Aristòtil: metafísica, ètica, antropologia i política explicades

Metafísica i ontologia

Aristòtil trenca amb el dualisme de Plató. Per ell, no hi ha un món perfecte a banda; l'essència de les coses és dins de les coses mateixes.

Hilemorfisme

Hilemorfisme: és la teoria central. Tot objecte (substància) és un compost indissociable de matèria (el suport físic, la potència) i forma (l'estructura o essència, l'acte). Per exemple, en una estàtua de bronze, el bronze és la matèria i la figura de l'heroi és la forma. L'un no pot existir sense l'altre en el món físic.

Substància primera i substància segona

Substància primera i segona: Aristòtil distingeix entre l'individu concret (substància primera, com "aquest cavall") i la categoria universal o espècie (substància segona, com "el cavall" en general). La primera és la que realment existeix; la segona és un concepte mental.

Acte i potència (el canvi)

Acte i potència: per explicar com les coses canvien, Aristòtil diu que tot ésser té un acte (el que és ara; per exemple, una llavor) i una potència (el que pot arribar a ser; per exemple, un arbre). El moviment és el procés de realització d'aquella potència.

Les quatre causes

Les quatre causes: per conèixer realment un objecte hem de saber per què és així. Hi ha la causa material (de què està fet), la formal (quina forma té), l'eficient (qui l'ha fet) i la final (per a què serveix). Aristòtil és teleològic: creu que tot a la natura té una finalitat o propòsit de perfecció.

Gnoseologia

Gnoseologia: Aristòtil és el pare de l'empirisme. Rebutja totalment que naixem amb coneixements (idees innates).

Tabula rasa

Tabula rasa: la nostra ment en néixer és com un paper en blanc. No hi ha records d'un món ideal.

El procés d'abstracció

El procés d'abstracció: el coneixement comença pels sentits. Captem les imatges particulars de les coses i, a través de l'enteniment, realitzem un procés d'abstracció. Això vol dir que la ment "separa" la forma (l'universal) de la matèria (el particular). Així, després de veure molts homes, la ment entén què és l'ésser humà en general.

Antropologia

Antropologia: Aristòtil aplica l'hilemorfisme a l'ésser humà: el cos és la matèria i l'ànima és la forma (el principi vital).

Unitat i mortalitat

Unitat i mortalitat: com que l'ànima és la forma del cos, són inseparables. Això implica que, quan el cos mor, l'ànima també s'extingeix. Aristòtil nega la immortalitat de l'ànima que defensava Plató.

Funcions de l'ànima

Funcions de l'ànima:

• Vegetativa: pròpia de les plantes (nutrició i reproducció).
• Sensitiva: pròpia dels animals (percepció, desig i moviment).
• Racional: exclusiva dels humans. És la capacitat de pensar, utilitzar el llenguatge (logos) i prendre decisions voluntàries.

Ètica: la felicitat a través de la virtut

Ètica: l'ètica aristotèlica és eudaimonista (busca la felicitat) i es basa en la pràctica.

La felicitat (eudaimonia)

La felicitat (eudaimonia): el fi últim de l'home és ser feliç. Això s'aconsegueix realitzant l'activitat que ens fa humans: la contemplació racional i la saviesa.

El terme mitjà

El terme mitjà: la virtut ètica no és un coneixement teòric, sinó un hàbit. Consisteix a trobar sempre el punt d'equilibri entre dos excessos o vicis. Per exemple, la valentia és el punt mitjà entre la covardia (poc) i la temeritat (massa).

Virtuts dianoètiques

Virtuts dianoètiques: són les virtuts de l'intel·lecte, com la prudència (phronesis), que ens ajuda a escollir correctament el terme mitjà en cada situació.

Distinció fonamental: substància vs accidents

La distinció fonamental: substància vs accidents

Abans d'entrar a la llista, cal entendre la metàfora: hi ha un "cap" i nou "empleats".

La substància (el cap): és l'única categoria que existeix per si mateixa. És el subjecte (per exemple: un home, un gos, una taula). Si la substància desapareix, les altres categories també desapareixen.

Els nou accidents (els empleats)

Els nou accidents: són les coses que "li passen" a la substància. No poden existir soles. Per exemple, el "color blau" no existeix surant per l'aire; necessita una substància (un cotxe blau) per existir. A continuació s'analitzen una per una amb un exemple constant: en Marc (un estudiant).

• Substància (ousia): és la categoria més important. Respon a la pregunta: Qui o què és? És l'individu concret.

  Exemple: En Marc és un ésser humà. (Si en Marc no existís, no tindria sentit parlar de la seva altura o de la seva roba).

• Quantitat: respon a la pregunta: Quant n'hi ha? Es refereix a nombres, mesures, dimensions o magnituds.

  Exemple: En Marc fa 1,75 metres d'alçada i pesa 70 quilos.

• Qualitat: respon a la pregunta: Com és? Són les característiques, trets de personalitat, colors o capacitats. És el que fa que una cosa sigui "tal o qual".

  Exemple: En Marc és intel·ligent, té els cabells castanys i és molt bon músic.

• Relació: respon a la pregunta: Respecte a què? Indica el vincle d'una substància amb una altra.

  Exemple: En Marc és el germà gran de la Laia i és més jove que el seu professor.

• Lloc (ubi): respon a la pregunta: On és? Indica l'espai físic que ocupa la substància.

  Exemple: En Marc és a l'aula de filosofia.

• Temps (quando): respon a la pregunta: Quan? Indica el moment o la durada de la situació.

  Exemple: En Marc fa l'examen avui a les nou del matí.

• Posició (situs): respon a la pregunta: En quina postura està? No es refereix a on és (lloc), sinó a com està disposat el seu cos o l'objecte.

  Exemple: En Marc està assegut a la seva cadira (o podria estar dret o estirat).

• Estat o hàbit (habitus): respon a la pregunta: Què porta a sobre? Se sol referir a coses externes que la substància "té" o "porta", com roba, complements o equips.

  Exemple: En Marc va vestit amb una dessuadora blava i porta unes ulleres de sol.

• Acció (agere): respon a la pregunta: Què fa? Indica que la substància està realitzant un canvi o una activitat sobre una altra cosa (o sobre si mateixa).

  Exemple: En Marc està escrivint una redacció (ell és qui fa l'acció).

• Passió (pati): respon a la pregunta: Què rep? És el contrari de l'acció. Indica que la substància està rebent un canvi o una acció d'un altre agent.

  Exemple: En Marc rep la felicitació del seu tutor (en Marc no fa res, rep la felicitació).

"En Marc (substància), que és un noi molt alt (quantitat) i simpàtic (qualitat), és el millor amic de l'Ivan (relació). Ara mateix es troba al gimnàs (lloc) a les cinc de la tarda (temps). Està ajupit (posició) perquè porta les botes de futbol posades (estat) i està xutant la pilota (acció), mentre és observat pel seu entrenador (passió)."

Per què és important això per a Aristòtil? Perquè per a ell, conèixer una cosa no és només saber el seu nom. Conèixer realment una cosa implica poder descriure-la a través d'aquestes deu categories. Si saps la seva substància i tots els seus accidents, tens una imatge completa de la realitat.

Política: l'animal social (zoon politikón)

Política: la política és la culminació de l'ètica; l'home només pot ser plenament humà i feliç dins de la societat.

Sociabilitat natural

Sociabilitat natural: l'home té el do de la paraula per expressar el que és just i injust; per tant, la seva natura és viure en la polis. L'estat és anterior a l'individu perquè el tot és més important que les parts.

Regíms polítics i realisme

Regíms polítics i realisme: Aristòtil analitza 158 constitucions reals. Divideix els governs en justos (monarquia, aristocràcia, república) i corruptes (tirania, oligarquia, democràcia/demagògia).

L'ideal de la classe mitjana

L'ideal de la classe mitjana: el millor govern és la república (politeia), on mana una classe mitjana nombrosa. Això garanteix estabilitat, ja que la classe mitjana no té l'ambició dels rics ni la desesperació dels pobres, mantenint el "terme mitjà" social.

Comparació amb Plató

La diferència principal entre ambdós autors neix en la seva concepció de la realitat (ontologia). Mentre que Plató és dualista i divideix el món en dos (el de les idees perfectes i el sensible de les aparences), Aristòtil defensa un sol món on l'essència es troba dins de les coses. Mitjançant l'hilemorfisme, afirma que tota substància és una unió inseparable de matèria (potència) i forma (acte o essència). A més, Aristòtil és teleològic: creu que tot a la natura té un fi o propòsit cap a la seva perfecció.

Pel que fa al coneixement (gnoseologia), Plató és racionalista i creu en les idees innates (conèixer és recordar o reminiscència). Per contra, Aristòtil és empirista; considera la ment una tabula rasa (pàgina en blanc) i sosté que el coneixement comença pels sentits, des d'on la raó extreu els conceptes universals mitjançant l'abstracció de la forma.

Respecte a l'ésser humà (antropologia), Plató és dualista: l'ànima és immortal i el cos és la seva presó. Aristòtil veu l'home com una unitat natural on l'ànima és la forma del cos i, per tant, és mortal. Aristòtil classifica l'ànima en tres funcions segons l'ésser viu: vegetativa (supervivència), sensitiva (percepció i desig) i racional (intel·lecte i voluntat), exclusiva de l'humà.

A l'ètica, Plató afirma que el savi és virtuós (intel·lectualisme moral). Aristòtil, en canvi, proposa que la virtut és un hàbit pràctic que s'assoleix mitjançant el terme mitjà entre dos extrems o vicis. Per a tots dos, l'objectiu final és la felicitat (eudaimonia), però Aristòtil la vincula a l'exercici constant de la raó i a la moderació en les accions.

Finalment, en política, Plató és idealista i proposa una utopia governada per filòsofs segons l'estructura de l'ànima. Aristòtil és realista: prefereix un govern basat en la classe mitjana per garantir l'estabilitat social. Ambdós coincideixen que l'ètica està subordinada a la política, ja que l'ésser humà és un animal social (zoon politikón) que només pot assolir la seva perfecció i el bé comú dins de la societat (polis).