Aristòtil: Metafísica, Crítica a Plató i Teoria Hilemòrfica

Aristòtil: Vida, Obra i Pensament Filosòfic

Context Biogràfic d'Aristòtil

Va néixer a Estagira el 384 a.C. El seu pare, Nicòmac, va ser metge del rei de Macedònia, per la qual cosa va rebre una bona educació amb importants coneixements en medicina. Va quedar orfe jove i el seu oncle, Pròxen, va passar a ser el seu tutor. Amb 17 anys va anar a Atenes, on va ingressar a l'Acadèmia de Plató. A mesura que el seu pensament va madurar, es va allunyar del seu mestre i va realitzar uns viatges. Poc després, va ser nomenat tutor de l'emperador Alexandre el Gran. Quan aquest va morir, Aristòtil va fugir d'Atenes i, al cap de dos mesos, ell també va morir. Aquest fragment s'emmarca dins dels seus tractats, recopilats posteriorment per Andrònic de Rodes.

Les Obres d'Aristòtil

Els escrits d'Aristòtil es divideixen en dos grans grups:

1. Exotèriques: Destinades al públic, amb diàlegs d'estil platònic, avui desaparegudes. Algunes obres destacades són:
   • Eudem o De l'Ànima
   • Protrèptic
   • Gryllos o Retòrica
   • Justícia
2. Esotèriques: Els únics que s'han conservat, tractats recopilats per Andrònic de Rodes. Inclouen:
   • Organon
   • Física
   • Sobre l'ànima
   • Tractats biològics
   • Metafísica
   • Ètica a Nicòmac
   • Ètica a Eudem
   • Política
   • Retòrica
   • Poètica
   • Constitució d'Atenes, entre d'altres.

Aristòtil va crear l'estil filosòfic i va separar els diferents temes de la filosofia.

Werner Jaeger ha postulat que:

• Aristòtil va començar sent platònic, però després el va criticar.
• En els tractats es recullen textos d'èpoques diferents.
• A la darrera època, Aristòtil va abandonar l'estudi de la filosofia per centrar-se en la ciència empírica.

La Metafísica Aristotèlica: Crítica i Teoria Hilemòrfica

La Crítica a la Teoria de les Idees Platòniques

La crítica aristotèlica es va centrar fonamentalment en el caràcter separat i transcendent de les Idees platòniques. Va ser Plató, i no Sòcrates, qui va atorgar una existència separada a les essències, anomenades Idees.

Però Aristòtil no redueix la filosofia a la física; ell afirma l'existència d'éssers no sensibles (essències), que renuncien al caràcter transcendent i separat de les Idees. Aquestes, en última instància, han d'explicar els esdeveniments i éssers del món en què vivim, si es vol construir una ciència (episteme) que ens concerneixi i no només una idea de la ciència. Per això, les essències (que atorguen la necessitat i permanència que el sensible no posseeix) han de ser immanents a les coses mateixes si volem reconèixer-les com a tals i que compleixin la seva funció: determinar les coses a ser això o allò altre. Si les Idees es trobessin separades, no podrien determinar les coses de cap manera, per ser-los transcendents. A més, els conceptes platònics d'imitació i participació tampoc expliquen realment res i afegeixen més confusió a l'assumpte. Es tracta de fer ciència, no de crear bells mites.

La Teoria de les Idees tampoc compleix la seva funció explicativa de la realitat, perquè, si són eternes i immòbils, són incapaces d'explicar l'existència del moviment i del canvi dels éssers, i molt menys, de ser-ne la causa. Efectivament, al platonisme se li presenta el següent problema: si les Idees són eternes i immòbils, com poden donar raó dels canvis i moviments als quals estan sotmesos els éssers d'aquest món, sobretot tenint en compte que aquest món nostre no és més que una còpia i imitació d'aquell? Aquest món és una mala còpia, ja que assumeix atributs que l'original no posseeix: el moviment, el canvi, la pluralitat.

Si es tracta de fer ciència sobre el món que ens interessa, en el qual vivim, les Idees no satisfan la seva funció causal. Per això, Aristòtil assegura que és impossible que les essències de les coses estiguin separades de les coses mateixes. I, per tant, podem prescindir de la Teoria Platònica de les Idees, perquè, més que explicar la realitat, la complica.

La Teoria Hilemòrfica: Essències Immanents

No obstant això, Aristòtil no se separa del tot del seu mestre: igual que Plató, admetrà l'existència d'éssers no sensibles, les essències, però aquesta vegada immanents (integrades) dins de les coses singulars com la seva "forma" per formar, juntament amb la matèria, un compost unitari: la substància. En això consisteix la Teoria Hilemòrfica d'Aristòtil: introduir el món ideal platònic dins del nostre propi món, com un coelement d'aquest, sense que perdem la nostra unitat. Això té l'avantatge que podem fer ciència del que és immutable i universal sense perdre'ns en les altures: només hi ha ciència de les essències, però aquestes es troben en les coses mateixes. L'universal es troba subsumit en el particular en un vincle íntim que ens permet la unitat de l'home amb la natura i el privilegi del seu coneixement.

Origen i Significat de la Metafísica

La Metafísica aristotèlica comprèn una sèrie de tractats que va escriure el filòsof en els últims períodes de la seva vida, després de la seva ruptura amb l'Acadèmia i el platonisme en general. No obstant això, ell no és l'autor del títol de l'obra, sinó el seu traductor i recopilador: Andrònic de Rodes. Va ser aquest qui va titular així aquests tractats que, físicament, es trobaven després dels llibres de la Física. D'aquí el nom "ta meta ta physika" (més enllà de la física).