Aristòtil: Filosofia, Ètica i Cosmologia

Crítica a la teoria de les idees

La filosofia d'Aristòtil és realista, en contra de l'idealisme de Plató. Ell va criticar la teoria de les idees perquè aquesta teoria separa les coses sensibles de la seva essència. Per a Aristòtil, l'essència de les coses no la trobem en un altre món, sinó que està en les coses mateixes. La distinció de dos mons no ajuda a explicar la realitat, sinó que encara la complica més. Plató no aconsegueix explicar el que és més característic del món material i sensible, és a dir, el moviment i el canvi.

El problema del canvi

És possible fer compatible l'ésser i el moviment? Plató el que fa és separar els éssers dels mòbils, i aquesta solució no és compatible. Aristòtil, en canvi, ho soluciona dient: "L'ésser es diu de diverses maneres". Diu que el moviment o el canvi no seria passar de l'ésser al no-ésser, sinó que és passar d'un ésser específic a un altre, ja que hi ha diferents formes de ser. Per a Heràclit, la realitat és un constant esdevenir (canvi constant) i el moviment és imprevisible, i això fa que sigui impossible el coneixement de la realitat. Aristòtil dirà que el moviment serà previsible, ja que els éssers només poden arribar a ser allò que poden arribar a ser.

Potència i acte

Aristòtil dirà que hi ha uns principis immutables que intervenen en el canvi, que són potència i acte. La potència són les possibilitats futures d'un ésser i l'acte allò que un ésser és. Per a Aristòtil, el moviment serà l'actualització de les potències de l'ésser a l'acte. Va definir el moviment en el llibre III de la Física: "L'actualització del fet potencial en tant que és acte".

El concepte

El concepte no reflecteix la materialitat de les coses, sinó la seva essència, naturalesa o funció. El concepte és el coneixement intel·lectual d'un objecte. El concepte té la universalitat de la idea de Plató, però no existeix ni és la causa de les coses com deia Plató. Segons Aristòtil, coneixem la realitat a través dels sentits, però després, mitjançant un procés d'abstracció, separem el que hi ha en comú en molts éssers diferents.

Tipus de moviment o canvi

• Canvi substancial: és aquell que afecta la substància, és a dir, aquell canvi que fa que aquell objecte deixi de ser allò que és.
• Canvi accidental: és aquell canvi en què l'objecte no deixa de ser allò que és.

Substància i accident

La substància és allò que existeix. Hi ha diferents formes de ser anomenades categories, dividides en dos grans grups: la substància i l'accident. La substància és l'autèntic ésser, definida com allò que pot existir per si sol. La substància és l'individu concret i particular, allò que anomenem coses o objectes (taula, cavall, etc.). L'accident són atributs o modificacions de la substància, que són:

• La quantitat: Sòcrates és gran
• La qualitat: Sòcrates és savi
• La relació: Plató és deixeble de Sòcrates
• El lloc: Sòcrates viu a Atenes
• El temps: Sòcrates és del segle V aC
• La posició: Sòcrates està assegut
• L'estat: Sòcrates està vestit
• L'acció: Sòcrates està caminant
• La passió: Sòcrates està trist

Ètica i Política

Aristòtil parteix d'una perspectiva teleològica (tot té una finalitat; per als humans, és la felicitat), analitza i jutja les accions humanes, no per elles mateixes, sinó pels objectius que es vol aconseguir a través d'elles.

L'estructura dels cossos: Hilemorfisme

A partir de la teoria del moviment, Aristòtil va elaborar la teoria hilemorfisme sobre l'essència dels éssers materials. Tota substància és un compost de matèria i forma.

Principi de causalitat

En el llibre VII de la Metafísica va formular el principi de la causalitat. En aquest llibre va afirmar: "tot allò que arriba a ser és per una causa", és a dir, tot allò que es mou és per una causa. Hi ha quatre tipus de causes, dues són intrínseques:

• La causa material: és la matèria (marbre)
• La causa formal: és la forma (forma, estructura)

I les dues causes extrínseques són:

• La causa eficient: és l'ésser que produeix el moviment (escultor)
• La causa final: és l'acte o terme al qual tendeix el moviment; és la més important per a Aristòtil perquè totes les coses dirigeixen els seus afectes cap a un fi (homenatge als déus o guanyar diners)

Antropologia

Aristòtil va ser el primer que va dirigir l'atenció cap a la realitat de la vida i va distingir entre éssers animats i éssers inanimats. Els éssers animats són els éssers vius dotats d'un moviment propi provinent d'un principi intrínsec, l'ànima. L'home és una síntesi de tres formes de vida: la biològica, la intel·lectual i la social.

• La biològica: és la que tenim en comú amb els animals. L'apetit o la tendència sensible la qual ens fa tendir cap allò que els sentits presenten com a agradable i rebutjar el que es presenta com a desagradable.
• La intel·lectual: l'ésser humà posseeix coneixement intel·lectual que consisteix a abstraure coses intel·ligibles, és a dir, aprendre de manera immaterial.
• La social: l'ésser humà és un ésser social (Politikon Zoion). Posseïm llenguatge que ens serveix per a expressar les normes socials, què s'ha de fer i què no. Aquest fet ens ajuda a viure en comunitat. Per a Aristòtil, la polis és l'únic marc possible on l'ésser humà pot assolir la felicitat.

L'home és la síntesi d'aquestes tres formes de vida: la biològica, la intel·lectual i la social. La perfecció d'aquests tres aspectes esdevindrà la felicitat; hi ha d'haver un equilibri.

La virtut (areté)

Per a Aristòtil és el terme mitjà entre dos excessos, per exemple, la virtut del valor, l'excés seria la covardia i l'altre seria ser temerari. Aquest terme mitjà, per a Aristòtil, cada individu ha de trobar el seu propi. Ell diu que l'hem d'aconseguir a través d'hàbits bons.

Hi ha dos tipus de virtuts segons Aristòtil:

1. Virtuts ètiques: perfeccionen la part apetitiva de l'ànima; serien la temprança, la moderació, la prudència... (evitar els excessos).
2. Virtuts dianoètiques: les de la raó, perfeccionen la part racional; seria la saviesa, la ciència... (cultivant la part intel·lectual).

Teoria de l'ànima

El problema de l'ànima vist com un biòleg: l'ànima és principi de vida, l'ànima no pot existir independentment del cos (en contra de Plató), l'ésser humà és una unitat substancial, té una única substància, formada per dos components: el cos i l'ànima. Aquests dos components són distingibles conceptualment, però inseparables realment; no són dues substàncies diferents.

Hi ha tres classes d'ànima:

1. L'ànima vegetativa o nutritiva: es troba en plantes i animals i les seves funcions són l'alimentació, el creixement i la reproducció.
2. L'ànima sensitiva o apetitiva: es troba en els animals, també en els humans, i les seves funcions són la percepció, el moviment i el desig.
3. L'ànima racional o intel·lectiva: és pròpia dels éssers humans i la seva funció és el pensament.

La política

L'ésser humà és social per naturalesa, les societats es formen per un procés natural. Primer va la família, ens ajuntem per adquirir les necessitats bàsiques perquè individualment no podem. Diferents famílies s'ajunten i formen un poble, i diferents pobles formen una polis.

Per a Aristòtil, la polis és l'estat ideal on l'individu pot assolir la felicitat. Com que tenim les necessitats bàsiques cobertes (biològica), podem dedicar temps a pensar (intel·lectual) i estar a la societat (social).

El primer motor

Aristòtil es va veure obligat a explicar quin és l'origen dels moviments que es produeixen a l'univers; aquest origen és l'esfera del primer motor. Un cos es mou si és impulsat per un altre, cada esfera és moguda per l'esfera que es troba damunt seu i hi ha un primer motor que actua com a origen de tot el moviment còsmic.

Aquest motor és activitat pura, actua com a motor immòbil i mou tot allò que existeix. No és mogut per ningú, és acte pur i forma pura. Aristòtil defineix el moviment com l'actualització de la potència. És acte pur perquè no pateix moviment.

Tota la resta es mou perquè aspira a imitar la perfecció i la bellesa d'aquest motor immòbil. Aristòtil identifica el motor immòbil amb Déu, però entès com una forma impersonal, de caràcter diví, perfecte i etern. Impulsa tot el que existeix i és principi de moviment.

Cosmologia

La cosmologia és un univers ordenat, és etern en el moviment i finit en l'espai, és geocèntric, la Terra és el centre de l'univers i al seu voltant giren òrbites circulars i perfectes. Per a Aristòtil, el Sol, els estels i els planetes eren éssers divins i immutables, ja que mai canvien i sempre es mouen en òrbites circulars i perfectes. Hi ha dos mons: el món sublunar (de la Terra fins a l'òrbita de la Lluna) i el món supralunar.

• El món sublunar és un espai imperfecte i canviant. El moviment és el rectilini i està compost pels quatre elements d'Empèdocles (aigua, foc, terra i aire).
• El món supralunar és perfecte, etern, immutable i diví. El seu moviment és circular, l'èter és l'element del qual estan compostos els elements que formen el món supralunar. L'èter és diví, immortal i immutable.