Aristòtil: Ètica, Política i la Naturalesa de l'Estat

La Visió Aristotèlica: Ètica i Subordinació a la Política

L'ètica i la política estan íntimament vinculades en Aristòtil. L'ètica desemboca en la política i s'hi subordina, en la mesura que la voluntat individual ha de subordinar-se a les voluntats de tota una comunitat. Però, a més, la política permetrà que l'Estat eduqui els homes en la virtut i, sobretot, en la justícia.

El Bé Suprem: Felicitat de l'Individu i la Comunitat

Ètica i política es refereixen totes dues al bé de l'home. El bé de la ciutat i el de l'individu coincideixen, ja que la felicitat de la comunitat, com un tot, és la suma de la felicitat de cada individu que la integra. L'Estat, a més, ha de dedicar-se a educar els seus ciutadans en la virtut i permetrà que els ciutadans siguin feliços. Només en una polis feliç s'aconseguirà la felicitat dels homes.

L'Organicisme Social: L'Estat com a Ser Natural

Aristòtil defensa un organicisme social: l'Estat és com una mena de "ser natural" que no sorgeix com a resultat d'un pacte o acord convencional entre homes, sinó que és connatural a l'home, és a dir, pertany a la seva mateixa essència o naturalesa.

La Gènesi de la Polis: De la Família a la Ciutat-Estat

Segons Aristòtil, genèticament, l'individu i la família són anteriors a l'Estat (polis), però naturalment, no. La formació de la comunitat política segueix una progressió natural:

1. La Família: Sorgeix de la necessitat de l'espècie humana de procrear i subsistir. És la unió primera entre els homes.
2. El Llogaret o Poble: Sorgeix com a agrupació necessària per satisfer les necessitats primàries i quotidianes que una sola família no pot cobrir.
3. La Ciutat-Estat (Polis): És la culminació d'aquest procés. La seva finalitat ja no és la subsistència (viure), sinó el "viure bé"; és a dir, procurar la felicitat a tots els seus membres.

L'Home com a Animal Polític (Zôon Politikón)

Així, l'Estat es comporta com un organisme que tendeix a un fi: la felicitat dels ciutadans. Aïlladament, els homes no podem aconseguir el nostre fi. Necessitem la comunitat política per assolir-lo: som animals polítics (zôon politikón), que desenvolupen les seves finalitats en el si d'una comunitat.

El caràcter polític de l'home s'explica per la seva capacitat de llenguatge. La societat és una gran xarxa de memòria compartida i de lleis, feta de llenguatge. Només aquest pot diferenciar el bo del dolent, el permès del prohibit.

Prioritat de l'Estat i Autarquia

Des del punt de vista de l'individu com a membre d'una comunitat, l'Estat és anterior a l'individu, de la mateixa manera que el tot és anterior a les parts que el componen. L'Estat és concebut com un gran organisme autosuficient i autònom.

Aquesta prioritat és deguda al fet que només l'Estat es basta a si mateix; és a dir: l'Estat és autàrquic, mentre que l'individu i la família no ho són.

Aristòtil contra Plató: Realisme Polític

Aquesta prioritat de l'Estat enfront de l'individu no suposa, però, que Aristòtil defensi cap mena de totalitarisme polític o d'anul·lació de les diferències humanes. Aristòtil criticarà la teoria política de Plató:

• La utopia de la República li sembla massa allunyada de la realitat. La política ha de dirigir-se al que hi ha, no al que ens agradaria que hi hagués.
• Aristòtil és bastant més empíric i realista que el seu mestre.
• L'Estat no pot consistir en una unitat perfecta, ja que això comportaria la seva pròpia destrucció. L'Estat és un tot que abasta multitud de diferències, i la seva funció consisteix en la regulació, mitjançant lleis, de totes aquestes diferències.
• Tampoc estava d'acord amb la teoria platònica que proposava abolir la propietat privada i col·lectivitzar les dones i els fills.