Aquestes coses imiten imperfectament les Idees, i només la contemplació de les Idees ens permet entendre el que veiem.

Aristòtil, però, planteja diversos inconvenients a aquesta teoria:

• Si el món material s'explica com a còpia imperfecta de les Idees, existeix una Idea de qualsevol cosa? Existeixen Idees de coses dolentes? Per a Aristòtil, és inadmissible l'existència d'Idees perfectes de tot allò que és negatiu i dolent.
• Com és possible que l'essència d'una cosa, allò que fa que sigui el que és, estigui separada d'aquesta cosa? Per a Aristòtil, l'essència d'una cosa no pot estar separada de la cosa mateixa.
• El món de les Idees no aconsegueix explicar el més característic del món sensible: el canvi i el moviment. Com pot un món perfecte, incorruptible, immutable i etern ser causa i explicació d'un món canviant, imperfecte, on tot és mortal i provisional?

Aquest últim aspecte, la impossibilitat de la teoria platònica d'explicar el canvi i el moviment, serà l'esperó de la teoria aristotèlica.

Metafísica: Més Enllà de la Física

El terme "Metafísica" prové d'Andrònic de Rodes (segle I a.C.), que va situar els escrits "després de la física" (metà ta physiká). També en la metafísica, la concepció aristotèlica de la realitat i de l'ésser està profundament influenciada pel gran pes de les seves observacions i anàlisis de la natura.

El Problema del Canvi en la Filosofia

La preocupació dels primers filòsofs era trobar una explicació racional de la natura que la fes comprensible i clara. Això els va portar a investigar el canvi i el moviment, elements protagonistes del món natural:

• Heràclit: afirmava que el moviment és la llei de l'univers ("tot flueix").
• Parmènides: sostenia que el moviment és impossible, segons el raonament lògic.
• Plató: va intentar una síntesi d'aquestes dues visions oposades a través de la dualitat món sensible – món intel·ligible.

Aristòtil, però, considerava que Plató es va limitar a juxtaposar les dues visions, però no les va integrar realment. Per entendre la visió aristotèlica, cal aprofundir en la seva Física (la ciència de l'ens mòbil) i en la seva Metafísica (la seva concepció de la realitat). El problema del canvi és, de fet, el punt de partida de la reflexió d'Aristòtil.

La Realitat Substancial en Aristòtil

Per a Aristòtil, la realitat és allò que és i existeix; ho anomena substància. Les substàncies són els individus concrets. Tot el que ens envolta són substàncies i constitueixen l'única i autèntica realitat.

Aristòtil distingeix entre substància primera i substància segona:

• La substància primera són tots els individus concrets (per exemple, "aquest cavall").
• La substància segona és allò que tenen en comú els individus de la mateixa espècie, allò que ens permet parlar de "cavalls" en general; és a dir, l'essència, el sentit o la forma dels individus.

Aquesta concepció no s'identifica amb el món sensible de Plató: la substància aristotèlica és una síntesi dels dos mons platònics.

L'Hilemorfisme: Matèria i Forma

La substància és un compost inseparable de matèria i forma. Només en l'anàlisi teòrica les podem separar:

• Matèria (hylé): el component físic, el substrat de la forma. Sense matèria no hi ha substància.
• Forma (morphé): les qualitats específiques d'una cosa que fan que sigui el que és, la seva essència. La matèria per si sola tampoc és res; sense forma o essència no constitueix cap substància.

Potència i Acte: L'Explicació del Canvi

En la concepció aristotèlica de la realitat, tot el que és, és substància. Les substàncies es transformen, apareixen i desapareixen.

Parmènides havia negat la possibilitat del canvi, afirmant que l'ésser és perfecte i etern, i tot el que no ho és, és aparença. Aristòtil, però, argumenta que el plantejament de Parmènides és erroni perquè no s'adona que hi ha diverses maneres de ser o de no ser:

• Maneres relatives de no ser: Per exemple, una llavor no és un arbre, però pot arribar a ser-ho.
• Maneres absolutes de no ser: Per exemple, una llavor no és una gallina ni arribarà a ser-ho mai.

Aquesta distinció ens porta a una distinció típicament aristotèlica: potència i acte.

• POTÈNCIA (dynamis): És la capacitat que té la matèria d'una substància d'assumir o rebre una forma diferent de la que té. (Exemple: la llavor té la potència de ser arbre).
• ACTE (energéia): És la realitat actual de qualsevol substància i consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria. És a dir, sempre és l'actualització d'una potència. (Exemple: l'arbre és la llavor en acte).

El binomi acte – potència és el que fa possible l'explicació del canvi: tot canvi és l'actualització d'una potència.

Les Quatre Causes Aristotèliques

El concepte de causa d'Aristòtil serveix per completar l'explicació del canvi i és diferent al nostre. Per a ell, causa és tot allò que és necessari perquè es produeixi un fenomen. Distingeix quatre tipus de causes:

1. Causa material: Allò de què està fet (la matèria).
2. Causa formal: Les seves qualitats essencials (la forma).
3. Causa eficient: L'executor o agent que produeix el canvi.
4. Causa final: L'objectiu o propòsit que persegueix el fenomen.

Teleologisme: La Finalitat en la Natura

El teleologisme és la branca de la filosofia que estudia els propòsits o finalitats de qualsevol ésser o objecte. La causa final té una importància especial i grans repercussions en la filosofia aristotèlica.

Afirmar que qualsevol fenomen o esdeveniment respon a un objectiu o defensa una finalitat implica defensar que la natura està animada de tendències cap a fins determinats. Com diu Aristòtil, "La natura no fa res en va".

La natura tendeix a una finalitat: millorar i perfeccionar-se actualitzant les seves potències (veure text de la Física II). Aquesta concepció finalista o teleològica de la natura va dominar durant l'antiguitat i l'edat mitjana.

De la Cosmologia a la Teologia: La Visió de l'Univers

L'univers, o cosmos, és finit en l'espai i etern en el temps, i està dividit en dues regions o mons:

• Món sublunar o terrestre:
  • Format per la Terra, que és esfèrica i es troba al centre de l'univers.
  • Característiques: imperfecte i corruptible.
  • Elements: els quatre d'Empèdocles (aigua, terra, foc, aire).
  • Tipus de moviment: rectilini, imperfecte.
• Món supralunar o celeste:
  • Format per la resta de planetes i les esferes que expliquen el seu moviment. Al final se situa l'esfera dels estels fixos.
  • Característiques: perfecte i incorruptible.
  • Elements: èter, el cinquè element incorruptible.
  • Tipus de moviment: circular, perfecte i inalterable.

Segons la física aristotèlica, tot moviment necessita un motor que el produeixi. Davant la impossibilitat de retrocedir fins a l'infinit a la recerca d'un motor anterior (lògicament impossible segons Aristòtil), se'n dedueix la necessitat d'un Primer Motor Immòbil que mou tot l'univers a través de l'esfera de les estrelles fixes.

El Primer Motor Immòbil

El Primer Motor Immòbil posseeix les següents característiques:

• És acte pur, perquè potència és sinònim de moviment, i el primer motor no ha de tenir moviment.
• És forma pura (en lloc de matèria), perquè la matèria comporta potencialitat i moviment.
• Mou com a causa final, no com a eficient: tot l'univers es mou i es transforma per l'atracció i el desig d'aproximar-se a aquesta perfecció.
• És la causa suprema de l'univers, equivalent a un déu, però no un déu personal i creador en el sentit teològic tradicional.

Coneixement i Lògica

Plató i Aristòtil coincideixen que la ciència és coneixement universal, no de casos particulars, sinó d'allò comú que aquests comparteixen. Però divergeixen en un punt clau:

• Plató diu que els universals (Idees) són d'un altre món.
• Aristòtil afirma que els universals (formes) es troben en les coses mateixes.

Aquesta diferència marca un canvi fonamental en la concepció del coneixement.

"Tots els Homes Desitgen Saber": La Recerca del Coneixement

La cèlebre frase d'Aristòtil, "Tots els homes per naturalesa desitgen saber", reflecteix una visió optimista de la naturalesa humana. La curiositat és una característica inherent a l'ésser humà (com en els nens). A més, culturalment, la recerca del saber era un valor dominant al qual tots els homes lliures aspiraven.

L'admiració és el que motiva aquest afany de saber, juntament amb la sorpresa i el dubte: qui no dubta de res ni es qüestiona res es queda instal·lat en una seguretat que li paralitza el desig de saber.

Aquest desig és desinteressat, ja que només busca el saber mateix. És un saber contemplatiu, del qual Aristòtil distingeix diferents tipus:

• Saber teòric: És un saber especulatiu o contemplatiu que no busca produir res ni respon a cap utilitat. Sorgeix com a desig de contemplar i entendre la realitat, les seves causes i el seu sentit. Branques: física, metafísica, matemàtiques, teologia.
• Saber pràctic: Està destinat a orientar i guiar l'acció i el comportament individual i col·lectiu. Branques: ètica i política.
• Saber tècnic: S'ocupa de l'estudi de les produccions o creacions humanes, de les activitats realitzades segons unes regles, principis i tècniques. Branques: retòrica, arquitectura, poètica, economia.

Teoria del Coneixement Aristotèlica

Aristòtil s'aparta molt de Plató (per a qui conèixer és recordar) i proposa un nou símil: l'ànima és una tauleta de cera o un full en blanc, on no hi ha res escrit. Tot el que hi entrarà serà proporcionat pels sentits i altres facultats humanes (no hi ha idees innates).

Comparteix amb Plató l'optimisme epistemològic (la capacitat de l'ésser humà per assolir un coneixement objectiu i universal), però el procés que porta al coneixement és força diferent:

• Les coses sensibles i materials d'aquest món són les úniques que poden proporcionar l'autèntic coneixement.
• Però el coneixement sensible no és suficient, perquè el coneixement ha de ser objectiu i universal.
• Amb els sentits captem l'objecte concret, però cal l'abstracció per formar el concepte universal, que és el que ens pot proporcionar un coneixement objectiu i universal.
• Això té una connexió directa amb la substància segona.

Lògica: L'Argumentació Deductiva i el Sil·logisme

La lògica és una de les parts més conegudes del pensament d'Aristòtil. Fins al segle XIX, es creia que era completa i immillorable. Després, amb la matematització, es va entendre que només era una part important de la lògica.

Aristòtil va anomenar la lògica "Organon" (instrument de coneixement). No proporciona informació sobre el món, però és una eina fonamental per a les altres ciències. La lògica estudia la manera com els humans obtenim coneixement a partir d'altres coneixements, és a dir, tracta dels raonaments.

Distingim dos tipus de raonaments:

• Inducció: A partir de casos particulars, establim una veritat general. És de gran importància científica, però menys fiable que la deducció.
• Deducció: Partint d'afirmacions generals acceptades, passem a afirmacions menys generals, però sovint desconegudes. Per la seva fiabilitat, Aristòtil es va centrar en el seu estudi.

En grec, "syllogismos". El model aristotèlic d'inferència s'anomena sil·logisme i està constituït per tres proposicions.

Una proposició és una oració en la qual es fa un judici, s'atribueix un predicat a un subjecte. Els tipus de proposicions es classifiquen segons dos criteris:

• Qualitat: Pot ser afirmativa ("sí") o negativa ("no").
• Quantitat: Pot ser universal ("tots") o particular ("alguns").

El sil·logisme és un raonament deductiu constituït per tres proposicions. A partir de dues d'elles, anomenades premisses, s'infereix o dedueix, amb necessitat lògica, una conclusió, que és la tercera proposició.

L'estructura del sil·logisme conté tres termes:

• Terme menor (S): Subjecte de la conclusió i apareix en una de les premisses (premissa menor).
• Terme major (P): Predicat de la conclusió i apareix en l'altra premissa (premissa major).
• Terme mitjà (M): Apareix en totes dues premisses, enllaçant-les o comparant-les.

Els termes menor i major també s'anomenen termes extrems. A través de la simbolització dels termes, es pot simbolitzar el sil·logisme.

Exemple:

Tots els homes són racionals (M és P)
Tots els grecs són homes (S és M)


---------------------------------
Tots els grecs són racionals (S és P)

Antropologia i Ètica Aristotèlica

Els binomis metafísics matèria – forma, i acte – potència, marquen la concepció aristotèlica de l'ésser humà (compost de matèria i forma, cos i ànima) i també la seva ètica, en la qual defensa l'aspiració a actualitzar les més profundes potencialitats humanes.

L'Home, un Ésser Animat: La Teoria de l'Ànima

Un ésser animat és aquell que té ànima, com la resta d'éssers vius. "Ànima", del grec "psyché", significa alè o vida. Ànima i vida són pràcticament sinònims. L'ànima és el que dona vida a la matèria o cos; la seva possessió diferencia l'ésser viu de l'inert.

L'antropologia aristotèlica és dualista (com la de Plató), ja que concep l'home com un compost d'ànima i cos, de forma i matèria, acte i potència. No obstant això, ànima i cos són complementaris, no oposats (a diferència de Plató). No els podem separar si no és teòricament, com la matèria i la forma. L'ànima és el principi vital que dona vida al cos, però per a existir depèn del cos, com la vista de l'ull.

Tot ésser viu té ànima, és animat: plantes, animals i homes. Segons el rang i la naturalesa de cada espècie, Aristòtil distingeix tres tipus d'ànima o tres funcions:

• Ànima vegetativa: Present en les plantes. Funció nutritiva (recerca, assimilació i aprofitament de recursos vitals).
• Ànima sensitiva: Present en els animals. Funcions apetitiva i motora (percepció sensible i capacitat de traslladar-se, modificar i interactuar amb l'entorn).
• Ànima intel·lectiva o racional: Exclusiva de l'ésser humà. Permet el coneixement, la reflexió, la deliberació i l'elecció, coneixent el món i a un mateix, i triant la millor opció. El rang superior comporta els inferiors.

Ètica: A la Recerca de la Felicitat (Eudaimonia)

L'ètica, com a saber pràctic, tracta de la manera com els humans han d'organitzar la seva vida per poder viure bé i ser feliços. Com que l'home pot pensar i decidir, té sentit que hi hagi una disciplina encarregada d'orientar i guiar el comportament.

L'ètica teleològica d'Aristòtil postula que tota acció respon a un objectiu o finalitat (en paral·lelisme amb la física): actuem cercant un bé, sigui el que sigui (guanyar diners, fama, viure tranquil·lament...).

Hi ha béns que són aparents o mitjans per assolir un altre objectiu o fi, però n'hi ha un que es busca per ell mateix: la felicitat.

La felicitat (eudaimonia) és el bé suprem, que es desitja per si mateix i no se subordina a cap altre. Consisteix en un fi propi: actualitzar les pròpies potències. En el cas de l'home, el més característic és la racionalitat. Per tant, la felicitat de l'home consisteix a seguir una vida contemplativa dedicada al saber.

Virtuts Dianoètiques: L'Excel·lència Intel·lectual

"Dianoi", del grec, significa raó discursiva o pensament. Les virtuts dianoètiques són aquelles relacionades amb la capacitat de reflexió i deliberació (la capacitat d'entendre el món i de trobar la manera d'aplicar allò que es reconeix com a correcte en la tria més encertada).

Són les virtuts de la dimensió més pròpia i característica de l'home: la dimensió intel·lectiva o racional. L'exercici d'aquesta dimensió ens dota d'aquestes excel·lències:

• La prudència (phronesis): Capacitat de saber aplicar normes generals en casos concrets.
• L'art (techné): Capacitat de saber produir de manera racional d'acord amb uns principis.
• La saviesa (sophia): Capacitat de comprendre la teoria de la realitat que ens envolta mitjançant la raó contemplativa.
• La ciència (episteme): Coneixement objectiu d'allò que és universal i necessari i, per tant, demostrable.
• La intel·ligència intuïtiva (nous): Habilitat per captar els axiomes de la ciència.

L'exercici d'aquestes virtuts constitueix l'ideal de vida i la màxima felicitat. Qui no les exerceix queda incomplet i és poc probable que pugui ser feliç realment.

Les Virtuts Ètiques i el Terme Mitjà

Però l'ésser humà no és tan sols intel·lecte (recordem les diferents funcions de l'ànima), sinó que també té necessitats i desigs. Per això, cal parlar de les virtuts ètiques.

Les virtuts ètiques tenen a veure amb la manera d'actuar en el món, controlant les nostres passions i desigs. L'home serà virtuós si és la racionalitat la que controla les passions i els desigs, triant en cada circumstància segons un terme mitjà òptim entre dos extrems, que són negatius tots dos.

La pauta ètica és cercar sempre el terme mitjà, "evitar tant l'excés com el defecte". Aquest terme mitjà dependrà de cada cas i de cada situació (no és un terme aritmètic). No és mediocritat, sinó el punt òptim, l'excel·lència.

Només la prudència (phronesis) i l'enteniment de cadascú garantiran l'elecció del terme mitjà. Aquesta pràctica ha d'esdevenir un hàbit, el qual configura el caràcter i la personalitat.

L'Organització Política en Aristòtil

Ètica i política són àmbits inseparables per a Aristòtil, ja que comparteixen el mateix objectiu: el benestar i la felicitat humana.

No obstant això, l'ètica se subordina a la política per dues raons principals:

1. És preferible el bé de la comunitat a la felicitat individual.
2. L'home només es pot desenvolupar i ser feliç en el marc de la polis, la qual té el deure de proporcionar les bases i les eines perquè els individus puguin satisfer les seves necessitats i interessos.

L'Home, un Animal Polític (Zoon Politikon)

Per a Aristòtil, l'home és per naturalesa un animal polític (zoon politikon), és a dir, social. Necessita de la ciutat (la polis) per a desenvolupar-se plenament. L'home aïllat no pot realitzar-se. De fet, en grec, l'home aïllat que no es relaciona amb els altres es diu "idiotés".

Els Règims Polítics i la Recerca de l'Estabilitat

No tots els règims afavoreixen igualment el desenvolupament i la felicitat dels homes. Després de moltes observacions (va recollir 158 constitucions), Aristòtil nega la possibilitat d'un estat perfecte (a diferència de Plató), vàlid per a qualsevol lloc, a causa de la diversitat de circumstàncies geogràfiques, climàtiques i culturals.

Però sí que es poden establir diferències entre uns règims i uns altres. Malgrat els diferents règims, és molt important per a una vida social satisfactòria l'estabilitat. Això s'aconsegueix evitant els extrems, com en el comportament individual.

Per tant, la millor comunitat és la més moderada, que evita els extrems, on la classe majoritària serà la classe mitjana (ni els massa rics ni els massa pobres). Aristòtil s'atreveix a proposar que probablement el millor règim es trobaria entre l'aristocràcia i la república, i el pitjor seria l'oligarquia.

Preguntes d'Avaluació

Pregunta 1: El Concepte de Substància

Explica el concepte aristotèlic de substància. Per què es pot dir que representa una síntesi dels dos mons platònics? Quines diferències hi ha respecte de Plató?

Per a Aristòtil, allò que anomena substància és la realitat, allò que és i existeix. Les substàncies no són altra cosa que els individus concrets que ens envolten.

A diferència de Plató, que només reconeixia com a autèntica la realitat ideal i considerava que els objectes sensibles són mera il·lusió i engany, per a Aristòtil tot el que ens envolta són substàncies i constitueixen l'única i autèntica realitat.

Tota substància és alguna cosa concreta i, per tant, es troba en un lloc i en un mateix moment determinats; és a dir, forma part del món sensible i material. Però aquesta realitat substancial no s'identifica amb el món sensible de Plató. La realitat substancial constitueix una síntesi dels dos mons platònics, perquè aquests dos mons platònics es converteixen en dues dimensions presents en tot ésser sensible, dues cares, forma i matèria, d'una mateixa realitat: la substància. És a dir, mentre Plató parlava de la idea de cavall i d'un cavall concret com a coses diferents, Aristòtil veu la idea de cavall dins de cadascun dels cavalls concrets existents.

Pregunta 2: El Teleologisme Aristotèlic

En què consisteix el teleologisme? Aplica-ho tant a la visió de la realitat com a l'ètica d'Aristòtil.

El teleologisme consisteix en la causa final, és a dir, que tot tendeix a un fi. Afirmar que tot fenomen o esdeveniment respon a un objectiu suposa defensar que la natura no fa res en va. De la mateixa manera que les persones actuen perseguint uns objectius que s'autoproposen, tota la natura està animada de tendències cap a finalitats determinades. Un canal es construeix per poder regar, i és una construcció humana. Un riu, obra natural, també té una finalitat semblant. Per a Aristòtil, tot en la natura tendeix a un fi: millorar i perfeccionar-se, actualitzant les seves potències.

L'ètica d'Aristòtil també té una dimensió teleològica important. Tota acció respon a un objectiu o finalitat, és a dir, actuem buscant un bé. Tots aquests són objectius que només en aparença són béns, ja que en realitat són mitjans per a aconseguir altres objectius, de manera que tenen un caràcter merament instrumental. Però darrere de tots aquests objectius s'amaga un bé que es busca per ell mateix i no per un altre: la felicitat.

Pregunta 3: Felicitat i Terme Mitjà en l'Ètica

Quin paper juga la felicitat en l'ètica aristotèlica? I quina relació manté aquesta amb el terme mitjà (entès com a pauta ètica)?

La felicitat és allò que un mateix busca per a si mateix i no per un altre. Segons Aristòtil, la felicitat és el bé suprem, desitjable per ell mateix i que no se subordina a cap altre. Cadascú troba la felicitat en un lloc diferent. Malgrat això, Aristòtil sostenia que la finalitat pròpia de cada cosa consisteix en allò que li correspon segons la seva natura i que li fa actualitzar les seves possibilitats o potències. És a dir, per a un ganivet el més propi és tallar, però per a un arbre, és més propi créixer i donar fruit. En un ésser humà, el més natural és la racionalitat, per això la seva felicitat és el més característic.

Per a Aristòtil, l'ésser humà és feliç quan actua i viu d'acord amb allò que li és propi. Per això, per a portar una vida d'acord amb el bé, a més de conrear les virtuts dianoètiques, necessita desenvolupar les virtuts ètiques. Aquestes virtuts estan relacionades amb la manera d'actuar en el món, amb el control de la passió i els desitjos. L'ésser humà actua correctament si els seus desitjos i costums s'emmarquen en allò que és racional, una racionalitat que li permet escollir el terme mitjà entre dos extrems de conducta.

La pauta ètica més adequada és buscar sempre el terme mitjà, la moderació en tots els aspectes del comportament.

Aristòtil aplica la norma del terme mitjà a un gran nombre de virtuts, com ara l'amabilitat o el bon humor. Aquest terme mitjà depèn de cada cas i de cada situació, i considera que només la prudència i la raó de cadascú garanteixen l'elecció correcta del terme mitjà.

Pregunta 4: Importància de la Política i Estabilitat

Quina importància i valor dona a la política Aristòtil? Quina exigència s'ha de fer a tot règim polític, segons l'estagirita?

Per a Aristòtil, ètica i política són àmbits inseparables: l'ètica condueix a la política i la política vehicula l'ideal ètic. Tots dos tenen el mateix objectiu: el benestar i la felicitat humans.

Tanmateix, l'ètica està subordinada a la política, ja que d'alguna manera en depèn. D'una banda, és preferible el bé de la comunitat a la felicitat d'un sol individu i, de l'altra, l'individu només es pot desenvolupar i ser feliç en el marc de la polis. Aquesta té l'obligació i el deure de proporcionar les bases i les eines necessàries perquè els seus membres satisfacin les seves necessitats i interessos.

Aristòtil sap que l'ésser humà es realitza en societat, però és conscient que no totes les organitzacions socials afavoreixen de la mateixa manera el desenvolupament i la felicitat dels seus membres. Després d'analitzar la realitat política del seu temps, nega la possibilitat d'un Estat perfecte, contrari a allò que havia dit Plató. Cada poble viu unes circumstàncies geogràfiques, climàtiques i culturals diferents, per la qual cosa és impossible establir un ordre general vàlid per a tots. Cada comunitat ha de trobar l'organització que s'adapti millor a les seves necessitats i recursos. Per això hi ha certes diferències entre uns règims i uns altres.

Per a Aristòtil, el més important perquè la vida social sigui satisfactòria i els ciutadans visquin feliços és l'estabilitat, que només es pot aconseguir si s'eviten els extrems. Creu que la millor comunitat és la més moderada, aquella en la qual els ciutadans no són ni massa rics ni massa pobres, és a dir, en la qual predomina la classe mitjana.

Vocabulari Clau

Ànima

Per a tots els éssers vius, l'ànima és un principi vital, la portadora de la vida. Mentre que per a l'home, l'ànima és un principi intel·lectual, perquè és la seu de la raó, qualitat que ens distingeix dels altres animals. Aristòtil distingeix tres tipus d'ànima, amb tres tipus de funcions: l'ànima vegetativa, l'ànima sensitiva i l'ànima racional.

Sil·logisme

És la conclusió que es fa a partir de dues premisses. Conté tres termes: el menor, el major i el mitjà.

Substància segona

La substància segona és tot allò que comparteixen les substàncies primeres, és a dir, l'essència o la forma.

Món supralunar

El món supralunar és el món celeste. Està format per la resta dels planetes i les esferes que expliquen el seu moviment. Al final se situa l'esfera dels estels fixos. És perfecte i incorruptible. El seu element és l'èter, el cinquè element incorruptible. Té un moviment circular, perfecte i inalterable.

Axioma

Proposició vertadera que no podem demostrar, però que serveix de base per a altres teories i la negació de la qual implica una contradicció.

Desviació i perversió de l'aristocràcia

Segons Aristòtil, la desviació o perversió de l'aristocràcia és l'oligarquia.